23 de jul. 2013

73 - Sa Penya Roja (Alcúdia) 21-7-2013

Per a aquests dies de calor proposam una curta caminada per la que podríem denominar la zona més fortificada de Mallorca, la península d'Alcúdia. La seva situació, en el centre de les dues grans badies del nord de l'illa, la feren defensora d'aquest litoral en els s XVI-XVIII. 
     Torres, fortins i reductes fortificats defensaven aquesta petita península. En ella podem situar: 
La torre Major (A les acaballes de 1599 es va beneir la primera pedra i el 1602 es va col·locar l’escut d’armes del rei Felip III i es donà per acabada).
El reducte d’Alcanada (En 1769 hi havia una guarda secreta ubicada a una barraca, dins terrenys del predi d’Alcanada, allí mateix es va arribar a construir-se un petit reducte). 
La Talaia d’Alcúdia (Era la que estava situada a major altura (451 m). Es va començar a bastir a principi de 1567). 
La Penya Roja (la que visitarem). 
La Victòria (Estan documentades diverses despeses relacionades amb la torre del santuari el 1619-1621, la qual ja existia durant la dominació andalusina). 
Tacàritx, també coneguda per punta de sa Guarda i l’Estrella (Bateria construïda en 1715). 
— La bateria de Manresa o castell de Sant Pere (Ventallol diu que la primera referència que es té és del 22 de març de 1715, tot i que fins el 1740 no hi col·locaren peces d'artilleria)...

Santuari de la Victòria
Són les 9'30 h. Deixam el vehicle a l'aparcament del Santuari de Nostra Senyora de la Victòria (WP-01) (120 m). Es tracta segons Valero d'un edifici de planta rectangular, de 15 m de llarg per 6 m d'ampla. La part baixa es dedicada a església i la part alta a hostatgeria. L'aspecte actual data de la segona meitat del s XVII.

«En el marc de la germania, diu la tradició que, el 23 d'abril de 1522 i per intercessió de la Mare de Déu, anomenada de Fra Diego, els alcudiencs i nobles refugiats a Alcúdia, varen obtenir una victòria sobre els agermanats. Aquest fet ens explica el nom de la Victòria aplicat a la Verge i al santuari que l'acull». (Camins i paisatges, 1993).

Sis capelles laterals poc fondes i l'altar conformen l'interior de l'església. El retaule major, barroc, obra de Miquel Riutort, realitzat el 1747, acull la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Victòria. És una talla de 69 cm; apareix asseguda amb el nin Jesús en braços, el qual sosté una bolla a la mà. Als costats de la imatge figuren les dates del 23 d'abril de 1522 i la del 27 d'octubre de 1551. Dates claus que fan referència a les victòries que donaren el nom del santuari. (Camins i paisatges, 1993). (Foto 14-08-2008).

L'origen del santuari es pot situar a l'any 1403, quan habitava aquest indret l'ermità fra Diego García, a qui el bisbe Lluís de Prades concedí permís per dir-hi missa. Que feia una vida eremítica i anacorètica que propugnava una forma de viure allunyada de la vida dels pobles i cercava la solitud de la natura. 
     L'any 1426 morí fra Diego, i posteriorment, habitaren l'ermita fra Joan Coll i Gabriel pou, ja més tard a principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els carmelitans d'Alcúdia, dirigits per fra Antoni d'Àvila.
 
Un episodi d'alquímia en el santuari de la Victòria.    
     Per un document del notari Guillem Blanch datat dia 24 d'abril de 1417, sabem que fra Diego es dedicà a l'alquímia quan habitava el lloc actualment conegut com a santuari de la Victòria. 
     El document en qüestió refereix que el dia esmentat anaren a la cel·la de fra Diego el lloctinent del Regne, Pelais Unñis, el mestre cirurgià Esteve Boyer i el notari. El motiu del viatge era recollir-hi una aigua especial que en aquella ermita s'elaborava, a petició del reis catalanoaragonès Alfons el Magnànim. Hi trobaren tres ermitans, als quals demanaren que els mostrassin el lloc on Adoart de Bosia i fra Diego preparaven el preuat líquid. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambins amb les respectives ampolles, dins les quals hi havia aigua producte de destil·lació. Interrogat l'ermità sobre l'ús del líquid, contestà que no ho sabia ben cert, però que havia sentit a dir que era bo per guarir qualsevol malaltia que no fos mortal, així com per evitar enverinaments. En resposta a una pregunta sobre quan de temps feia que l'alambí estava encès amb aquelles ampolles, contestà que en la passada festa de l'Àngel del Regne s'havien complert dos anys justs que estaven sobre el foc, constantment dia i nit. 
     Quan fra Diego morí, el poble assaltà l'ermita a la recerca de l'or que, segons remors derivades de la fama d'alquimista, la gent pensava que hi trobarien. (Notes extretes de Rotger, Mateu, 1895: 1-9; de Ventayol Suau, 1928: II, 37-53; i de G. Munar Oliver, 1964. Camins i paisatges, 1993).

Passam per davant l'entrada del Petit Hotel Hostatgeria la Victòria (13 habitacions), ens dirigim cap a les escales del restaurant el Mirador de la Victòria, el qual deixam a l'esquerra i per unes noves escales assolim la pista forestal.

Ses Tres Creus
Un desviament a l'esquerra duu al paratge de ses Tres Creus (WP-02). L’indret s’anomena el Calvari, on segons la tradició un pastor anomenat Joan Boi, quan es retirava un dissabte va trobar, entorn de l’any 1300, la Mare-de-Déu. (Arxiduc, 1884).

Després de berenar vora les creus, continuam per la pista que puja cap a la muntanya comuna d'Alcúdia. Una finca pública de 1.010 ha.

Desviament per l'esquerra a sa Penya Roja (WP-03).

Si continuàssim per la pista, la qual arriba fins al pla de la Talaia, podríem pujar a la Talaia d'Alcúdia on encara queden les restes de la torre, baixar al coll Baix i per ses Fontanelles retornar a l'Ermita de la Victòria. Una volta que férem més endavant, quan ja no faci calor.

En els primers metres el tirany està protegit per un arrambador de fusta. La veritat és que aquí no fa falta, és més bé per fer bonic. Més endavant sí que el camí va vora la timba.

Antic camí de ferradura dels artillers.

Per una clariana del pinar colombram ja l'escarpat Penyal del Migdia o Penya Roja, el nostre objectiu d'avui.

Acostam amb el zoom de la càmera el cim del penyal on descansa la peça d'artilleria anomenada canó des Moro.

Làmina publicada a Die Balearen (1884) per Lluís Salvador, on apareix el cap des Pinar i sa Penya Roja, vista des del coll de la Solana. Ell l'anomena pedra Roja «en els pendissos vermellosos de la qual hi ha un canó».

Si miram enrere veim el puig de sa Falguera, el coll des Jueus i part del puig des Romaní.

Caminam pel vessant de sa Falguera, passam per l'endret del coll des Jueus i per la falda del puig del Romaní (387 m). Més endavant, el coll de la Solana separa el puig del Romaní de sa Penya Roja. 

A l’altra part de la badia de Pollença s’estén la península de Formentor, amb l’illa homònima. La panoràmica és espectacular. Veim els cims de la Pinoia, la talaia d'Albercutx, na Blanca, puig del Celler, les Orelles de s'Ase, el Pal, el Fumat, la Roca Blanca. 

Passam vora unes balmes obertes als peus de sa Penya Roja, uns metres més endavant el terreny es precipita i dóna la impressió que no podrem prosseguir.

Pas de sa Penya Roja
Emperò, a la paret de sa Penya Roja veim l’únic accés a la talaia. A la paret llisa s’hi practicà aquest curiós pas sobre un parament d’argamassa. J. Mascaró diu: Per a fortificar sa Penya Roja determinaren que «l'entrada fos per la part Nord-oest; sobre la roca llisa i gairebé vertical es construiria obra de maçoneria l'entrada de la qual tancaria una porta falcada per la part interior. Caminant sobre aquesta atrevida obra cap a l'Est se salvaria un altre precipici passant sobre una cornisa d'uns tres pams d'ample i una quarantena de llarg. Vençuts tots els inconvenients que suposa avançar per llocs tan perillosos, es trobarien a la part Est de la penya i des d'allí es podria arribar al cim per una fàcil pendent. Es va acordar construir l'obligada casa-habitació pels artillers allí destacats, un aljub per recollir aigua de pluja, un forn per escalfar roent les bales i una plataforma, en la part més alta, per a l'artilleria». 

Una estreta escala d'uns sis o set graons ens situen a l'entrada del pas. Un temps hi havia un arrambador fet de llenyam, però el pas del temps l'ha fet desaparèixer. Des d'aquí s'obté una maca i vertiginosa panoràmica del cap des Pinar, pinar Major (1593).

Na Ingrid em vol fer patir i es col·loca just devora la timba per a la fotografia.

Sobre el portal hi havia una finestra amb matacà que defensava la porta i, en el corredor d'accés al recinte, una obertura per la qual es pujava a la plataforma de la finestra i del matacà. (Ventallol, 1928).

Na Margalida a l'interior del pas. Si hom s’atura a cavil·lar que està penjat sobre un parament de pedres col·locades el 1603, li venen les presses per acabar de passar.

Se surt del passadís per un portalet amb llinda de marès amb dues peces superposades al que és pròpiament la llinda del portal. Aquest pas constitueix l'entrada al món tancat de la talaia de sa Penya Roja, una autèntica fortificació basada en la protecció que oferia la seva inexpugnable situació natural, a l'estil de les construccions medievals o, inclús, dels castells roquers. (Valero, 1993).

A l'altra banda del pas una gruixuda cadena ens espera per a donar-nos seguretat, ja que s'ha de caminar per l'estreta cornisa que descriu Mascaró Pasarius. La caiguda a la Clotada fa feredat.

Un marge sosté el caminet, escalonat en algun tram. La panoràmica sobre el cap des Pinar i la península de Formentor és molt maca.


Una petita murada tancava un possible accés des del cap des Pinar, pel coll des Violar. 
     Sota els cingles septentrionals de sa Penya Roja, al començament de la península del cap des Pinar, se situa la Covota de sa Penya Roja. Consta d’un conjunt de sales subterrànies que totalitzen un recorregut horitzontal de 700 m. Presenta un notable desplegament vertical que assoleix els 138 m de desnivell. Algunes sales i pous de la cova es troben molt ben decorats per formacions estalagmítiques. Té aixecament topogràfic (1995). (GEM).

El conjunt de construccions del reducte està format per una caseta, un aljub, un forn (de bala roja) i un lloc de vigilància. La caseta, construïda de paredat en verd, té una única obertura, una sortida de fum i un contrafort. L’aljub, semienterrat aprofitant una fenedura del terreny, té una boca de pedra de marès tallada. El forn és obrat de paredat i referit interiorment i exteriorment. El 1603, a instàncies dels capitans alcudiencs Francesc Aixartell i Pau Bas i dels jurats de la ciutat, fou edificat l’emplaçament. L’obra fou a càrrec del mestre d’obres Martí Mestre, les quals es realitzaren a escarada en quatre mesos. El 1794, la posició fou abandonada. (GEM). Segons l’Arxiduc, el 15 de febrer de 1867, aquest reducte fou valorat en 525 pessetes, i la titularitat del qual passà a dependre d’Hisenda.

La península era un lloc molt freqüentat pels pirates, per la facilitat que tenien de desembarcar a les platges de la contrada causant molt de mal. Per això es va decidir fortificar es Penyal des Migdia o Penya Roja per vetllar l’entorn, un punt estratègic i inaccessible.

«En 1551, á 27 de Octubre, tocóles á los alcudianos, reunidos hasta ciento cincuenta á las órdenes de Batolomé Maura, rechazar á los moros en las calas del Pinar, obligándoles á reembarcarse en sus bajeles; pero vuelto á tierra el enemigo, al observar que habían agotado en vano alardes la pólvora, encerróles en un montecillo [puig de sa Parra], donde se defendieron con trabajo durante tres horas, y con muerte de diez quedaron prisioneros en número de treinta y cinco los que no escaparon». (Islas Baleares, 1888).
     El 1558, altra volta desembarcaren els moros al cap des Pinar. Binimelis, a la seva Història de Mallorca (1593), aconsellava «buscar para esto algún remedio y sería a mi parecer que en la Peña Roja que cae delante el Pinar Mayor, estuviese un hombre de guardia y de allí descubriría unas y otras calas y con un mosquete las defendería. Y para que dichas guardas estuviesen allí con toda seguridad de los corsarios y enemigos, se debería romper un paso estrechísimo y muy peligroso de subir que son unos roquisares de la misma peña roja a la parte del mar que con dos días de trabajo de un hombre quedaría remediado, y entonces quedaría aquel monte de peñas altísimas inexpugnable, como el castillo de Alaró».

Portal de la caseta dels guardes. Els dos talaiers s'alternaven cada setmana per a baixar a Alcúdia a cercar provisions.
     Segons dóna a entendre l’Arxiduc hi havia més d’un canó a dalt. «La Atalaya de peña Roitxa tiene una ruinosa casita abovedada, un polvorín y un inservible aujub. En la cima de la montaña, por encima de los acantilados se encuentra una batería dotada con cañones de 18 quintales de peso, que no debió costar poco trabajo subirlos a aquel lugar. El torrero vivía en un agujero una hondonada cercana, en una miserable cabaña, levantada en Cap del Pinar». (Torres y atalayas de Mallorca, 1996).

L'Arxiduc descriu la contrada: «Des de la collada de davall la pedra Roja es té una esplèndida vista de la mar infinita i de Menorca. El viarany baixa vorejant les parets rocoses. A l'extrem de la pedra Roja en direcció al cap des Pinar, hi ha bancals que antigament conreaven els guaites de la torre [...] El sòl és terrós, al final de la valleta hi ha una petita cova darrera les runes d'un forn de calç, on antigament s'allotjaven els torrers i que té les parets negres de fum». (Les Balears, 2002).

Emprenem la pujada a la talaia per un tirany fitat amb forta pendent. Mentre pujam veim vells reductes d’observació o habitatge.
     A la Historia General del Reino de Mallorca, vol. II (1842) es relaciona els punts de defensa de la costa, d'aquest indret diu: «Pédra txa: se halla cuasi á la orilla del mar, en el término de Alcudia. En su cima hay un cañon de á 18, y su colocacion en este parage manifiesta el mucho trabajo que habrá costado á los habitantes del pais el subir este enorme peso por sitio solo destinado á ser frecuentado de las aves»  

Forn de Bala Roja
Quasi a dalt del cim trobam l'altre forn de bala roja, on les bales es posaven roents abans de llançar-les, tot i que segons Aparicio no s'arribà a utilitzar. La seva finalitat era pegar foc als vaixells enemics, simplement una tàctica militar!

Els darrers metres de pujada es fan per la zona més vertiginosa on s'ha de grimpar tenint a la nostra esquena una caiguda important cap a la cala Solana.

A les 11'26 h arribam al cim de la isolada Penya Roja (WP-04) (355 m). L’espai és molt petit. Trobam una plataforma empedrada de no fa massa temps, amb un mur baix, semi-derruït. Des de la talaia es dominava la bocana de les dues badies.
     «El 1604 es va decidir artillar la fortificació amb un canó de bronze, però les evidents dificultats per a transportar la peça varen retardar el projecte; el 1614 es va traslladar el canó fins al cap des Pinar i, finalment, el 1630, Pere Ferrer va aconseguir pujar-ho fins a la plataforma superior, on encara hi es; l'albarà de pagament diu així: "A Pere Ferrer, Gabellí, per l'escarada que li havem donada per transportar allí on està la peça la Penya Roja, 1 lliura, 2 sous. -14 juliol de 1630"». (Valero, 1993).

La peça es trobava tirada al sòl, se li va fer una curenya a l'anglesa i es va col·locar el canó a sobre. Ara apunta cap a la badia d'Alcúdia.

Aquesta placa informativa ja és història, ha desaparegut, incomprensiblement algú la llançà o la té a casa seva (Foto 1-08-2010). 
     Resava: «Penya Roja. Alcúdia. 
     Aquest reducte fortificat conegut també com Penya del Migdia i situat a 355 metres d'altura és per les seves característiques arquitectòniques únic a les illes Balears. Fou projectat pel matemàtic Joan Baptista Binimelis (1593) i construït l'any 1603 per ordre del virrei Ferran de Sanoguera. 
     L'any 1604 ja disposava per artilleria d'un petit sacre de bronze. Però no seria fins el 1630 quan s'hi bastiria una peça de gàlib 8 de ferro que ha arribat fins als nostres dies. El primer torrer conegut fou Rafel Mesquida (1604) i el darrer Martí Torrandell (1867). 
     L'armament per a la defensa era la utilitzada a l'època. Espingardes i arcabussos. El 1788 gaudia de dues escopetes. No feia senyals d'avis. 
     Cap a mitjan segle XVIII s'hi construir el forn de bala roja que mai no fou emprat. 
     Quan es va suprimir el cos de torrers, el ram de la guerra el tornà a l'estat que el va traspassar a hisenda el 25 de juny de 1867. El seu valor de taxació va se de 525 pessetes. L'any 1975 Icona restaurar l'accés i el camí. El 2000 s'inicià el procés de restauració».
Signat per Angel Aparicio i Pasqual. G.E.F.B.  

Cal baixar pel mateix camí i tornam passar per les velles construccions dels talaiers.


Tornam recórrer el pas i pel mateix camí arribarem a l'ermita a les 12'43 h on donarem per finalitzada aquesta curta però interessant matinal.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.


 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Alcúdia
Distància aproximada: 4,94 km
Pujada acumulada: 325 m 
Alçada màxima-mínima: 357-120
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 3:12:55 h
Ruta circular:
Dificultat: 2 sobre 5
Observacions: Hi ha algun punt vertiginós
Integrants: Margalida, Ingrid, Dolors, Esteve i Joan 
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa Alpina Caps del Nord, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades


 Manacor, 23-7-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • Corpus de Toponímia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Torres y atalayas de Mallorca. (1916) 1996 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Islas Baleares. 1888 P. Piferrer i J.M. Quadrado. 

10 comentaris:

  1. Vaja!... estan resultant interessants, aquestes mini excursions d'estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara és quan s'ha d'aprofitar de fer matinals i anar a llocs que ens queden enderrerits, precisament per ser itineraris curts, i alternar amb la platja.

      Elimina
  2. Tinc molt bon record d'aquesta zona que he recorregut a fons per diferents itineraris, les vistes són fantàstiques i és un lloc amb molta història, i hauria de tornar. Com sempre bon reportatge.
    Fins a una altra Arnau

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Arnau pel teu comentari. Efectivament, història per un tub.
      Salut i bon estiu.

      Elimina
  3. Ben interessant aquesta volta per s'estiu, i després un bany a s'Illot... Agrair la quantitat de informació aportada i la bona fotografia. Els records fan la resta, és podria dir que aquí vaig fer ses meves primeres passes com a senderista. He gaudit, molt, amb aquest itinerari. Salut Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, Pels qui ens agrada la muntanya no podem consentir quedar asseguts a ca nostra i perdre la forma física que hem aconsseguit fins ara, però de moment no es pot fer res més. El migdia s'ha d'estar en remull.
      Molt amable, salut.

      Elimina
  4. Hola Joan:
    Un bonito paseo para estos calurosos días. Estupendamente documentado como ya nos tienes acostumbrados.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Emilio, efectivament és una bona opció, curta i amb bones vistes.
      Una abraçada.

      Elimina
  5. Hola Joan,
    Bonica ruta molt adequada per aquesta època de calor.
    Molt bones fotografies ben documentades, com sempre, enhorabona!
    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep, és el que ara es pot fer, no allunyar-se massa de la zona costanera.
      Gràcies pel comentari.
      Una aferrada.

      Elimina