8 de març 2012

17 - Pas de ses Tres Pedretes (Deià) 6-3-2012

Aquesta sortida que férem dimarts dia 6, per la contrada de Valldemossa i Deià, no fou una simple passejada pels bucòlics miradors i pels romàntics camins que va fer construir l’Arxiduc, que també en vérem de miradors i en trepitjàrem de camins seus. No, aquesta no fou una tranquil·la caminada per a contemplar les esplèndides vistes cap a sa Foradada que ofereix el camí de l'Arxiduc, que també la vérem a sa Foradada. Aquesta, resultà ser per nosaltres, una excursió d'alt risc, pels penya-segats de Son Gallard.
     El dia, humit i boirós, no era molt propici per a les càmeres fotogràfiques.

Només sabíem que el guia, en Bernadí Morey, ens volia du a fer algun dels nombrosos passos que hi ha pels cingles d’aquestes muntanyes, entre Valldemossa i Deià.

Les primeres passes, les donam, a bona marxa, pel camí des Pla des Pouet, el qual comença al portell de Son Gual Petit i passa per la font de s'Abeurada, i abans, l'indret anomenat es Fossaret.

Agafam totes les dreceres possibles i, en un tres i no res, intentant seguir al jovencell Bernadí, creuam el portell que dóna pas al pla des Pouet.

La que devia ser la casa principal des pla des Pouet, actualment en ruïnes, es troba a l'inici del camí de na Torta, cap al sud-oest. Tenia coberta d'una sola crugia i aprofitava les penyes naturals com a parets mestres. Es pot veure també les restes d'un forn de pa adossat al parament de la dreta, i una vella era a devora. El 1884, ja feia temps que la contrada era abandonada.

L'activitat ramadera també estava present en aquest lloc. De l'inventari de Son Moragues de 1552 extraiem les dades sobre els animals que podien pasturar pel pla des Pouet: «Item alt a la muntanya, deu vaques salvatges, quatre braus salvatges, Item vint y sinch cabres salvatges, Item vint ovelles».

Per l'extens pla des Pouet, adesiara veim aquests clapers on s'amuntegaven les pedres (despedregar) que feien nosa per conrar la terra prima d'aquest altiplà, aprofitada pel roter, el qual s'aixoplugava a una rústica edificació quasi troglodita. (Ho deman al guia en un intent de frenar-lo una mica i poder alenar).

Del pla des Pouet parteix el camí de sa Talaia Vella, i va cap al mirador de can Costa, d'allà puja cap a sa Talaia Vella, per davallar després fins al coll de s'Estret de Son Gallard. Lluís Salvador va adquirir Son Moragues el 1883. A Die Balearen, l'Arxiduc parla de la vista que es gaudeix des de la Talaia Vella i aconsella pujar-hi, però no esmenta cap camí per fer-ho. El 1895, al plànol de Gómez tampoc no hi apareix el camí, i de tots els miradors que n'adornen el recorregut, sols hi apareix el des Garriguer. Per tant, es pot suposar que el 1895 ja existia el tram comprès entre el coll de s'Estret de Son Gallard i aquest mirador.
  
El mirador de can Costa, popularment anomenat de ses Puntes, està a l'extrem occidental de sa Talaia Vella, just damunt can Costa, des d'on és ben visible. Des del mirador es domina el pla del Rei i l'ermita de Valldemossa, i es colombra fins a la punta de s'Àguila (Banyalbufar).

El mirador està construït sobre una plataforma allargada, situada al caire dels peny-segats. Tota la vorera està protegida per un llarg mur, coronat de merlets. Aquests merlets són els que han donat el nom popular a aquest mirador: mirador de ses Puntes. (Les referències sobre els elements que feu construir l'Arxiduc, les he preses del llibre El paisatge de l'Arxiduc, 1997).

L'Arxiduc ens conta que els cotxers ennoblien aquest mirador als ulls dels visitants, transformant-lo en castell: «Està aquest darrer [el mirador de can Costa] rodat de merlets i sembla de lluny, ses ruïnes d'un vell castell, i els cotxers que condueixen als estrangers passant per sa carretera, de vegades com a tal el mostren». El mirador està situat dins terres de Son Moragues, que l'Arxiduc va comprar el 1883. Però aquest mirador no apareix a Die Balearen (1884), ni al plànol de 1895 que es conserva a Son Marroig. En canvi, sí que ja s'esmenta al llibre Indicaciones a los que visitan Miramar, de 1909.

El vèrtex geodèsic de la Talaia Vella o Muntanya des Voltor (858 m). No és el punt més alt, en el punt més elevat del puig (866 m), l'Arxiduc hi va fer construir una caseta refugi de 6,40 m de llarg per 4,29 m d'ample, perquè: «el viajero puede descansar y reponer sus fuerzas, hallando agua, carbón y techo que le resguarde de los ardientes rayos del sol en verano, ó de las pertinaces lluvias invernales» (Rosselló, 1910).

     Supòs que el topònim Talaia Vella, ve de quan des d'aquí dalt es talaiava la mar per mor dels pirates que rondajaven les costes, abans d'aixecar la torre de Son Galceran. Tot i que no he trobat cap referència escrita sobre això, en canvi dels atacs dels moros sí: «El alba del 1.º de Octubre de 1552 te dijo á ti, oh pintoresca Valdemossa, que en tu marina y en la cala den Canet tomaban tierra los cuatrocientos piratas que en diez galeotas venían. Ninguna hoguera pudo avisarte de noche, pues aún no sobresalía entonces el hombre estudioso y benéfico [J. Binimelis] que planteó aquellas mudas y rápidas señales; mas la noticia, si te sorprendió descuidada, no te encontró cobarde ni remisa en tu propia defensa» (Piferrer i Quadrado, 1888, p 1003). Tot i això, Binimelis (1593) diu que la torre des Verger de Banyalbufar «comunica sus fuegos de aviso a la Atalaya de Vall de Moza, y a la Popia de la Gragonera».
 
Per un desviament a l'esquerra surt el camí del pas dels Ermitans, el qual en duria a les ermites Velles i a l'ermita de la Trinitat. L'Arxiduc diu: «L'alta muntanya de Miramar, la Talaia Vella, bé mereix una visita. Hi ha un coll que permet pujar, de carena en carena de penyals, fins prop del penyal Blanc, part damunt l'antiga ermita, però en prou feines és accessible per a un pastor de cabres [...]».

En el darrer tram el camí dibuixa dues corbes i ens planta a les portes del refugi de l'Arxiduc, recentment restaurat.

Es tracta d'una petita caseta d'una planta, de 6,40 m de llarg per 4,20 m d'ample, construïda en pedra viva, a una altura de 868 metres. La porta d'accés està a la banda que mira a la mar, entre dues finestres. També hi ha una finestra a cada un dels dos costats curts, a la banda del pla des Pouet, no hi ha cap obertura. Vora la casa hi ha una cisterna que recollia l'aigua de la teulada. El sòl està empedrat. La teulada, a dos vessants, estava sostinguda per llenyam. Per a la coberta s'usaren teules romanes.

L'únic element decoratiu són dos rotlles de pedra viva situats sobre les finestres laterals. En un dels extrems de l'anguila hi ha el que sembla haver estat suport per un rellotge de sol que ha desaparegut. Catalina Rosselló ens parla de la funció que complia aquesta caseta: «[...] casita-refugio en donde el viajero puede descansar y reponer sus fuerzas, hallando agua, carbón y techo que le resguarde de los ardientes rayos del sol en verano, ó de las pertinazes lluvias invernales».

La caseta degué construir-se els darrers anys del Miramar arxiducal, ja que el 1911 l'Arxiduc escriu: «Atalaia véia a on darrerament hi vaig fer una caseta i una cisterna per comoditat i sopluig dels que hi pugen». En 1909 ja apareix a Indicaciones a los que visitan Miramar. La construcció és deguda a Guillem Fiol Gelabert.

L'Arxiduc recorria els seus camins muntat a cavall; els dominis del príncep artista eren vasts i recórrer-los l'ocupava molt de temps.

  
En Bernadí ens mostra el pas que anam a fer a la cinglera del penya-segat que tenim al davant. No ens ho acabam de creure! Vas de bromes!

No anava de bromes, aquest era aproximadament el recorregut per la cinglera que ens tenia preparat. A la imatge, situació del pas entre ses Tres Osques i els cingles de Son Rul·lan.

Guaitam al mirador des Garriguer, el qual està situat a uns 50 m del camí que des de l'Estret de Son Gallard puja a la caseta de la Talaia Vella, i a poca distància d'aquesta. Des del mirador es domina Miramar i el coster que s'estén fins a Son Marroig, amb sa Foradada. És un mirador en forma de trapezi. Els murs laterals fan 3,50 m, i el davanter, 4,50 m. El mur de contenció fa 0,70 m d'alçada i serveix alhora com a banc.

Des del mirador ens confirma el vertiginós pas que pretén fer. El mirador està dins Son Moragues, que l'Arxiduc va comprar el 1883. No és esmentat a Die Balearen (1884), però ja apareix al plànol de Miramar de 1895, de Gómez i Melero.

Per dissimular del que m'espera m'entretenc amb la meravellosa panoràmica prou coneguda per jo, però mai contemplada de demés, de sa Foradada i la contrada del Miramar arxiducal.

Deixam enrere el refugi i el mirador des Garriguer, i baixam cap al coll de s'Estret de Son Gallard. Tanmateix, a cada passa, la vista se'n va a l'alzina solitària de damunt el precipici, fita del començament del pas que hem de fer. Jo no m'ho acap de creure, que per aquest penya-segat tan vertical es pugui baixar, però tot i així m'ha deixat amb el coret com una llentia. També es diu tenir el coret com una puça. Idò, com una puça!

Ens aturam als pedrissos del coll de s'Estret de Son Gallard a berenar, he de confessar que ja veia bellumes. Es tracta d'uns grans bancs de pedra, amb respatller, disposats formant un angle agut, oberts cap al creuament de camins. Els costat mesuren 4 m i 5,5 m de longitud. La construcció dels pedrissos podria estar relacionada amb el traçat del camí de sa Muntanya, que en aquest tram estava construït el 1895, ja que apareix al plànol de Son Marroig que duu aquesta data.

Continuam la ruta pel tram més espectacular del camí de sa Muntanya; el comprès entre el coll de s'Estret de Son Gallard i el pla de ses Aritges. Al llarg de bona part aquest tros el camí voreja les timbes que miren cap a la mar i queda convertit en un llarg mirador.

Probablement aquest tram del camí de sa Muntanya va ser traçat per l'Arxiduc a partir de 1883, any de la compra de Son Moragues, i 1895, moment en què es va confeccionar el mapa de Miramar, on ja apareix. 
     Gaston Vuillier deia: «s'han obert caminois capritxosos dins la roca viva, o sobre els costers ombrívols, per aturar les mirades ara damunt l'abisme que va a perdre's dins la mar, suara damunt costes llunyanes: [l'Arxiduc] ha volgut encantar i aterroritzar, al mateix temps». 

Un aspecte que s'ha de tenir en compte és el lúdic. Miramar va ser creat per una persona de devers vint-i-cinc anys, no es tracta, doncs d'una obra de maduresa, sinó d'una obra de primera joventut d'un home que volia crear un món a la seva mida i que amb tota seguretat es divertia quan ho feia. La seva afirmació: «Sempre anava cercant nous punts de vista per fer-hi miradors o altres construccions» ens mostra aquesta cara de l'Arxiduc, que gaudeix creant el seu món.

Hem arribat a la petita alzina que vèiem des del refugi; fita del començament del pas innominat, segons en Bernadí. Bé, ell passa de noms i li diu el pas de s'Heura perquè hi ha una gran heura aferrada a la paret del cingle.

Diu: Vaig a guaitar! 
     Només el fet de guaitar a baix ja fa feredat, i per acabar de fer ses cinc-centes es mou un vent acollonador.

Hem de dir que normalment aquest pas es fa de pujada, i molt recomanable que estigui el terreny eixut. Nosaltres iniciam el vertiginós pas de Son Gallard al camí de s’Arxiduc, a l’endret de la solitària alzina, això vol dir que l’haurem de baixar i amb banyat i amb vent fort i amb vertigen per part meva. Però, tot té una explicació, el nostre guia és en Bernadí Morey Sastre (encara no l'havia presentat així com calia), un dels tres pioners que feren sa Fosca el 24-07-1965, juntament amb Maties Oliver i Tomàs Suárez. Ja li val! (Foto Encarna).

Les pedres que hom s'ha d'aferrar amb les mans es mouen i els suports dels peus rellisquen com si estassin ensabonats. Començam bé, si ja em trau aquí! (Foto: Encarna).

Hem aconseguit baixar el primer penyal sense haver redolat per avall.


Antecedents:


El pas de Son Gallard, també conegut com el pas de ses Tres Pedretes, ho varen obrir per primera vegada Tomeu Bonet i Joan Ensenyat, el 4 de setembre de 1996, amb la certesa que, en aquells moments, feia molt de temps que ningú ho transitava. La idea de recórrer aquests penya-segats va sorgir la setmana anterior quan Joan s’havia fixat, des del refugi de s’Arxiduc, en un cingle amb alzines que semblava trencar la inaccessibilitat dels penya-segats. Una vegada arribats a aquesta zona es varen trobar amb una agradable sorpresa quan veren restes de graons tallats a la roca. El nom de ses Tres Pedretes, és degut que el primer senyal que havia de l’antic pas era un caramullet format per tres pedres, i també per la gran impressió que els va causar el pas (Arribar a «ses tres pedretes» té el significat d’arribar a una situació delicada i extremadament perillosa). Cas que el pas tingués anteriorment una altra denominació, molt probablement seria pas de Son Gallard a causa de la seva situació a SE de l’Estret de Son Gallard i les cases de la possessió a baix, a l'endret. (Grup Doblevuit).  

Baixam a una espècie de comella molt inclinada i relliscosa, la qual acaba de sobte i cau en picat no sé quants de metres avall. Val més no anar a contar-los! A la paret veim l'heura que en Bernadí ens mostrava d'enfora.

La cara de circumstàncies d'Encarna ho diu tot i supòs que la meva no queda enrere, deu ser tot un poema. Ens coneixem les debilitats comunes pels precipicis.

En Bernadí ens adverteix de la perillositat de la baixada i ens fa anar alerta. No calia, més alerta no hi podíem anar! Anàvem tots apinyats per caure tots junts, si un cas.
 
Iniciam la davallada pel coster molt rost i salvatge. Les cabres s'han menjat el càrritx i és molt curt, l'únic suport una mica segur que tendríem.

El guia instal·la la corda de seguretat a una alzina situada providencialment. Esperem que aguanti, que no estigui afectada pel banyarriquer. 

En Bernadí està preparat i diu:  
     —El primer ja pot baixar!

En fila índia ens disposam a fer aquest difícil pas de muntanya. Sobretot, baixant, en banyat i sense assegurar. 

Joan Bisbal comença a baixar, així ell ens podrà ajudar una vegada estigui a un lloc segur, si per aquestes cingleres es pot tenir res segur.

El segueix Encarna i esper torn. El meu coret, que devers el refugi el tenia com una llentia i pel pedrís com una puça, ara ni m'ho sent, crec que s'ha aturat.

Aferrats a la corda hem de descriure una el·lipse, girant cap a la dreta fins a poder tocar amb una mà una cinta ancorada a la paret i, després amollar la corda.

Deix passar davant na Bàrbara amb l'esperança que diguin que ho deixen anar i voltam cama per amunt, no vull ser el primer en dir: Ho deixam anar? Però ho diria!

En aquesta imatge s'aprecia la grava relliscosa que et du per avall maldament no ho vulguis. 
     Bàrbara rep instruccions de Bernadí, el qual no s'aturava de dir: No sueltes la cuerda! No calia, el que no haguéssim fet mai seria deixar anar la corda.

Encarna, situada més avall, a un lloc segur, copsava les nostres evolucions per la paret i la situació d'en Bernadí i en Joan Bisbal. (Foto: Encarna).

Quasi al començament del pas, per fer-ho més entretingut, fa acte de presència la boira, faltava emoció! (Foto: Encarna).

En un moment donat, es desprèn la pedra on recolzava un peu Joan Bisbal i cau per avall fent grans sorolls. Com diu Pérez de Tudela: «si per una part [la muntanya] entranya poesia, màgia, literatura i bellesa, per altra és risc i en moltes ocasions, mort». Ai, Déu! (Foto: Encarna).

En aquest moment, el que subscriu amollava la corda per aferrar-se a la cinta. Se cert que pujar aquest pas i en sec no implica ni la meitat del risc que té baixar-ho en banyat. (Foto: Encarna).  

 (Foto: Encarna).

Encarna segueix copsant les meves evolucions per la vertical paret. A dalt, es veu en Bernadí que replega la corda.

A mitjan pas, a un replà, ja puc disposar de les mans lliures i prenc unes imatges dels companys que baixen darrera jo. A dalt, Bernadí recupera la corda i es disposa també a baixar. 

Els companys de cordada van descendint amb peus de plom. He de destacar la seguretat amb la qual baixa Bernadí, qui només s'aferra amb una mà.

Bàrbara donant indicacions a Francisca.


Espectacular imatge zenital on s'aprecia la mínima cornisa per on hem de passar. La caiguda pel precipici és impressionant, i a la dificultat afegida de la roca llisa i humida és que, per avall tots els sants ajuden i a més, empenyen. (Foto: Encarna).

Aquest punt per jo és la passa més exposada. Si hom rellisca no sé si la mà a la cinta basta per aturar la caiguda. No et pots refiar dels troncs podrits de les alzines. Bàrbara em deia: No mires abajo! Simplement volia veure on cauria si es donava el cas. (Foto: Encarna).


Bàrbara no deixà de fer anotacions al quadern de camp. Jo no necessitava fer-ho ja que no havia de tornar, em va ser suficient aquesta vegada.

Aquests passos els devien emprar la gent de la contrada per adreçar camí, pagesos, pastors, contrabandistes, caçadors... Els havien de tenir ben posats!

Les dificultats no s'han acabat, el pas de ses Tres Pedretes o de Son Gallard és més llarg que una Corema.

 
Uns darrers metres i assolim l'alzinar, amb molta pendent però sense passos delicats, l'únic que et pot passar és pegar una culada.

Després d'uns deu minuts de baixada pel rost alzinar, ens topam amb un ranxo de carboner, rotlo de sitja i barraca, situat vora aquesta eixuta fonteta.

Lloc que trobam més que adient per a dinar i comentar el pas entre cafetó i dolços més que merescuts. 

A pocs minuts del ranxo on dinàrem, ens plantam al camí de s'Estret de Son Gallard, el qual enllaça amb el camí de sa Muntanya de l'Arxiduc. Ell diu: «El camí travessa un bosc espès entre les altes parets salvatges i costerudes de s'Estret».

Camí de sa Muntanya.

Feim aturada al mirador de Son Gallard des d'on es veu perfectament el pas pel qual hem descendit. És un mirador de planta trapezoïdal, les parets laterals del qual fan 5,90 m de longitud, i la frontal, 3,50 m; es va construir sobre un replà de roques. Són parets baixes, de 50 cm d'altura. Dos escalons donen l'entrada al mirador. No s'esmenta a cap text ni apareix al plànol de 1895, per la qual cosa la data de construcció és incerta, però podria ser bastant tardana. En tot cas, hauria de ser posterior a la compra de Son Gallard, el 1896.

Son Gallard és una possessió situada a Deià, concretament entre Son Rul·lan, ses Cases Noves, Miramar i sa Talaia. Documentada el 1581, pertanyia al senyor Humbert de Togores, donzell, i la tenia arrendada a Jaume Gallard per 180 lliures a l'any. Tenia cases, olivars, alzinars i garrigues. En el segle XVI la trobam documentada com Son Gallard de Deià. El 1685 era del senyor Jeroni Gual Desmur d'Olesa i estava valorada en 11.160 lliures. El 1863 era de Pere Gual i, amb 178 quarterades era la més extensa del municipi. Hi va residir, durant la seva joventut, santa Catalina Tomàs. (GEM).

La boira s'ensenyoreix pels espadats acariciant el front de la muntanya amb el seu gris sedós i vaporós, per on fa poc temps nosaltres baixàvem.

I per acabar, pujam al mirador des Tudons. «És d'on més bé es colombra Miramar», en paraules de l'Arxiduc. Es tracta d'una torre massissa troncocònica, de 2,70 m d'alçada, de 3,20 m de diàmetre interior. Està envoltat per un banc de 0,45 m d'altura, que exteriorment forma una cornisa d'inspiració clàssica. L'escala d'accés és exterior i té caràcter monumental, fa 5 m de llarg i 2,80 d'ample.

Amb la imatge de l'Hotel el Encinar situat on hi havia l'hostaleria de ca Madò Pilla, donam per acabat aquest reportatge fotogràfic ara en serio, d'una excursió especial, uns companys de primera i amb un guia excepcional. Només li hem de fer un retret, que és del Real Madrid.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Traça del GPS amb els punts més destacats. Recorregut: 11,2 km, amb un temps total de 7 h 22' 24".


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • GEM. 1989-2005 DD.AA.
  • Caminos y paisajes. Itinerarios culturales por la isla de Mallorca. Vol I. 1995 Gaspar Valero i Martí.

6 comentaris:

  1. Estraordinario itinerario y no menos extraordinario guia, hice el paso tal como tu dices en la descripción en ascenso y lo disfrutamos de lo lindo, la proxima lo hare siguiendo vuestros pasos, ya veremos cuando!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni, topar'me amb vosaltres diumenge em va alegrar el dia, feia temps que ho desitjava. Quan al pas, et puc dir que baixar-ho en banyat i petint de vertígen és una temeritat. Va anar bé!
      Una abraçada.

      Elimina
  2. "El valor és el resultat d'una grandíssima por".
    Així és el meu xicot!...aquesta vegada t'has superat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que amb un poc de por extremes la seguretat.
      Gràcies!

      Elimina
  3. Hola Joan:
    Eres un valiente, porque bajar por ahí teniendo vértigo,con las rocas mojadas, amarrado de cualquier manera a una cuerda... es tenerlos muy bien puestos. Claro que con Bernadí Morey... cualquier cosa.
    Subí por ese paso en Marzo del 2007, y lo bajé un año después (Marzo del 2008) pero rapelando, con mi arnés, mi "ocho"... es decir bien sujeto.
    Mi más cordial enhorabuena por tu fuerza de voluntad.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Emilio. M'he despert més de dues vegades sobresaltat. Uns anys enrere segur que no baix per aquest pas, a poc a poc em vaig superant.
      Una abraçada.

      Elimina