13 de febr. 2013

59 - Puig de n'Ali pel comellar dels Horts i el pas de n'Arbona (Caimari-Selva) 10-2-2013


En la nostra cabòria d'explorar racons de la serra de Tramuntana, ens havíem proposat l'objectiu d'assolir un dels 54 cims de més de mil metres d’altura que tenim a Mallorca, el puig de n’Ali (1038 m). És el punt més elevat de sa Comuna i del terme de Caimari. Però —segons els autors de l'obra Sa Comuna de Caimari— encara bat una altra marca: la de portar, ben possiblement, l’antropònim més antic perquè Ali és un nom de persona àrab.
     Grimalt, Ordinas i Salamanca a La Toponímia més enllà dels 1.000 metres: Els noms dels cimals de Mallorca, en comptabilitzen 70 de cims que superen els mil metres.

Des de l'aparcament on s'inicia el camí Vell de Lluc i pel comellar dels Horts, començam la caminada, primer per una pista asfaltada i després per una rosta i aspre pujada.

El porxo de la rota del Carter a la nostra esquerra, aixecat aprofitant un gran còdol, mostra una singular capacitat d’aprofitament dels recursos naturals, amb senzillesa i sentit estètic.

El camí dels Horts passa entre el puig de n’Escuder (533 m) i el puig de sa Creu o de s'Aladernar (602 m).

Ran del camí, a la paret del puig de sa Creu, hi fan escalada. Nombroses vies resten clavades a la roca esperant als esportistes.

Olla de forn de calç. Al peu des puig de sa Creu s’estenen les rotes de Caimari, un del conjunt de marjades amb més interès paisatgístic de l’illa.

«L’origen de les marjades de ses Rotes està vinculat al pensament il·lustrat que pretenia impulsar la reforma agrària. L’objectiu era posar en mans dels agricultors les propietats de l’Església i dels municipis, considerades poc aprofitades i que no proporcionaven ingressos a l’Estat». (Llibre de la pedra en sec, 2001).

«Fruit d’aquest ideari, entre els anys 1837 i 1853 s’establiren part de les terres de sa Comuna de Caimari i molts caimariencs esdevingueren propietaris d’una porció sobre la qual bastiren marges, parets i casetes». (Llibre de la pedra en sec, 2001).

«La part comunal acabà reduïda a 1.060 quarterades dividides en tres parts desconnectades entre si i que ocupen les parts altes de la muntanya: el coll Matar, sa Serra i el capcurucull del puig de n’Escuder». (Llibre de la pedra en sec, 2001).

En aquesta balma, la cova de sa Palla, se situa la font de degotís de sa Cova de sa Palla.

L’Arxiduc diu: «El brancal dret de la vall es diu el comellar des Horts; un parell de terrasses de conreu es troben al peu de l'avançada muntanyosa. Ambdues valletes laterals mostren abruptes penya-segats. El puig de s’Escuder té a la valleta esquerra, davant dels seus vessants, un penya-segat molt abrupte amb coves a manera d’arc, als peus del qual continua la carretera».

Sementers de conreu des Horts.

«Sobre les noves marjades se sembraren un gran nombre d’oliveres que contribuïren a augmentar la producció d’oli al poble. Aquesta elaboració constituïa la base de l’economia de Caimari i fou especialment important a partir del segle XVIII i fins a principi del segle XX, moment en què encara hi ha cinc tafones». (Llibre de la pedra en sec, 2001)

Actualment, es viuen algunes iniciatives veïnals i municipals per recuperar-les, com la Fira de s’Oli, que se celebra durant l’hivern.

A un bell racó presidit per un gran arbre posàrem miques. Ens faria falta força per emprendre la pronunciada pujada que ens separava de n’Ali.

Es Horts
Cases del Rafalet dels Horts. Les terres dels Horts estan situades entre el puig de n’Escuder, el puig de sa Creu, el puig des Albellons i el comellar de sa Jonqueta.

«La bona calçada –diu Lluís Salvador– s’allonga per una vall de pedra calcària i llavors puja suaument pel vessant esquerre d’aquesta vall; el fons de la vall està sembrat d’ametlers i figueres, els pendissos són calcaris i escassament coberts de vegetació. 

Enmig de la vall s’aixeca el turó cònic anomenat puig de s’Escuder, i la vall es divideix en dues conques que serpentegen entorn del puig; contemplam els pendissos de l’esmentat puig dividits en feixes sembrades d’oliveres i pujam en direcció a les severes muntanyes».

Superada la vall dels Horts, el camí carreter es tanca amb la darrera barrera que dóna pas a les terres comunals. Una pedra gravada ens ho indica amb les inicials MP (Mont Públic).

Des d'aquest indret ja podem albirar el cim del puig de n'Ali; tan proper i tan llunyà a la vegada.

Al llarg del camí, a banda i banda, s'inicien nombroses rutes fitades.

El camí de carro mor davant un dels elements etnològics més destacats de la contrada: una bassa coberta de pedra en sec situada a 600 metres d'altitud.

En aquests casos la coberta pot permetre el pas de l’aigua. La bassa està envoltada de diversos rotllos de sitja de carboners, els quals es devien proveir d'aigua d'aquesta bassa. 
  
Aprofitam per recuperar forces per poder atacar el molt considerable desnivell que ens espera. 

La pista es converteix en un tirany molt abandonat que conduïa a les nombroses sitges, situades als pendents del comellar.

A partir d’ara, la ruta es converteix en una veritable ruta de muntanya força accidentada, encara que amb fàcil orientació gràcies a les fites de pedra.

Amb paciència i dedicació avançàrem per un territori feixuc i rost.


Les vistes sobre el pla i la serra de Llevant són espectaculars. A la nostra esquerra (pujant) ens queda el puig de ses Fontanelles (725 m), mentre que a la dreta la serra de s’Esquerdar, cap a la qual a poc a poc ens acostarem.

Les fites ens menen per un veritable caos rocallós, a través del qual anam deixant a ambdós costats bons exemplars de boixos.

Per la contrada trobam formacions rocalloses (lapiaz o lenar) tan curioses com aquestes. Un lapiaz o lenar és un solc de dimensions petites o mitjanes. Els lapiaces apareixen en afloraments de roca calcària afectada per processos càrstics i són, per tant, formes càrstiques elementals.

Seguint la nostra ruta ens topam amb antics rotllos de carboners, els quals, pel seu aspecte, fa molts anys que s’abandonaren.


Les fites ens pujaran amb una certa tendència cap a la dreta en direcció cap a la carena de ponent del puig.

Diuen que tots els camins duen a Roma. A Mallorca, tots els camins duen a Lluc, aquest també. A la imatge, en Miguel recuperant l'alè.

L’Arxiduc anotà (ca 1884): «He vist aquest pelegrins; la majoria va en una galereta fins a Caimari, deixa allí el carruatge i cavalcant per torn sobre el cavall ensellat es dirigeix a Lluc, sovint amb tota la seva família, per donar gràcies a la Mare de Déu pels beneficis rebuts». Evidentment no pujaven per aquí, pujaven pel camí Vell. Un camí de ferradura el qual assolirem al final de l'excursió.

Un empelt de bruixes (o niu de bruixes). En realitat és una malaltia que afecta als pins, anomenada Candidatus Phytoplasma pini.

Els carboners s’havien d'enginyar-se-les per a construir els rotllos a un terreny tant rost, a la baldana de la muntanya, és un exemple d'aprofitament d'uns terrenys rocallosos i esquerps.

 
A una altura de 920 metres trobam un avenc d'uns quatre metres de fondària. 
 
Aquest pou natural ben bé es pogué aprofitar-se per emmagatzemar-hi neu, tot i que no hem trobat referències d'aquest fet ni de l'avenc als llibres d'aquesta temàtica. Dins sa comuna de Caimari hi ha altres avencs com: avenc des Caragoler, avenc des Mal Pas, avenc Tapat...


Coll i puig de sa Fita. A la dreta de la imatge destaca el puig des Tossals Verds (1118 m).


Més enllà del puig de sa Fita (895 m) apareixen els puigs d'Alaró: s'Alcadena i es Castell. Pel cim d'aquest puig passa la línia divisòria de tres termes (d'aquí li ve el nom de puig de sa Fita): Escorca, Selva i Mancor de la Vall. 



Un poc abans d'arribar al cim el paratge presenta aquest aspecte turmentat.

La producció forestal al bosc i a la muntanya no només es limitava a llenya i carbó, també es recollia reïna, murta, aglans, càrritx, escorxa... A Caimari encara es recorda la figura d'en Jaume es Saboner, que vivia de recollir reïna per vendre als apotecaris (Sa Comuna de Caimari, 2006).

Passam per una paret balmada vora la roca de l'esquerra i ja estarem situats a l'avantcim.

Ingrid mostra la seva bona forma física assolint els darrers metres d'aquesta dura pujada amb el grup davanter.

En Miguel segueix les meves passes.

Un desgarbat pinar culmina el puig de n'Ali a més de mil metres d'altura.


Més enllà del coll de sa Fita, el comellar del Bosc de Massanella s’estén pel tàlveg format pel puig Major de Lluc (Massanella). En el coster del puig de ses Bassetes, destaca es Rutlo, una roca en forma de bóta de vi. En alguns mapes figura com a coma des Rutló o coma d'en Rul·ló.

Quedaven alguns restes de neu, de manera testimonial, de la nevada del dia anterior.

Cim de n'Ali
A través de grans blocs de roca pujam fins al cim on abans campejava una senzilla creu.

Ens resguardam del fred davall l'enorme roca del cim on ocasionalment es fa bivac; per motius de seguretat, Margalida posa un estaló per aguantar el macolí. 

Des del cim s'obté un bon panorama paisatgístic del pla de l'illa i sobretot de les badies d'Alcúdia i Pollença.

A la base del puig s'estén la vall de Comafreda. A l’esquerra de les cases s'ubiquen els sementers anomenats Criança, i darrera les cases, es Clots.
     Segons Valero, aquesta possessió correspongué en el repartiment a l'Orde del Temple, però ja en el s XIV es trobava en mans laiques, les de Romeu Scofet i Catarina, la seva dona. El 1378, confrontava amb l'alqueria de Lluc, la mola d'Escorca, l'alqueria d'Almallutx, les muntanyes de Massanella, les alqueries de Caimari i Benimala i el pujol dels Amers. Durant bona part dels segles XVI i XVII el bandolerisme minvà les possibilitats de desenvolupament econòmic de la contrada. Més tard s'hi desenvolupà una gran activitat ramadera, a més de l'expansió de la producció hortícola. Una altra font d'ingressos de la possessió era l'arrendament de les cases de neu, amb un nucli especialment important en el comellar de Comafreda, que mantingueren un bon volum de producció durant els s XVIII i XIX. Tancaren definitivament cap a 1925. (Camins i paisatges, 1992).

A la imatge destaca el puig Tomir, amb els seus 1103 metres d'altura és la màxima elevació de la zona nord de la serra de Tramuntana. Sobre aquest puig, llegim a la Toponímia més enllà dels 1.000 metres... «Així mateix resulta falsa la creença que situa el Puig Tomir com a tercera altitud de l’illa o, com a mínim, entre les més destacades. Realment ocupa la trentena posició en el rànquing».


Impressionants farallons escarpats de la part sud del puig de n'Ali.

Una fina capa de neu cobreix la part més alta del puig de Massanella (1365 m), per aquest motiu no fa massa bon estar per aquestes contrades, ja que el vent és gèlid.

Baixam per la ruta normal, en direcció nord. En poc més de mitja hora assolirem el coll de Mancor, de sa Línia –o des Pilons–, important cruïlla de camins i d’itineraris de muntanya.

El senderó baixa fent giragonses per suavitzar la rosta davallada.

Mentre baixam destaca la imatge de l'estrep rocós nord-est del massís del puig de Massanella, dit es Frontó de Comafreda (1063 m).

El terreny humit i la forta pendent ens fa anar alerta a relliscar.

Coll de Mancor (o de sa Línia)
Així arribam al coll de Mancor, avui, més conegut pel nom de coll de sa Línia, puix per aquí passava la línia elèctrica que venia de la central hidroelèctrica del Gorg Blau.

Ja que som a prop anam a veure la casa de neu del coll de Mancor, la qual està situada a poca distància del coll (uns 100 m), en direcció a Mancor. Com es veu a la imatge, el pou de neu s'ubica vora aquesta sitja, per la qual cosa es pot deduir que ambdues activitats es complementaven.

Casa de neu del Coll de Mancor o casa de neu Major
Els paraments dels costats llargs presenten esbaldrecs. El pou amida 18,5 m de llarg per 6,50 m d'ample i 4,2 m de profunditat, i està situat a 810 m d'altitud.

     Una notícia molt primerenca sobre la venda de neu a Mallorca, diu: «Dia 30 de març de 1582, Jeroni de Josa presentava una súplica demanant poder administrar neu en la Ciutat [...] i es compromet a no vendre la neu a més de mig ral mallorquí per cada lliura [...] Els jurats del Regne, vista aquesta súplica i vist esser cosa justa [...] concedeixen llicència que seria per temps de 10 anys». (Rosselló, 2007).
     
Segons Vallcaneras aquest pou de neu és un dels més grossos de Tramuntana. Diu que la seva profunditat probablement fos bastant més important del que hem pogut mesurar, ja que està notablement reomplit de terra.

Devia tenir la coberta rasa i es devia cobrir amb càrritx.

Tornam al coll de sa Línia on esperam a tres components del grup que s'han despistats. Mentre, m'entretenc copsant els pilons col·locats pel Foment del Turisme que indiquen, el de la imatge –un poc romput–, a Mancor... 

...l’altre, indica la pujada al puig de Massanella i la direcció per anar a Lluc.

Continuam en direcció nord-est, cap a Comafreda, pel camí de carro que comunica la possessió de Massanella i Mancor de la Vall amb Lluc, fins que, en aquest punt ens desviam per un tirany senyalitzat amb monjoies i algun punt de pintura.

Aquest camí que ens menarà al comellar de sa Coveta Negra, és una ruta de carboners, en ell s'hi apinyonen nombrosos ranxos dedicats a aquesta activitat.

A trams, el camí aprofita la llera del torrent de sa Coveta Negra. És curiós que en els mapes antics (Rutes amagades, Corpus de toponímia, Camins i paisatges...) apareix aquesta coma i torrent amb el nom de cometa Negra, mentre que en els moderns figura amb el nom de Coveta Negra. L'existència d'una petita cova anomenada Negra explica el topònim de comellar de sa Coveta Negra, tot i que, antigament es deia comellar des Bosc Comú.
     Dita cavitat està catalogada d'especial interès històric i arqueològic i com a coves de 15 a 30 m de recorregut. Està situada a 310 m altitud sobre el nivell del mar.

Quan hom camina per aquests closos i bells comellars té la impressió de transportar-se a la Mallorca antiga, intacta, a l'illa silenciosa que conegueren els nostres avantpassats, però en realitat estam a pocs minuts de la Mallorca actual i renouera.


Quan el camí s'acosta al coll o pas de n'Arbona, deixa el torrent a l'esquerra, ara convertit en barranc, el qual agafa profunditat i s'engrandeix.

A la nostra esquerra queda el punxegut puig des Grau, d'en Garau o de sa Regana (864 m). L'ascensió del qual deixam per un altre dia.


Entre penyals i restes de parets seques apareix el pas de n'Arbona.

Situat el caminant al bell mig del pas se li obre davant el panorama i pot contemplar un nou paisatge.


Si tot cristià sabia
aon ha de sopegar
un poc abans d'arribar
es peu, amunt alçaria. 

Pas de n'Arbona



La paret seca fa de frontera entre els termes de Selva i Escorca.

 
A l'altra part del pas, amb immillorables vistes i a l'escalfor del tebi sol de febrer dinam i reposam uns minuts. 

Aquesta, és part de la vista que teníem a l'abast dels nostres ulls: el puig des Alballons (585 m), la badia de Pollença i el cap des Pinar.

Continuam la ruta entre grans blocs de roques caigudes dels costers del puig de n'Ali.

El terreny se suavitza i apareixen les primeres sitges...

...les rústiques barraques de carboner...

...i algun enfony, possiblement aprofitat també per aixoplugar-se algun treballador de la contrada.

Passam vora un avenc circumdat per cables per tal d'evitar que ningú hi caigui; aquests forats són autèntics embornals de les aigües de pluja.

El corriol connecta amb el camí Vell de Lluc, des del qual colombram per on discorre el pas de n'Arbona.

Bassa i petit aljub.

El petit aljub té un sobreeixidor al fons per on sortia i seguia el seu curs l'aigua sobrant. La curiositat de Ingrid fa que es fiqui fins al fons de la construcció.

Una làpida de marbre encimentada a la roca ens crida l'atenció; es tracta del recordatori de la mort en aquest lloc d'una al·lota el 26 de maig de 1990.

Detall de la placa.

Una inusual escala puja a un gran rotllo de sitja de carboner, devia servir de mollet per carregar els sacs als carros.
     L'any 1900, a Caimari hi havia censats trenta-dos carboners, que deu anys després havien passat a cinquanta-vuit. A l'any 1920 el nombre de carboners ja arribava als noranta-nou i els establiments de venda de carbó eren set. (Sa Comuna de Caimari, 2006). 

El camí acaba a una corba de la carretera de Lluc; punt on s'ha habilitat un botador que mena als caminants a passar per davall el pont del torrent del comellar de sa Coveta Negra, per tal d'evitar l'asfalt i els perills que comporta. El camí continua a l'altra part de carretera en direcció a Son Canta.

Passam el portell de Son Canta que es troba situat al coster d'un turó elevat dit el puig des Barracar o puig Nespler (628 m), cobert per nombroses oliveres que creixen per les marjades.

Si l’any que ve som casada, 
a Lluc tenc promès anar;
i en esser en es Barracar,
anar-hi d’agenollada.

Des de la camada de Son Canta copsam el puig de n'Ali, el coll o pas de Arbona i el puig des Grau. A l'esquerra de la imatge figura es comellar de s'Homo antigament come de s'Alzina, una alternativa per pujar o baixar a n'Ali.

Que estava de bé a Can Canta,
i em vaig mudar a Son Amer!
Per voler fer més paper,
mirau quin paper me canta.

Son Canta
La façana de Son Canta té l’estil propi de les construccions de muntanya: senzillesa i rusticitat.

En es Barracar hi ha roques
i es camins són mal plans
però hi ha unes al·lotes
qui són com a diamants.

Ses dones des Barracar
totes són caragoleres,
sa pengen un picarol
i corren com a someres. 



     A l'article Proposta d'identificació d'antics topònims del terme de Selva (2005), d'Antoni Ordinas i Antoni L. París, trobam notícies d'aquest lloc: 
     1349, 18 feb. « .../... els obrers de la capella de Sta. Maria de Lluc han exposat que algunes bones persones, per amor de Déu, edificar en unes cases per habitació, al lloc del Barracà, que és al coll del Mur tar, perquè els pelegrins poguessin trobar refrescament. En tenien cura Arnau Duran i sa muller, però han mort i la seva filla Tomassa, ho té abandonat». (ARM, AH 1 1 f 1 18v).
 
Son Canta fou durant molt de temps propietat dels Solivelles, anomenats Canta de malnom, per això la possessió també s’ha dit Son Canta dels Solivelles. Dóna nom a les Voltes, la Rota, el Pont i l'Era de Son Canta i al Corral d'en Canta. Era dedicada a olivar. Sense tafona, elaborava l'oli a ca ses Mariaines de Caimari. (GEM).

N’Escuder té forma de queixal gegantí, al peu del qual podem apreciar l’aprofitament de terrenys amb marjades i el traçat de parets de partió i el camí per arribar a les cases (rota de n'Esteve?).

Deixam enrere les cases de Son Canta i baixam per la costa Llarga, un tram magnífic del camí Vell de Lluc recentment restaurat per l'Escola de Margers. 

A l'inici de sa costa Llarga, un gran bloc de pedra fa menció d'aquest tram de camí i de la popular marxa des Güell a Lluc a Peu.

El camí passa vora un gran marge de la carretera de Lluc. «Entre els anys 1704 i 1714 es treballà en la construcció del que s’anomenà carretera nova, a partir d’un projecte realitzat per Martín Gil de Gainza. El traçat fou pràcticament de nova creació per tal d’evitar el fort rost del camí de ferradura i el perillós pas des Grau, font de continus problemes i accidents. Les obres de la carretera actual es varen començar el 1884 i s’acabaren el 1891, sota la direcció d’Eusebi Estada i Emili Pou. Costà la quantitat de 592.500 pessetes». (Llibre de la pedra en sec, 2001).
     Per la contrada se situa el topònim sa Ferreria, el qual fa referència de quan es construïa la carretera actual.

Per entre es Picó des Pinaret (367 m) (esquerra), i n'Escuder (dreta), apareix el poble de Selva, pel municipi del qual discorre aquesta excursió. El puig de Randa apareix molt més llunyà.

Vora el camí hi ha el Còdol d’en Ceba o Seda, el qual vaig passar de llis. Diuen que caigué de n’Escuder i s’aturà ran del camí. La gent qui passava per allà tantejava la sort tirant pedretes a un forat del còdol.

Turó de la serra de Davant (582 m).

El camí Vell passa ran d'un gran penyal com un con on es practica l'escalada anomenat es Cavall Bernat o sa Filosa de la Mare de Déu. «Aquesta segona denominació s'associa a la llegenda que contava com la Mare de Déu filava per allà i quan sentia trepig de gent corria a amagar-se a les coves del puig de n'Escuder. Fins que una vegada atropellada, va deixar la filosa dreta allà on estava, i en tornar en lloc de filosa hi va trobar aquest penyal». (Sa Comuna de Caimari, 2006).

     Seguint el camí que duim arribaríem als cotxes acabant l'eixida d'avui, emperò allargarem un xic l'excursió visitant el mirador de Caimari, situat molt a prop d'aquí. 
     
     Pel costat del penyal hi un tirany pel qual pujarem a la carretera, caminarem per l'asfalt cap a la pròxima volta en direcció a Lluc és la quarta volta de la carretera Caimari-Lluc, allà trobarem una barrera i un botador. Seguirem el camí de ferradura amb marget lateral durant uns 15 minuts.

Puig de n'Escuder
Des d'aquest caminet tendrem una bona vista del llegendari puig de n'Escuder d'inconfusible fesomia. Segons una tradició local, dalt del cim hi havia una fortalesa islàmica que resistí les tropes de Jaume I d'Aragó. Els assetjats optaren pel suïcidi abans d'entregar-se. (GEMall).

El mirador té dos nivells. Ens aturam en el primer i més petit on comprovam que ha desaparegut el rústic arrambador que havíem vist fotografiat al llibre Sa Comuna de Caimari.

Pujam al segon que està situat més amunt per a gaudir de la vista panoràmica.

La panoràmica sobre el pla i el Raiguer és realment espectacular. «Caimari diu l'Arxiduc, que en temps de la conquesta es deia Caimaritx, és un poble petit de 847 habitants [748 en 2012] i 213 cases [1884], així doncs més gran que Moscari. Té carrerons empedrats, sinuosos, desnivellats, dels quals aflora la pedra calcària gris i un conglomerat rogenc, i entremig hi ha petits hortets amb llimoneres; davant moltes cases s'enfilen petites parres, la majoria ceps vells que descansen damunt estaquetes de fusta clavades dins la paret».

«A la part oriental alta de la població està la petita església ubicada en una placeta. No té un origen antic, tot i que ja existia l'any 1744 i s'hi deia missa tots els diumenges i festes de guardar. L'any 1807 fou elevada a la categoria d'església sufragània sota el títol de Puríssima Concepció de Maria, la imatge de la qual està a l'altar major. L'església té un triple campanar que està a 200,91 metres d'alçada sobre el nivell del mar [...]».

Ens feim la foto de grup al mirador. D'esquerra a dreta: Ingrid, Joan Juan, Margalida, Miguel, Dolors, Esteve, Francisca, Toni i el que subscriu.

Desfem les nostres passes pel mateix tirany cap a la carretera i a l'inici del camí Vell on tenim els vehicles aparcats.

Des del mirador de ses Rotes contemplam el conjunt de marjades més bell de Mallorca, ses Rotes de Caimari, declarat Bé d'Interès Cultural l'any 2009.

Quan ja veim el camí dels Horts, per on hem començat la caminada el dematí, podem donar per finalitzada l'excursió per aquest preciós trosset de la nostra roqueta. Hem vist fites que sortien de la nostra ruta i hem pres bona nota per a futures sortides. Si convé!

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc


Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
 

És aconsellable seguir unes normes bàsiques


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Selva
Distància aproximada: 14,12 km
Pujada acumulada: 952 m
Alçada màxima-mínima: 1048-208
Temps aproximat sense aturades: 4:41:49 h
Temps total: 7:34:09 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades
Integrants: Margalida, Ingrid, Dolors, Francesca, Toni, Esteve, Miquel, Joan Juan i Joan Riera  
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Perfil de la ruta

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana
 Nord + IGN Inca. Deferència del bon amic Toni Sureda Socay


Manacor, 14-2-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • Mapa de Mallorca Tramuntana Nord. 2005-06 Edit Alpina.
  • Mapa General de Mallorca. 1958 J. Mascaró Pasarius.
  • El puig de n'Ali. (Diari de Balears). 2008 Tomàs Vibot.
  • Llibre de la pedra en sec. 2001 A. Reynés i V. Sastre.
  • Sa Comuna de Caimari. L'home i el bosc. 2006 A. Ordinas, F. Rotger i A. Reynés.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1992 Gaspar Valero i Martí.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Atles de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1991 DD.AA.
  • 40 excursions a peu per les muntanyes de Lluc. 1995 Bartomeu Roig i Roig.
  • Proposta d'interpretació d'antics topònims del terme de Selva. Antoni Ordinas i Antoni L. París. Dins: XVIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia (2005).
  • Notes sobre consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer. 

10 comentaris:

  1. Impecable Joan, un treball digne d'elogiar el que portes a terme al teu bloc, cada dia aprenc alguna cosa nova. La teua dedicació i el teu desinterès bé mereixen ser reconeguts per tots els que estimem la muntanya, i en especial la Tramuntana mallorquina.
    Una abraçada bon amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Toni, ets molt amable. El que faig només és interessar-me per saber alguna coseta dels llocs per on passam. Gràcies per la teva col·laboració.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Com sempre, el passat diumenge poguérem gaudir d'una fantàstica excursió...i subscric tot el que diu l'anterior comentari de n'Antoni Sureda.
    Gràcies!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, una agradable excursió. El puig de n'Ali no és massa popular i això que té unes bones vistes i no té problemes de pas.
      Besades!

      Elimina
  3. Hola Joan:
    A mí el Puig de N'Ali, ensombrecido por su vecino el Massanella, me gusta mucho. Pero eso sí, su ascensión, por donde la hicisteis, es dura.
    Como siempre, muchas gracias pòr toda la interesante documentación que aportas.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Emilio, quan hom du tantes caminades no ha de cercar allò més fàcil, ha de cercar el que li agrada.
      Hem d'agraïr als investigadors que treven a llum la nostra història.
      Una aferrada.

      Elimina
  4. Hola Joan. Perfecte descripció, altre cop, d'un itinerari que catalogaria d'alt nivell. N'Ali és la muntanya perfecte, i els que vivim a n'aquesta zona i ho gaudim visualment cada dia, així ho creiem. Tots aquests camins son pels que jo he caminat més... i mès jove. No vàreu trobar o escoltar el xeremier?. Enhorabona Joan per la feina... i per la constància.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, vares dir que vivies a Selva, he? Quina enveja sana, poder veure cada dia de prop la nostra estimada Serra.
      No, no vérem el xeremier. Gràcies a tu pel comentari.
      Una aferrada.

      Elimina
  5. Hola Joan, bonica i dura ruta, record que al febrer del 2009 la vaig fer gairebé idèntica a la que descrius, després d’una nit agitada, amb la idea que era una ruta no gaire llarga, i no mes frisava d’arribar.
    molt bones fotos
    salutacions Arnau

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Arni, sí que ho és dura, sobretot si hom anat de marxa la nit abans. Gràcies per comentar.
      Salut.

      Elimina