28 d’ag. 2013

76 - Puig Caragolí pel Camí de ses Basses i el pas dels Ermitans (Valldemossa) 25-8-2013

Aprofitant una treva de les altes temperatures estivals férem una caminada per l'arxiconeguda Talaia Vella o la muntanya de Miramar (també coneguda per la muntanya des Voltor) i els seus voltants. Per molt que hàgim visitat una zona, encara ens queden camins per a descobrir. El camí de ses Basses n'era un d'ells. Per ell començam la ruta i després improvisarem que, d'opcions, aquesta muntanya en dóna a balquena.

Iniciam l'excursió a les 9:40 (WP-01) (435 m), al final del carrer de ses Oliveres, de la urbanització de Son Gual (Valldemossa). A l'esquerra de les barreres de Son Gual Petit trobam pas lliure per un camí de carro malmès per l'aigua de pluja.
     La possessió de Son Gual fou comprada per l'Arxiduc el 1894, d'ella en destaca la torre de les cases i la vista que des d'allà es veu «se domina bien el pueblo y el mar de la costa de Tramontana, el valle del Estret, hacia Palma, y la isla de Cabrera que se levanta en el lejano horizonte del mar hacia el Sur de la isla». (Cañellas, 1997).

Passam un portell que dóna pas a l'atapeït i bell alzinar (sempre verd com diu l'Arxiduc), el qual recorrerem durant bona part de l'excursió.

Des d'aquest camí es té una maca vista del puig de na Torta, la qual ens queda a l'esquerra. Havia contemplat la possibilitat de passar a la part final de la ruta a guaitar al mirador que l'Arxiduc féu aixecar allà dalt, des d'on es té una bona vista de les cases de Son Moragues.

A la paret d'enfront, que separa les possessions de Son Gual i Son Moragues, hi ha un botador que mena a la font de s'Abeurada i al camí del pla des Pouet. Avui, però, prendrem per un camí que volta i puja cap a la dreta (WP-02) i que passa pel comellar de part damunt Son Gual.

Camí de ses Basses
Ben aviat ens adonam del fort rost que presenta el camí de ses Basses, ja que puja pel rost coster del puig de ses Fontanelles (874 m), des del qual cauen grans pedres sobre el camí.

D'aquest camí de rodes destaca els impressionants marges de sosteniment. L'ofici de paredador era poc valorat. La gent que hi treballava sovint no sabia escriure i acordava de paraula el preu i la feina. S'aprenia a paredar al costat d'un mestre per un temps més o manco prolongat i no era rar que es transmetés l'ofici per tradició familiar. (Per a més informació consultau: Llibre de la pedra en sec, 2001 d'Antoni Reynés Trias i Vicenç Sastre i Arrom).

«Els margers, paredadors o mestres de paret seca, a l'illa, tenen una llarga tradició. De fet els documents ens parlen, ja en el segle XVI, de la presència d'aquests professionals i de les activitats en què participaven. Paredar pous, aixecar parets, empedrar camins, alçar portells, compondre eres i fer ratlles eren algunes de les tasques que els eren encomanades. A Mallorca s'ha de valorar la tasca de col·lectius com els roters, els carboners o els calciners, entre d'altres, com a autors o coautors d'una part del treball de pedra en sec». (De l'obra anteriorment citada).

Els mateixos autors afegeixen: «Mallorca i la pedra en sec tenen un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, noble que adquirí extenses propietats agrupades en els municipis de Valldemossa i Deià i hi realitzà una irrepetible tasca de construcció de camins i miradors amb el sol objectiu de gaudir millor dels paisatges de la Tramuntana».

Vista retrospectiva. El camí descriu uns increïbles revolts. Els qui traginaven carbó per aquests indrets encara recorden com hi davallaven amb els carros carregats de carbó, amb les rodes travades amb dues branques.

Com gairebé sempre passa, el grup deixa enrere al guia que queda badocant amb les vistes. Sort que m'esperen quan troben un desviament!

Berenam amb una maca panoràmica de Valldemossa, el puig de sa Comuna (704 m), el puig des Boixos (626 m), el morro de sa Bombarda, s'Estret, el pla del Rei...

Ara el camí volta cap a l'est... (vista retrospectiva).

...i tenim davant la moleta de Pastoritx (753 m), el puig de sa Font (966 m) i el penyal de sa Rata i les cases de sa Coma situades a les foranes del nucli urbà.

El camí volta cap a nord, travessam el portell de ses Basses paret que fa partió de les dues possessions abans esmentades, i començam a veure rotlos de sitges de carboner, ja dins Son Moragues.
     Deixam a l'esquerra un sender que puja al camí de ses Fontanelles, passant pel ranxo d'en Sutr«un carboner i 'home de muntanya' esporlerí de molt mala fama» (J.C. Palos).

Travessam un esplèndid i ombrívol bosc d'alzines, ara planer, suara ben rost.

L'amor que té Ingrid per la nostra Serra i per la natura en general, no la deixa indiferent quan veu deixalles, si pot les recull. Aquesta vegada va ser una pipa d'aigua espenyada!

Deixam a la nostra dreta, casi imperceptible, el camí des Coconar. Des d'aquesta miranda s'aprecia una bona massa forestal. Per la contrada se situen els indrets anomenats sa Regata de les Onze i el canal d'en Gordo.

En aquest ranxo de carboners s'acaba el camí de ses Basses.

A l'esquerra de la sitja veurem que continua un tirany coster amunt, el qual ens durà a un pas entre roques.

Guanyam altura i el bosc d'alzines de cada vegada és més clar i apareixen altres espècies vegetals com el càrritx, els coixinets de monja i les mates.

A l'horitzó apareix un dels nostres objectius: el puig Caragolí o des Caragolí (esquerra). També veim el puig des Pou (al seu costat). Caminam per la zona dita ses Calderes.

Assolim el camí de ses Fontanelles que agafam cap a la dreta, en direcció a un redol de pins. Els terrenys dits ses Fontanelles, s'estenen entre el pla des Aritges (pla de ses Aritges), el puig Gros, el puig des Boixos i la cova de l'Ermità Guillem.

El dia és perfecte per caminar per la muntanya, no fa sol i la temperatura és baixa per ser el mes d'agost. Les fotografies també queden millor ennigulat, ja que l'excés de llum les crema.

Es pla dels Aritges
Cruïlla de camins (WP-03).

Ingrid posa amb el Teix (1065 m) de teló de fons.

Panoràmica realitzada per en Sebastià Riera a partir de tres fotografies on apareix el Teix, el puig Gros o des Moros, sa Galera, el puig des Vent, el pla dels Aritges... i el camí de s'Arxiduc.

El camí de sa Muntanya com l'anomenava l'Arxiduc, ara conegut per camí de s'Arxiduc, puja de s'Hostaleria fins al Caragolí i baixa a la casa de neu de Son Moragues, a la coma dels Cairats. Dues derivacions condueixen al cim del puig Caragolí i al puig Gros. 
 
Puig Caragolí
Foto de grup al puig Caragolí (945 m) (WP-04). No poguérem estar-hi massa temps del fred que feia.
 
Petit homenatge retut, i ben merescut, dels muntanyencs a l'Arxiduc Lluís Salvador el 23 de desembre de 1990. La placa fou elaborada en pedra grisa per l'escultor de Campanet Antoni Reus. La col·locació fou possible gràcies a Joan Riera, de Bunyola, a Pere Castell, de Valldemossa i a Sion Coll, d'Alaró.

El tram més bonic és el que guaita a la timba i a na Foradada. Aquest tram, que va del puig Caragolí al coll de s'Estret, segurament el va fer construir entre el 1883 i 1895. (Cañellas, 1997).

Camí de s'Arxiduc
En aquesta imatge es pot apreciar el traçat del camí, el qual s'adapta perfectament a l'orografia de la vorera del penya-segat salvant un important graó.
 
Guaitam a la cinglera per on es pot baixar a través del pas de ses Tres Pedretes, emperò això serà un altre dia, si convé!

Continuam la ruta pel magnífic camí de l'Arxiduc, el qual recorre la carena del penya-segat de ses Tres Osques. Gaston Vuillier deia: «s'han obert caminois capritxosos dins la roca viva, o sobre els costers ombrívols, per aturar les mirades ara damunt l'abisme que va a perdre's dins la mar, suara damunt costes llunyanes: [l'Arxiduc] ha volgut encantar i aterroritzar, al mateix temps».

Na Dolors posa amb na Foradada, a tall de les altíssimes penyes de Son Gallard. Al llarg de tot aquest tros el camí voreja les timbes que miren cap a la mar i queda convertit en un llarg mirador.

El camí baixa fent revolts. En un punt ben senyalitzat ens desviam a la dreta i passam un portell obert a una vella paret.

Un ramal més estret en descens duu a la cova de l'Ermità Guillem o cova de l'Ermità de Son Moragues. (Vista retrospectiva).

Coll de Son Gallard (WP-05). L'Arxiduc va comprar Son Moragues el 1883, aquests pedrissos es troben dins aquesta finca. Aquí es creuen els camins del pla des Pouet, el de Muntanya, el de s'Estret i el de la Talaia Vella. El coll separa les possessions de Son Gallard i Son Moragues.

Elegim el de la Talaia Vella, el que puja cap a ponent.

Refugi de s'Arxiduc
En el punt més elevat del puig (866 m), l'Arxiduc hi va fer construir una caseta refugi (WP-06) de 6,40 m de llarg per 4,29 m d'ample, perquè: «el viajero puede descansar y reponer sus fuerzas, hallando agua, carbón y techo que le resguarde de los ardientes rayos del sol en verano, ó de las pertinaces lluvias invernales». (Rosselló, 1910). Ell mateix diu: «D’allà se puja a la Talaia Vella on darrerament hi vaig fer una caseta i una cisterneta per comodidat i sopluig dels qui hi pugen». La va construir Guillem Fiol Gelabert, fill de Pere Fiol Barbut, el 1909 (Cañellas, 1997).

La caseta-refugi i la cisterna han estat restaurades recentment i ja han hagut de posar una reixa per a protegir la porta dels gamberros.

Baixam del cim de la Talaia Vella en direcció oest, cap al punt geodèsic situat a l'altre cim d'aquest puig. Abans d'arribar-hi emperò, si estam atents veurem a la dreta un tirany que baixa, senyalitzat amb una monjoia. Aquesta nova ruta ens menarà al pas dels Ermitans. El tirany es converteix en un camí de ferradura de carboners, un tant desfet pel pas del temps, el qual enllaça algunes sitges.

Hem d'estar alerta a no despistar-nos i seguir les fites que ens van baixant per l'escarpat pendís. Si perdem les monjoies cal tornar enrere fins a la darrera que hem vist per a rectificar la ruta.

Pas dels Ermitans
Albiram la corda ben amarrada a una alzina on s'inicia el pas dels Ermitans (WP-07).   

No teníem previst baixar pel pas, per això no havíem deixat un cotxe a baix, a la carretera de Deià, ni dúiem cap corda. Simplement em volia assegurar de que hi havia les cordes per venir una altre dia. El problema era que havíem baixat molt per arribar a l'inici del pas, no recordava que s'havia de baixar tant; tornar a pujar suposava un gran esforç i la resta de la cordada arrufava el nas. 

Decidim fer el pas i caminar per l'asfalt de l'ermita de la Trinitat fins a Valldemossa. Quilòmetres a nosaltres!

Baixam de dos en dos per tal d'evitar llançar-nos pedres uns als altres, puix la verticalitat del pas és exagerada. Encetam un servidor i na Margalida.

El pas està equipat amb dos trams amb cordes subjectes a dues alzines i més avall hi ha una cadena.

La cadena no arriba a baix de tot i hem de desgrimpar uns metres sense massa dificultats.

El torn de Ingrid i d'Esteve.


A la meitat, el pas fa cantell i gira, de manera que no veus el començament.

Ingrid, encara aferrada a la cadena, dóna les darreres passes. Aquestes són les excursions que li agraden, les que ens fan aflorar l'adrenalina.

Esteve espera a Dolors que va més lenta degut a un problema a una mà.

Al començament del pas veim una de les populars fletxes vermelles del muntanyenc Pep Torrens.

Quan has aconseguit acabar el pas no et pensis que s'han acabat les dificultats. Els costers de la Talaia Vella es fan valer fins que ets pràcticament a l'ermita.

La fullaca seca d'alzina rellisca molt, i per afegitó la roca en alguns trams no és que tengui massa preses. No és gens aconsellable caminar per aquestes cingleres en banyat.

La fràgil roca calcària es desfà de les parets de la muntanya i redolen per avall. Jeroni Berard anota: «Yo he visto un grandísimo peñasco que en una noche tenebrosa se desprendió de arriba y pasó junto a las paredes de la iglesia, atribuyéndolo sin duda a prodigio, que sino toda la ermita arruinaba». (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, 1983).

On comença a suavitzar-se la rosta davallada trobam les primeres sitges.

Des d'una miranda ja podem veure l'ermita situada als nostres peus. «L'alta muntanya de Miramar, la Talaia Vella, bé mereix una visita. Hi ha un coll que permet pujar, de carena en carena de penyals, fins prop del penyal Blanc, part damunt l'antiga ermita, però en prou feines és accessible per a un pastor de cabres [...]». (Les Balears, 2002).

Ara caminam pel camí de carboners, el qual arribava a les sitges que hem deixat un poc més amunt.
     Charles Toll anotà (1876) que les dones «veien necessari fer feina per viure, tant és així que encara ara es veuen senyals d'això a les dones fortes i d'amples espatlles, que hom troba per tot arreu, davallant els difícils caminois de la muntanya, amb un feix de llenya tan feixuc, que faria anar de banda a banda a molts d'homes. De fet era un costum tan arrelat que les dones fessin aquesta feina tan dura, que fins fa pocs anys a la caixa d'una núvia de Valldemossa hi solia haver un tros de corda gruixada per fermar els feixos de llenya [...]». (Les Illes Balears, 1997).

El viarany dóna al camí principal que ve de les Ermites Velles de Sant Pau i Sant Antoni. Agafam aquest nou camí (WP-08) cap a l'esquerra. Un lloc vertaderament preciós com bé diu Vuillier (1893): «Cap altra remor que la de la mar i del vent els dies ombrívols, o l'aleteig d'algun ocell carnisser, no ve a torbar el silenci d'aquest lloc solitari»

En pocs minuts passam pel Berenador des Bufador dets Ermitans. Aquest element és molt antic, Berard ja el cita el 1789, diu: «Frente de esta ermita, al lado del norte y muy cerca, tienen el Bufador donde refrescan el agua al verano, y unos bancales con una mesa de piedra para tomar el fresco». (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, 1983).

     Al costat d'un dels bancs hi ha la porta del bufador «(grieta que penetra á grandes profundidades) quieto, templado en invierno pero soplando en verano con tal furia, que es imposible resistir el aire helado que por su boca se precipita. El agua que se refresca en la gruta hace competencia á la misma nieve y no se puede beber á grandes sorbos». (Rosselló, 1910 / Cañellas, 1997).

Ermita de la Trinitat
A 500 m des bufador s'ubica l'ermita de la Santíssima Trinitat (WP-09), l'única ermita de l'illa habitada per ermitans. Fou construïda entre 1648 i 1693, a instàncies de fra Joan de la Concepció Mir Vallès (1624-88), per allotjar ermitans de la congregació de Sant Pau i Sant Antoni. Per veure més informació sobre aquest antic eremitori vegeu l'excursió: El pas de ses Maromes i volta per la Talaia Vella i també: Sa Talaia Vella pels passos de sa Paella i dels Ermitans  

     A l'obra de Vuillier trobam impressions de quan es va passejar (1888) per aquests boscos «...hi ha l'ermita, on us rep un monjo d'aspecte esquerp. Així ens imaginam els de l'edat mitjana, demacrats per les privacions, consumits per l'ardor de la seva creença, però forts a tots els combats. Cap altra remor que la de la mar i del vent els dies ombrívols, o l'aleteig d'algun ocell carnisser, no ve a trobar el silenci d'aquest lloc solitari». 

     El dematí es pot deixar un vehicle a l'aparcament de l'ermita i així s'evita la caminada que haurem de fer fins a Valldemossa. No és que sigui massa enfora (jo diria que hi ha uns 4 km), però ja duim les cames cansades de lluitar amb el pronunciat rost de la Talaia Vella.

L'Arxiduc tractava amb freqüència els ermitans: «Con frecuencia acudo al canto de las dos horas de la tarde, cuando los buenos monjes lo acompañan de los acordes de un armonio». També fa referència als seus costums: «no prueban la carne y durante sus comidas un ermitaño lee las vidas de los santos, mientras todos los demás guardan silencio; no les está permitido hablar y, si necesitan agua o pan durante la comida, se limitan a dar uno o dos golpes con el cuchillo». (Cañellas, 1997)     

Des de la carretera de l'ermita copsam una de les possessions que fou de l'Arxiduc i un dels miradors que féu construir. Les cases de can Costa (esquerra) i el mirador Nou (dreta). En total va arribar a posseir 1.685 ha, el 26 per cent de la superfície de Valldemossa i Deià. (Trias, 1994).
      Arribam a la carretera de Deià, just davant el restaurant de can Costa, on l'Arxiduc va donar un tros de terra als ermitans, que va permetre fer més dolç el revolt de l'entrada a l'ermita. (Serrano, 1994).

Al costat de la carretera destaca l'entrada de la possessió de Son Moragues, on Lluís Salvador va destinar a servir de residència als convidats més selectes i a muntar-hi el Museu Balear.

Quan arribam al creuer de la carretera Valldemossa-Banyalbufar (WP-11) evidentment hem de girar cap a l'esquerra. El lloc es diu el Girant de Deià, topònim relacionat amb fets de la vida de la santa Catalina Tomàs. Una cançó diu:

An es Girant de Deià
allà ja fóreu temptada,
vos va pegar una unglada
enmig des call de sa mà.
(Canellas, 1997) 

Entrant ja a Valldemossa contemplam aquesta bella panoràmica de Son Moragues, als peus de l'avançada de na Torta, i part de la Talaia Vella. Arribam al punt de sortida a les 16:36 h, on concloem aquesta excitant excursió.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc

      
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.



FITXA TÈCNICA
Valldemossa
Distància aproximada: 13,51 km
Pujada acumulada: 725 m
Alçada màxima-mínima: 947-378
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 6:55:49 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'han de fer desgrimpades al pas
Integrants: Margalida, Dolors, Ingrid, Esteve i Joan 

CARTOGRAFIA
Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades


Manacor, 28-8-2013

HEM CONSULTAT 
  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano. 
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Mapa Edit. Alpina Tramuntana Central E-25. 2013-2014.
  • Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés Trias i Vicenç Sastre i Arrom.
  • Les illes oblidades. Viatge a les Balears. 1973 Gaston Vuillier. 

10 comentaris:

  1. Hola Joan:
    Precioso el Camí de ses Basses, no me canso de recorrerlo.
    Hace tiempo que no hago los Passos de sa Paella i des Ermitans. Y ahora tu publicación me ha abierto el apetito. A ver si en la segunda quincena del mes que viene, cuando se supone que puedo volver a la montaña, me pego un salto.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilo, sí que ho és. Sempre el deixàvem de banda per pujar pel camí del pla des Pouet. Bona senya si té ganes d'anar ha fer els passos, això vol dir que es va recuperant satisfactòriament, cosa que m'alegra.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Una extraordinari volta pel territori AArxiducal, i ben sert es que ho dus se volta ben planificada, o cuant ets a alla dalt tens opxion de tos tipus per acabar, i es dificil triener una, el gran problema es quie es se mes ardient... pero jo totes!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Toni. Jo no havia planejat així la volta, però va anar bé. No havíem fet mai el camí de ses Basses i tres dels components no havíen fet mai el pas.
      Gràcies per comentar i salut.

      Elimina
  3. És cert!! el personal femení es va renegar a tornar a pujar tot el que havíem baixat...i a més, era tard i teníem fam!!
    Finalment el dia va ser perfecte!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Als guies se'ls presenten alguns problemes. No sempre coincideix el lloc adeqüat amb l'horari adeqüat per dinar, però bé anam fent!
      Veritat, la cosa va acabar bé!

      Elimina
  4. Molt be Joan i companys! Està clar que a voltros l'estiu no vos atura. He gaudit força amb el recorregut, la fotografia i els teus comentaris. I tens raó amb el comentari que fas, en quant al tram immediatament després del pas, és ben dur i vertical. Gracies per compartir-ho Joan, i salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, la veritat és que no va fer un dia típic del mes d'agost, a dalt, al puig Caragolí, feia més fred que calor. Va ser un bon entrenament per aquest cap de setmana passat: nocturna al puig de Massanella.
      Gràcies Llorenç pels teus comentaris.

      Elimina
  5. Qué buen reportaje, no vivo en Mallorca, pero me han dado ganas de volver allí a hacer algo de montaña. Estaba publicando una entrada en mi blog de esta ruta que hice hace unos años y la verdad es que me ha servido de mucho. Saludos desde La Rioja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ángel, me alegro de que mi humilde trabajo te haya servido.
      Recibe un fuerte abrazo!

      Elimina