28 d’ag. 2012

41 - Nocturna al puig de Massanella 25 i 26-8-2012

Per primera vegada férem una excursió nocturna per veure els estels i la sortida del sol al cim d'una muntanya. La idea fou dels amics Guillem i Lluís, els quals ja l'havien feta l'any passat amb èxit. Emperò, uns comptes fa s'ase, uns altres fa es traginer i uns altres l'amo de s'ase. Justament aquesta nit va canviar el temps. Boira, fred i tronades llunyanes, presagiaven un rotund fracàs dels objectius marcats.

Però, la nit no podia començar millor. Convidats pel rector de Selva (el manacorí Josep Ramon) a visitar la parròquia de Sant Llorenç i a sopar peus davall taula a la rectoria, abans d'emprendre la caminada nocturna. En aquesta població s'hi havia d'afegir al grup en Gonzalo, el qual resultà ser un simpàtic xicot i un bon company de cordada, disposat a caminar tot el que fes falta i més.

Al final dels 42 escalons s'aixeca la façana del s XIV de l'antiga església de Selva, Xilvar en temps dels moros «dividida en tres barris, als quals els seus veïns diven Valella, Puig i Camarata, està edificada a la falda de les muntanyes Camí de Lluch [...] Té Selva diferents sufraganis, com són Moscari lloc de 27 cases a la part de Llevant [...] Caimari és un altre llogaret de 28 cases que els àrabs varen anomenar Caimari Labenleube [...] Benibona que els moros deien Benimala llogaret de 10 cases [...] A la part del seu Ponent a distància de 1500 passes té un altre llogaret anomenat Massanella que és de 14 cases, que els moros deien Massanella [...] A la mateixa part del seu Ponent Meridional té una altra població de 68 cases anomenada Mancor, que abans fou alqueria». (Binimelis, 1593).

Dins les muntanyes de Selva
hi ha roses i jardins,
ses al·lotes són guapes
i es joves xerafins. 

«Es única esta iglesia y parroquia porque no tiene fundación de convento alguno en todo su sufragáneo. Está en lo más alto del terreno y es muy antigua, de modo que la mitad de ella desde el presbiterio es de un tiempo y más ancha que lo demás». (Berard, 1789).

«El Altar mayor con sólo gradas y la iglesia seguida, sin presbiterio, a ocho columnas buenas y arreglada con las imágenes de bulto del glorioso San Juan, Santo Domingo, la Concepción, San Antonio de Padua y el titular San Lorenzo. El tercer orden atlántico, todo ordinario, medio dorado, con sagrario antiguo bajo balustrada y cortinas a modo de tienda [...] Está asistida esta parroquia de 18 aclesiásticos con el rector o cura párroco, que tiene su común habitación y casa al lado de ella, con bastante capacidad y decencia». (Berard, 1789).
     L'església parroquial ocupa el mateix lloc que la primitiva, dedicada a Sant Llorenç, bastida pels repobladors, poc temps després de la conquesta de 1229-32. L'actual deriva de les obres que s'hi feren (s XIX-XX després del gran incendi que, el 15 d'octubre de 1855, destruí part del temple i del seu patrimoni artístic. (GEM, XVI, p. 112).  

Una de les peces més antigues de l'església de Selva és la taula del Calvari, segona meitat del s XV, obra de Gabriel Mòger II, fill del pintor Rafel Mòger. L'obra és de fusta tallada, amb teles encolades, daurada i policromada. (Palou, 1996).

Devers les 12'30 de la nit deixam el cotxe a l'aparcament de Lluc i començam la nostra aventura. Dirigim les passes cap a la benzinera del coll de sa Batalla (573 m) i al camí Vell de Caimari a Lluc, després de passar el pont des Guix en el km 14'8 de la Ma-2130 (Inca-Lluc).

A uns 200 metres de la carretera ens topam amb la pica de la font des Guix. Aquesta fontanella està dominada per la gran mola del puig Caragoler des Guix, que guaita al coll de sa Batalla. Les seves aigües no són fines, sinó més bé salobroses i gruixades, ja que les replega d'una forma superficial i des de bastant lluny. Una gran pica a la vora de l'antic camí de ferradura de Caimari a Lluc les recull per a abeurar les bísties que acabaven de pujar l'aspre tros anomenat sa Llengonissa. (Roig, 1993).
     L'existència d'aquest camí està documentada al s XIII i es pot suposar que formava part de la xarxa viària musulmana. De fet, els Sayt, descendents de musulmans esclavitzats, apareixen documentats a l'arxiu de Lluc com a experts autors de camins. (El camí Vell de Caimari a Lluc).
     El bandolerisme del s XVII, assolí, a la contrada de Selva, un dels punts de màxima intensitat i brutalitat de tot Mallorca [...] El 1618, la colla [família dels Boda de Selva] topà amb les forces de la justícia en el grau de Lluc, dit des d'aleshores coll de sa Batalla, i fou derrotada. (GEM, XVI, p. 94, 95).  

Botam el portell de Comafreda i continuam per la pista forestal en direcció a les cases, les quals deixarem a la dreta juntament amb el torrent homònim i el camí que ens pujaria al coll des Telègraf i a les cases de neu de les balmes del Massanella. «...una casa baixa —diu l'Arxiduc, construïda així com a protecció contra la neu i el vent».

Per demanar permís als propietaris de la finca

Segons la GEM, la vall de Comafreda té la pluviometria més alta de Mallorca (1.300 mm. anuals) i les temperatures més baixes: aquesta deu ser segurament la raó del seu nom.

Hem posat uns 45 minuts des del pont des Guix al coll de Comafreda, de Mancor o de sa Línia (822 m). Iniciam la pujada al puig de Massanella pel camí dels nevaters, el qual comença als pilons que veim a la imatge. Foren col·locats pel Foment de Turisme de Mallorca. Aquest puig també es diu puig Major de Lluc, malgrat que el puig Major d'en Torrella es trobi dins el mateix terme. 

Llegim a la GEM que: «Antoni Bibiloni Pericàs, amo de Massanella, s’interessà per les novetats de la tècnica. A València contemplà l’enllumenat elèctric i en portà un petit alternador, que instal·là a Massanella, on, segons una tradició local, fou encesa (1902) [1901] la primera bombeta elèctrica de Mallorca. Construí després l’estació hidroelèctrica del Gorg Blau i, a través del denominat, des d’aleshores, coll de sa Línia, proveí (1905) de subministrament elèctric el poble de Mancor de la Vall i, finalment fundà (1906) la companyia elèctrica Antoni Bibiloni i Cia. A la paret lateral de can Bajoca s'observa un aïllador per la línia de les cases de Massanella». Rectific la data (1902) ja que està equivocada. Fou l'any 1901 que aconseguir encendra la primera bombeta elèctrica a Mallorca.

El camí serpenteja per un frondós alzinar; d'aquest arbre podria venir el nom del municipi pel qual caminam: Quercus, Escorca. També hi ha altres opinions, Coromines considera el topònim una denominació genèrica derivada del romànic primitiu skulka, amb significació de ‘lloc de guaita’.

Deixam a l'esquerra el desviament a la font de s'Avenc. Brolla dins una escletxa de la penya bastant modificada. La seva aigua és tenguda com una de les més fines de l'illa. El Foment de Turisme a més de rehabilitar el camí dels nevaters, va construir l'escaleta que baixa a la font de s'Avenc.

Quan sortírem del bosc la boira va fer acte de presència.

Part del grup a poques passes del pla de sa Neu, on acampàrem. Després de la llarga onada de calor que hem patit a Mallorca, podem dir que gaudírem per uns moments de la fresca que regnava per allà dalt.

Després de dormir unes 2 hores i mitja he dit dormir? No, millor dir escalfar carritxeres, ens posam en marxa devers les 6 del dematí cap al cim del massís del puig de Massanella. 

Just al vèrtex del Massanella (1364,90 m), envoltats d'una espesa boira berenam d'ensaïmada i orxata de xufa. Segons el decret 36/1988 sobre les formes dels topònims de les Illes Balears s'hauria d'escriure Maçanella.

Aprofitam una treva per copsar una vaporosa imatge amb la serra des Teix (o des Teixos) (1260 m), i el colós mallorquí: el puig Major d'en Torrella (1447 m).

Darrera d'en Gonzalo veim la fita que assenyala un dels tres puntals del puig de Maçanella, cota 1347 metres.
     Ara, crestejant, ens dirigim cap al pas que ens baixarà al coll de n'Argentó.

Panoràmica on s'aprecia bona part de la serra de Tramuntana, des de d'alt de l'estrep sud del puig de Maçanella. A baix, el coll de n'Argentó o de ses Bassetes, separa aquest puig del de Maçanella.
(Per a veure la foto completa, prem la tecla F11).

La boira va i ve com una gran fumarasa gronxada pel vent, degut a aquest subtil vel el panorama pedregós apareix i desapareix.

Quan escampa la boira podem apreciar les diferents serralades que formen el conjunt de la serra de Tramuntana.

El coster per el qual baixam té algun passet divertit.

Vista retrospectiva del pendís.

La davallada és una mica vertiginosa i s'ha d'anar alerta amb el pedreny solt. 

El carrerany està ben fitat i no presenta problemes d'orientació.


Mentre descendim contemplam la cara est del puig de ses Bassetes (1216 m). 

Al coll de n'Argentó (1158 m). Segons Alvaro Galmés de Fuentes, el topònim Argentó o Argentor pot tenir que veure amb l'arrel preromànica argan, terreny pedregós.

«El millor pas, però —anota l'Arxiduc, està a la banda occidental, anomenat el pas de n'Argentó. A dalt, en direcció a l'est, hi ha un altiplà del puig, que decreix significativament en altura, amb ruïnes de la casa de neu d'Amunt des Puig, a on es pot ascendir més fàcilment amb muls des del bosc de Massanella».

Anam perdent altura en diagonal a una certa distància dels penya-segats del Maçanella.

En el comellar des Prat se situen dues cases de neu: el pou de neu del comellar des Prat (situat vora el mateix camí) i el pou de neu dels penya-segats del Maçanella. Aquests pous de neu es troben citats com a 'Casa de neu d'Almallutx'.
 
La casa de neu dels penya-segats del Maçanella està situada als peus d'aquesta paret rocosa. Aquest pou de 8,3 m de llargària, 5 m d'amplada i uns 2 m de profunditat, seria complementari de l'altra casa de neu situada a uns centenars de metres.

Botam el portell de la paret seca, divisòria de les finques des Prat i Comafreda situada al coll de ses Cases de Neu o des Prat (1210 m) i seguim les indicacions del GR 221 en direcció a Lluc.
     A un recompta de l'any 1756 de la quantitat de neu que guardaven als pous, figura que a la casa de neu del Prat, de don Jordi Abrí des Catlar, se troben cosa de 20 somades, i per ser plena falten 680 somades.
     «En la casa Gran, del mateix senyor, se troben 500 somades, i per ser plena falten 300 somades.
     I el motiu que dóna Joan Deià, majoral de dit senyor, és "que per dos voltes ha feta neu este any, cada vegada hi és pujat amb els hòmens que necessitava i sols ha pogut arreplegar la que al present se troba existent, i que la última vegada pujà amb 40 hòmens i no se'n replegà, per esser fusa». (Rosselló, 2007).

Darrera d'un penyal apareix la casa de neu Rodona d'en Robí (Rubí) o de la serra des Teixos, a una altura de 1200 m. Té una llargària de 13 m, 6,4 m d'amplada i uns 5,4 m de profunditat. Tenia coberta de dos aiguavessos i recoberta de càrritx.
     Pere Robí a principis del segle XVII explotava aquesta casa de neu a sa Mola. L'arrendament passà a la seva vídua, i després al seu fill. Fins aleshores la casa de neu era coneguda com la Casa Rodona, però setanta anys després es parla ja de la casa Rodona d'en Robí. (Ordinas i Marcé).
     Tot i que Antoni M. Gorries, aporta: L'any 1637, aquesta casa de neu era una de les dues que hi havia dins terrenys de la possessió La Mola; era coneguda com la casa Petita. La reforma efectuada per Pere Rubí l'any 1725 ocasionà la irregularitat de la planta, la qual devia d'ésser de tendència el·líptica i que quedà relativament arrodonida. Així i el nom del seu constructor l'hi donaren el nom "Rodona d'en Rubí". (Gorrias, 2012).
 
Una altra conjunt de nevaters apareix al tàlveg del coll des Telègraf (1126 m). En el coll se situen dues cases de neu: la del coll des Telègraf (oest) i la del coll des Telègraf (est). Els dos pous disposaven de porxo pels nevaters. Coll des Telègraf és un neotopònim de quan estengueren la línia que passava pel coll, segurament abans s'anomenava coll de sa Mola. 

     Aquesta és la zona de tota la Serra on trobam més pous d'emmagatzemament de neu, entre les finques de Son Massip, sa Mola, Comafreda, Maçanella i es Prat, hi havia 12 cases de neu.
     

El comellar de Comafreda copsat des del coll des Telègraf (1126 m). Albiram, al fons, les parets del pou de neu est del coll des Telègraf. L'any 1711 Antoni Sastre de Son Lluc edificava unes cases de neu a sa Mola, que pocs anys després es coneixien ja com el "Pou de Lluc Sastre" (1751), o el 'pozo que se llama de Son Lluch' (1786). (Ordinas i Marcé).
     
     «Dia 31 de març de l'any 1756, es notificava als batles que havien d'informar del nombre de càrregues o somades de neu que hi havia guardades en les cases o pous dels seus districtes.
     En la casa de lluc Sastre, "han donat relació dits electors que no se troba neu alguna i que està descoberta de l'any passat a esta part, i que en dita casa per ser plena, se judica que hi caben 1.000 somades, i la relació donada per dit Sastre és que per estar dita casa descoberta no hi portat neu"». (Rosselló, 2007).

En vers de seguir el camí GR optam per pujar un petit turó i escurçar camí en direcció a la casa de neu d'en Galileu. Aquí deixàrem enrere la boira i tinguérem bona visibilitat fins al punt final de l'excursió.

M'acost a guaitar al penya-segat amb la intenció d'obtenir una vista zenital del conjunt recentment restaurat de la casa de neu d'en Galileu. Destaca el porxo dels nevaters, el pou de neu i el marge.
 
Actualment aquesta finca és propietat del Consell Insular de Mallorca, el qual restaurà aquest conjunt etnològic. Les obres, realitzades per l'equip de margers del Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca, començaren el mes d'abril de 2009 i finalitzaren el mes de març de 2011.
 
Vorejam la cresteria d'un penyal de sa Mola pel volat elevat fins que trobam un providencial pas per on baixar a l'altiplà.


«L'any 1692 és la primera vegada que apareix documentada aquesta casa de neu quan, Antoni Català Galileu de la vila de Selva, arribava a un acord amb Antoni Sales, propietari de sa Mola, per "fer y de nou construir unes cases de neu a la montanya dita la Mola, situada en lo terme de Lluc o Escorca". Vint anys més tard, Miquel Català Galileu, fill d'Antoni, continuava amb l'explotació de neu a sa Mola. La nissaga dels Català Galileu, associats a l'explotació d'una determinada casa de neu, determinà que a la documentació de la primera meitat del segle XVIII ja fos citada com la "Casa del Galileu". Alguns anys més tard apareix citada com a "Casa de neu de Can Galileu". El 1908 deixà de funcionar». (Ordinas i Marcé).
     «Dia 20 de desembre de 1696, es notifica al batle de Selva que amb motiu de que els anys passats moltes cases de neu restaren buides, en perjudici dels habitadors de la Ciutat i de la Part Forana, se li mana que faci intimar als amos i arrendadors de dites cases "posen mà en omplir les dites cases de neu". Va respondre el batle dient que ha fet aquest manament a Pere Ferragut "Molines", Pere Ferragut "Guiamó" i Antoni Català "Galileu"». (Rosselló, 2007).
     El 1739 està documentada com Casa de neu d'en Garireu. Miquel Cathela Garireu.
     El pou està situat a 1090 metres d'altura sobre el nivell de la mar. Amida: 13,8 m de llargària, 7,4 m d'amplada i 5,4 m de profunditat.  

Feim una darrera aturada al porxo dels nevaters per a descansar i menjar qualque cosa.
     Una notícia ben primerenca sobre la neu a Mallorca, diu: «Dia 10 de novembre de 1609, el Rei comunicava al Bisbe de Mallorca que havia estat massa sever a l'hora de pronunciar excomunió major contra Rafel i Ambròs Barenys perquè no havien proporcionat al bisbe la neu que volia al mateix preu que l'adquireixen el Virrei i l'Audiència, i li recorda que aquests dos personatges Barenys són de jurisdicció reial i no episcopal». (Rosselló, 2007).

Reprenem la marxa i deixam a la dreta el puig d'en Galileu (1181,15 m).

Iniciam el recorregut pel preciós camí de nevaters de ses Voltes d'en Galileu, el qual té uns 1.236 metres de longitud, i puja de la cota 835 m a 1.090 m. Aquest camí es va construir expressament com a via d'accés a la casa de neu d'en Galileu. 
     El dia 20 de desembre de 2005 es va finalitzar la 'faraònica' restauració d'aquest vial, que va durar 5 anys i va costar 562.764 euros. Es varen sembrar també uns 300 arbres per a protegir el camí contra l'erosió; alguns dels quals han surat.

El puig Roig i el Caragoler de Femenia com a teló de fons. Degut al fort rost del coster de la muntanya on es va traçar aquest bell camí, es van precipitant pedres que fan malbé els marges de sosteniment.

Venim de nevatejar
de ses muntanyes de Lluc.
Si aquesta setmana puc,
jur que m'he de profitar.

Just on arrenca el camí de ses Voltes, dins el bosc de Son Massip, se situa l'antiga casa de neu de Pere Macip d'Escorca. La data més antiga on apareix documentada és l'any 1616. S'abandonà el seu ús l'any 1786. Segurament, no era massa rendible per l'escassa altura on està situada (820 m). El pou es troba en molt mal estat; mesura: 11,9 m per 5,8 m i 4,7 m de profunditat.

En Guillem mirant el recorregut que hem fet, o cercant noves rutes?

A l'altra vorera de la carretera, no massa enfora de l'alzina des Set Cimals, segueix l'antic camí de Lluc a Escorca. Era una de les vies importants del terme d'Escorca. Formava part de l'antic camí de Sóller a Lluc. El vial presenta un magnífic empedrat. (Catàleg del antics camins de la Serra de Tramuntana). 

Sobre les 13 hores arribam a l'aparcament del Santuari de Lluc on tancam el cercle. Actualment fan pagar per deixar els vehicles (si quan entres no hi ha el cobrador, l'estada es surt de franc).

En Lluís no va perdre l'humor a pesar de la llarga caminada. No vérem la sortida del sol al cim del Maçanella, que era el motiu d'aquesta sortida, tanmateix el que realment cerca el muntanyenc és trepitjar roca, conèixer llocs nous i gaudir de la muntanya amb els amics. Aquestes expectatives es varen complir sobradament. Salut i cames!

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________



Baixar el track del Wikiloc



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Escorca
Distància aproximada: 16,04 km
Pujada acumulada: 949 m
Alçada màxima-mínima: 1.350-467
Temps aproximat sense aturades: 6:56 h
Temps total: 11:51:49 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'ha de dur roba d'abric, ja que el vespre a aquesta altària refresca molt
Integrants: Dolors, Guillem, Lluís, Gonzalo i Joan 
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earh

 
Manacor, 28-8-2012


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  
  • Nueva historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Binimelis.
  • Viaje a las Villas de Mallorca 1789. 1983 Gerónimo Berard.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • Les cases de neu i els seus itineraris. 2002 Lluís Vallcaneras.
  • Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears. III. 1996 DD.AA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Notes sobre consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.