31 de març 2013

64 - El pas de ses Maromes i volta per la Talaia Vella (Valldemossa) 28-3-2013

Així com a l'excursió Sa Talaia Vella pels passos de sa Paella i dels Ermitans de dia 28 de juliol de 2012, pujàrem la cinglera més abrupta de sa Talaia Vella, en aquesta ocasió ho férem al puig de devora, el de na Torta (737 m), pel pas de ses Maromes. Per trobar el pas seguírem les passes del bon amic Josep Ferrer i Nos de Viaranys.

Deixam els vehicles a la carretera Valldemossa-Deià, a uns 300 metres abans de can Costa (WP-01). Són les 9:10 h quan ens posam en marxa. L’Arxiduc ens menarà de la mà per una contrada molt estimada per ell. Allí ens situa uns 130 anys enrere: «Allà on el camí nou ha de topar amb el vell, dalt la pujada de can Costa, hi ha una petita teulera, on fan sobretot totxos, gerres i cossis, amb un hortet sense importància, regat per un petit raig d’aigua». 

Caminam cap a la carretera de s’Ermita de la Santíssima Trinitat. Alguns metres més endavant del començament de la carretera, a la dreta apareix un portell amb barrera i reixeta, l’haurem de botar (WP-02). Ens dirigirem cap a la font de sa Noguera, situada entre marges vora el torrent homònim.
  
Per arribar al pas, recoman seguir el track de l'amic Josep Ferrer, el qual es pot baixar al Wikiloc, ja que nosaltres ens desviàrem uns metres i varem haver de botar una reixeta.

Crec que la ruta més adequada és per la finca de més avall, la que passa per la font de sa Noguera.

Per un tirany ens dirigim cap al barranc de sa Noguera el qual es forma al pla des Pouet. Els torrents de sa Noguera i el des Lli formen el torrent de sa Marina, el qual s'uneix al torrent des Salt en el comellar d'en Gotzo.

Una vegada ben encaminats, passam vora un ranxo de carboners i una olla de forn de calç i continuam ascendint per un camí ben traçat. Una barrereta oberta dóna pas a un tancat amb reixeta.

A l'altra part de la barranquera s'alcen els espadats de ponent de sa Talaia Vella, a d'alt dels quals l'Arxiduc féu aixecar-hi el mirador de can Costa.

Un altre rotllo de sitja amb la seva imprescindible barraca ens surten a camí.

Coster amunt, entram en l'àmbit d'un pinar tancat amb una paret a la nostra dreta. També observam el xiprell (Erica multiflora), estepa blanca (Oistus albidus), estepa negra (Oistus salvifolius), ginebró (Juniperus oxycedrus), etc.

Guanyam altura ràpidament pel rost coster de na Torta. Mentre, acostant-lo amb el zoom, copsam un dels nostres pròxims objectius d'avui: el mirador de can Costa o de ses Puntes.

A través d'un coll de tords perfectament integrat en el seu entorn, ullam el pla del Rei, de Valldemossa.

Pas de ses Maromes
Després de dubtar uns moments i dirigits pel GPS i pel track de l'amic Josep Ferrer, divisam el pas que ens pujarà a na Torta (WP-03). Es tracta de dues petites escales, prefabricada la primera, i la segona feta amb troncs d’alzina, i unes gruixudes cordes que ens ajudaran a salvar l’escalonament de la muntanya. Però, uns comptes fa s'ase i uns altres es traginer. Les maromes (les cordes) no hi són!

La grimpada pel primer graó la feim sense l'ajuda d'una corda.

La veritat és que no presenta gaire complicacions.

 
Instal·lant la corda. Ja havia contemplat la possibilitat de no trobar les famoses maromes, per aquest motiu duia una corda de 25 metres, suficient per posar-la en doble i assolir el segon graó del pas.

També he dir que si no hagués duit corda haguéssim pujat igualment, però sempre et dóna més seguretat.

En determinats casos, la toponímia dels passos duu implícit l’equipament del pas, com diu Salamanca: pas de ses Maromes, pas des Cable, pas de s’Argolla.

Segons m'informa l'amic Llorenç Soler, en aquest cas, el pas, és més conegut a Valldemossa com a pas des Vergera, el qual pren el nom dels caçadors d'aquests colls de tords.
 

Assolim la primera escala sense cap dificultat. Aquesta està assegurada amb estaques de ferro i cordes.

La segona és més rústica, està feta amb troncs d'alzina.


Un a un anam pujant l'escalonament natural de la muntanya; tancam la cordada n'Esteve i un servidor.

Prova superada. Ens trobam situats a l'avantcim del puig de na Torta (737 m), una elevació situada entre Son Moragues, can Costa, la Talaia Vella i el pla des Pouet.

En aquest bonic lloc berenàrem amb esplèndides vistes sobre el pla del Rei i la costa de Valldemossa.

Pla del Rei (Son Mas)
Part de la panoràmica que s'obté des d'aquí dalt. El pla del Rei, presidit per les antigues cases de Son Mas. Es Franc i sa Planeta, a la dreta de les cases. Sa caixa de Sant Bernat, sa caixa de Sant Pere, més enllà de la carretera de sa Marina. Els torrents des Salt i el des Lli es precipiten cap a sa Marina de Valldemossa, de la qual puja humitat en forma de nigul.
     Quan Lluís Salvador adquirí la torre del Pla del Rei, punt de defensa d'aquell llogaret, que donava redós a les possessions de Son Mas, can Bardí i can Baduia, va completar l'antiga barrera defensiva de la costa nord-oest, des de Sant Elm a Sóller. (Les possessions mallorquines de l'Arxiduc, 1994).

     L'any 1987, fou descobert un santuari prehistòric situat vora Son Mas. El santuari és un dels més importants de tota aquesta part de la Mediterrània i fou utilitzat entre 1200 A.C. a 200 A.C. (Miramar, 1991).

Continuam la ruta pujant pel coster de na Torta entre alguns colls de tords, objectius del pas de ses Maromes. Així assolim el camí del mirador de na Torta (WP-04). L’Arxiduc, anys després (1911) explica com va fer aquest itinerari (camí) i les seves excel·lències: «Al garriguer ‘Carabassa’ li agradava rodejar d’una espècie de misteri la muntanya a on tan sols ell podia penetrar [...] Una vegada, per arribar fins en el penyal de na Torta, part damunt la muntanyeta de Son Moragues, així anomenat a causa d’una vella alzina que un temps allà hi havia i que diuen era torta, hi vàrem posar, des del comellar des Pla des Pouet, dues hores bones, sempre acalats, davall les branques [...]. A la fi hi vàrem arribar, i quina vista! Bé valia la pena de passar lo que passàrem. Ara amb el camí fet, un hi pot anar en deu minuts, i el mirador allà construït permet arrambar-se al caire de les timbes per gosar millor de la gran vista. I encara no és aquest mirador tan ermós com aquell altre que hi ha damunt can Costa i l’Ermita»
     Aquest relat l'hem de situar a l'altra camí, el que voreja els penya-segats que miren a Valldemossa.

Caseta del pla des Pouet: «...a una àmplia vall de muntanya encerclada per quatre cims; a l’esquerra s’alcen el pla des Pouet i sa Talaia Vella, a la dreta el puig de s’Ermita i el port d’en Miquel. S’hi veu un petit aljub amb una bassa per als porcs. En el centre hi ha un alzinar sempre verd i la caseta des Pouet amb una vella era a devora, car altre temps aquesta contrada era cultivada. Per la bassa i el comellar de sa Teulada travessam el fons aplanat d’aquesta vall, l’existència de la qual ni tan sols es pot sospitar arribant des de baix; si llavors pujam cap a la dreta, s’arriba al puig de s’Ermita, on dins el petit corral per a les ovelles hi ha l’ermita silenciosa». (Les Balears, 2002).


Pla des Pouet
El pla des Pouet és un autèntic creuer de camins, un distribuïdor de senderistes, alguns d'ells despistats davant de tantes opcions (WP-05). Si entram des de Valldemossa la primera sendera que surt per la dreta és el camí de ses Fontanelles pel pas d'en Miquel. Després ve un tirany que ens mena a la cova de s'Ermità Guillem. Un altre enfila cap al nord, el qual connecta amb el camí de Muntanya, més conegut pel camí de s'Arxiduc. Cap a ponent surt el camí de sa Talaia Vella. Al seu costat surt el camí pel qual venim nosaltres i més enllà el del mirador de na Torta.     

Ja que la nostra idea és anar a veure la cova de s'Ermità Guillem (prou coneguda per tots nosaltres manco Ingrid, per ella quasi tot és nou i és agraïda de conèixer-ho) elegim la segona opció d'aquesta rotonda, un tirany que escurça el camí de s'Ermita, pel corral des Bous.

Arribant a la cova-ermita, el tirany és molt rost i discorre per una rosseguera del puig de s'Ermita.

Cova de s'Ermità Guillem o cova de Son Moragues
(WP-06) L'Arxiduc descriu la cova «La petita cova de s’Ermità, en part natural, té una taula de pedra a l’entrada i una petita alzina part damunt. L’interior, il·luminat per tres finestres i amb petits enfonys amb estalactites, està dividida en dues parts per una paret de roca, i a la part de darrere hi ha els dos jaços de pedra dels ermitans i un petit pilar; davant l’entrada de la cova hi ha dues piques petites d’obra a les quals vessa la font. La pica de l’esquerra, una mica més elevada, no té aigua, i la de la dreta, més grossa i amb volta, té aigua fins el mes de maig».

Una de les tres finestres que té la cova.

S'ermità Guillem, protagonista de diverses llegendes de la zona, portà fins a aquest racó de la muntanya la seva manera d'entendre la vida. Morí l'any 1635 a l'Hospital General, allunyat del seu refugi particular, excavat a la roca, i del contacte íntim amb les muntanyes.  

Zona d'estudi i treball amb una petita biblioteca i una rústica taula. Quan hom entra a la cova té la sensació de que el temps s'ha aturat. Per a viure en aquestes condicions avui en dia s'ha de tenir molta força de voluntat. 

Detall de l'interior de l'ermita.

Gravat de la cova de s'Ermità Guillem o de Son Moragues, aparegut a Die Balearen (1884). De l'ermità Guillem se'n conta una anècdota:
     «Ell era molt amic de l'amo de Son Moragues i anava moltes de vegades per ses cases a veure'l. Un dia, el dimoni va fer veure a un missatge que l'ermità Guillem havia robat un porc i el matava d'amagat a dins el bosc. El missatge se'n va corrent a contar-ho a l'amo. 
—L’amo vos que teniu tanta de devoció a l’ermità Guillem, jo ara l’he vist a dins el bosc que d’amagat matava un porc.
L’amo va dir: —Meam, ermità Guillem sortiu.
—I l’ermità va sortir de dins la cuina on feia una bona estona que si escalfava
».

Deixam el recinte de la cova i pel camí de sa Muntanya —més conegut avui per camí de s'Arxiduc— baixam al coll de s'Estret de Son Gallard, des d'aquí (WP-07) un altre camí ens retornarà al pla des Pouet.

Per tot arreu del pla des Pouet hi ha aquests clapers de pedres —crec que s'anomenen galeres—. Supòs que la seva funció era acaramullar pedres perquè no fessin nosa pel mig, i així facilitar el conrar la terra.   

Pla des Pouet
Altra volta som al pla des Pouet, ara sortirem d'ell pel camí que tenim a la nostra dreta així com hem arribat, es tracta del camí que puja a sa Talaia Vella.

Des del camí de sa Talaia Vella s'obté una meravellosa vista de la vall de Valldemossa i la muntanya de sa Comuna, la mola de Son Ferrandell, la de Planícia i fins el puig de Galatzó. Aquest camí el va fer traçar entre 1895 i 1909, data de l'edició d'Indicaciones a los que visitan Miramar, on ja es descriu tot el recorregut (Cañellas, 1997).

Mirador de can Costa
El mirador de can Costa (WP-08), popularment anomenat de ses Puntes, està a l'extrem occidental de sa Talaia Vella, just damunt can Costa, des d'on és ben visible. Des del mirador es domina el pla del Rei i l'ermita de Valldemossa, i es colombra fins a la punta de s'Àguila (Banyalbufar).

L'Arxiduc ens conta que els cotxers que passaven per la carretera Valldemossa-Deià, ennoblien aquest mirador als ulls dels visitants, transformant-lo en castell: «Està aquest darrer [el mirador de can Costa] rodat de merlets i sembla de lluny, ses ruïnes d'un vell castell, i els cotxers que condueixen als estrangers passant per sa carretera, de vegades com a tal el mostren». El mirador està situat dins terres de Son Moragues, que l'Arxiduc va comprar el 1883. Però aquest mirador no apareix a Die Balearen (1884), ni al plànol de 1895 que es conserva a Son Marroig. En canvi, sí que ja s'esmenta al llibre Indicaciones a los que visitan Miramar, de 1909. (Cañellas, 1997).

 Assenyal la possible situació del pas de ses Maromes.

El mirador està construït sobre una plataforma allargada, situada al caire dels peny-segats. Tota la vorera està protegida per un llarg mur, coronat de merlets. Aquests merlets són els que han donat el nom popular a aquest mirador: mirador de ses Puntes. (Les referències sobre els elements que feu construir l'Arxiduc, les he preses de la magnífica obra El paisatge de l'Arxiduc, de Nicolau S. Cañellas).

Sort que no vaig veure quan es va fotografiar dalt de la paret. La renyada era segura ja que l'esclat és impressionant. 

Son Moragues
Acostam digitalment les cases de Son Moragues. Son Moragues va pertànyer a la família Moragues fins el 1883, moment en què Ignasi Moragues va haver-la de vendre a Lluís Salvador. L’Arxiduc va fer una mica d’obra: «Vaig allargar es terrat, damunt sa tafona i el graner, que estaven destapats, i arreglar un jardinet, fent un marge molt alt, cap a s’hort, allà a on hi havia un galliner, solls i femers, que vaig traslladar baix de ses cases». També deia «Sa casa de Son Moragues és gran amb molts de quartos». Ell hi va muntar el Museu Balear, es tractava fonamentalment d'una fira de mostres. També va ser destinat a servir de residència als convidats més selectes de l'Arxiduc, com la seva cosina Sissi.

Continuam la nostra ruta cap al cim de sa Talaia Vella. En aquest indret, un vertiginós pas (el pas de sa Paella) baixa per la cinglera al camí de s'Ermita. L'Arxiduc esmenta un pas on «Hi ha un coll que permet pujar, de carena en carena de penyals, fins prop del penyal Blanc, part damunt l'antiga ermita, però amb prou feines és accessible per a un pastor de cabres». 

A un revolt, el camí s'acosta a la timba, des d'on copsam una preciosa vista de na Foradada i Son Marroig, allò més preuat per l'Arxiduc.

Just a baix del precipici destriam antigues possessions de l'Arxiduc Lluís Salvador. A la dreta, la casa blanca de s'Estaca (una de les poques que va aixecar de bell nou), i a l'esquerra, la torre de Trinitat, de Son Galceran o de Valldemossa. Aquesta torre fou adjudicada a l'Arxiduc per 176 pessetes l'octubre de 1878. Era una edificació en bon estat, de base circular i de doble volta amb unes casetes adossades per a vivenda dels torrers. La torre havia estat edificada en 1577. (Les possessions mallorquines de l'Arxiduc, 1994). Ell diu: «Sa Torre [de Son Galceran] la vaig comprar des Govern quan va vendre totes ses de sa costa».

Talaia Vella
Punt geodèsic de sa Talaia Vella (856 m) (WP-09). «del doble cim de la Talaia Bella o Vella, damunt del més important dels quals, el de ponent, encar s'hi veu la fita geodèsica que marca una altura de 868,56  metres sobre el nivell de la mar».

Però el camí continua cap al nord, cap a l'altre cim, el més alt. Abans d'arribar-hi surt un ramal per l'esquerra que duu a alguns ranxos i on trobarem una altra baixada més esportiva: el pas des Ermitans.

Observant aquesta imatge de l'imponent penya-segat de Son Gallard em venen records vertiginosos del pas de ses Tres Pedretes. Tot i semblar totalment intransitable, la paret té un pas.

Josep Pla digué: «La capacitat de resistir aquest paisatge enorme es fa molt difícil. Hom naufraga deliciosament en la vaguetat inconcreta»

Refugi de s'Arxiduc
(WP-10) La caseta de la Talaia Vella (868 m) ha estat restaurada recentment: «D’allà se puja a la Talaia Vella on darrerament hi vaig fer una caseta i una cisterneta per comoditat i sopluig dels qui hi pugen». La va construir Guillem Fiol Gelabert a final del s XIX o principi del s XX.  

Vora aquesta històrica construcció ens feim la foto de grup. De dreta a esquerra: en Toni, na Francisca Esteve, na Margalida, na Dolors, na Ingrid, na Francisca Vives, n'Esteve, en Joan i el que subscriu.

En el coll de s'Estret de Son Gallard (771 m) (WP-11), l'Arxiduc hi féu aixecar els pedrissos del mateix nom.

Just després de travessar la paret que separa els termes municipals de Valldemossa i Deià i, al mateix temps Son Moragues de Son Gallard, sortim uns metres del camí per l'esquerra i guaitam per un salvatge freu.  

És una delícia recórrer els camins que creuen frondosos alzinars sempre frescs.
     Charles Toll anotà (1876) que les dones «veien necessari fer feina per viure, tant és així que encara ara es veuen senyals d'això a les dones fortes i d'amples espatlles, que hom troba per tot arreu, davallant els difícils caminois de la muntanya, amb un feix de llenya tan feixuc, que faria anar de banda a banda a molts d'homes. De fet era un costum tan arrelat que les dones fessin aquesta feina tan dura, que fins fa pocs anys a la caixa d'una núvia de Valldemossa hi solia haver un tros de corda gruixada per fermar els feixos de llenya [...]». (Les Illes Balears, 1997).

El bucòlic camí descriu uns revolts dominats pel morro de s'Eco. L'Arxiduc anota: «El camí travessa un bosc espès entre les altes parets salvatges i costerudes de s'Estret».

«En el centre es veu aquí, com si tancàs la vall, un penyal cobert d'heura que forma una petita cova en el seu interior; unes passes més endavant s'arriba a les cases de Son Gallart o Gallard».  

Mirador de Son Gallard
Bartomeu Gallard i Maria Tomàs eren els propietaris de la possessió i oncles de Sor Tomasseta. Santa Catalina Tomàs, a la seva infància (de 1540 a 1550), va viure a aquesta possessió.«Encara [ca 1880] no fa gaires anys et mostraven un taronger, baix del qual, segons la llegenda, la beata se solia pentinar; el seu tronc ressec encara es conserva a la casa...».

Cercam una clariana del bosc per on copsar les cases de Son Gallard i Son Marroig, dues de les possessions de Lluís Salvador.

Cova del Beat Ramon
Seguim baixant pel camí de sa Muntanya, travessam una paret i arribam a un punt clau senyalitzat amb un gran munt de pedres (WP-12) (antigament hi havia una creu que marcava el territori de l'ermita) on ens desviam a la dreta, cap a la cova del Beat Ramon (WP-13). A la penya que hi ha damunt la cova, l'Arxiduc va fer aixecar-hi una creu de fusta, de trenta pams d'alta, per indicar des de lluny la seva situació. La cova està just damunt can Caleu o can Peret, una de les cases de s'Eura. (El paisatge de l'Arxiduc, 1997).

Molts d'anys abans que arribàs l'Arxiduc, el 1627 -diu Cañellas-, es va esculpir aquest baix relleu i es va muntar a la cova del Beat Ramon, on, segons la tradició, havia viscut. Mostra el Beat oferint les seves obres a la Mare de Déu. Tradicionalment la cel·la esmentada per Llull al Llibre d'Evast e Blanquerna s'ha identificat amb la cova del Beat Ramon, situada en un puig molt a prop de Miramar. Per això, la cova va ser sempre un centre de devoció popular, i es conserva la tradició que no hi entrava cap animal.

Mirador des Tudons
Desfeim les passes fins al munt de pedres i seguim recta a la direcció que dúiem abans. Així arribam al Mirador des Tudons (WP-14). Es tracta d'una torre massissa, de forma troncocònica, de 2,70 m d'alçada, i de 3,20 m de diàmetre interior. L'escala d'accés és exterior i té caràcter monumental, fa 5 m de llarg i 2,80 m d'ample.

Des del mirador es veu la vista més coneguda de Miramar. En primer terme, les cases de Miramar, just darrera, na Foradada. El mateix Arxiduc diu (1911) «Es d'on més bé es colombra Miramar».

Capella del puig des Verger
Des del mirador des Tudons parteix un tirany, el qual esdevé en camí ampla, en direcció al sud, que duu a la capella del puig des Verger (WP-15). Es tracta d'una capella d'estil àrab, amb arcs de ferradura a la porta i a les finestres, coberta per una cúpula. La capella s'aixeca sobre una base quadrada de pedra, de 7,56 m de vorera. És de planta quadrada, de 4,60 m de costat i de forma tronco-piramidal, coronada per la cúpula, de devers 6 m d'alçada. L'Arxiduc diu: «Ses baules des portal i llantió col·locat a s'interior són originals, morunes. Es baix relleu de marbre de la Sagrada Família és fet a Florència». (El paisatge de l'Arxiduc, 1997).

Transcric la descripció de Gaspar Valero de les Ermites Velles (WP-16). «L'ermita de Sant Pau i Sant Antoni constitueix el nucli principal de les anomenades Ermites Velles, de tal manera que s'ha arribat a confondre un nom amb l'altre. Realment consta de dos recintes ben diferenciats, tant tipològicament com cronològicament, però ambdós es troben enrunats. El de perímetre més gran, amb una tanca de paret alta (uns dos metres), molt ben conservada (excepte per on passa el camí, ja que aquest talla la paret, i als llocs on hi ha barraques de carboner, car per fer les barraques s'agafaren les pedres de la paret de l'ermita). Té una superfície de més de 2.800 m². En el centre es poden observar les úniques restes de construcció, segurament corresponents a una capelleta i a una senzilla cel.la. El segon recinte, més antic i amb més restes arquitectòniques, ens mostra les ruïnes de la capella, amb parets de gairebé 3 m d'altura, un aljub amb boca rectangular, corredors, cel.les i parets d'horts».

«Possiblement, fou fundada durant el segle XVI, a l'època de l'ermità Antoni de Castanyeda. L'any 1646 fou reocupada per Joan Mir de la Concepció durant dos anys. Des d'aleshores, serví de retirament anacorètic, individual, lluny fins i tot de la comunitat de Trinitat».

La bassa dels Porcs és artificial, diu Valero, amb argamassa de calç que en recobreix les parets per evitar filtracions i amb els laterals estrets amb pendís i sense paret per afavorir l'entrada d'aigua d'escorrentia de pluja.

Uns metres després de la bassa i situada a l'esquerra del camí, apareix la petita cova Busquera amb una escaleta molt desfeta que hi baixa.

A la paret de l'entrada veim una creu incisa, una antiga pràctica molt comuna a fonts, cases, coves, etc.

Un caminoi rost, en direcció al sud, surt del camí principal. Per aquest tirany podríem pujar al cim de sa Talaia Vella a través dels passos de sa Paella i des Ermitans. Prosseguim cap a l'ermita de la Santíssima Trinitat, però abans d'arribar-hi passarem pel bufador dels Ermitans (WP-17), un coval o avenc per on surt un corrent aire. Defora hi ha una taula i bancs de pedra.

Ermita de la Santíssima Trinitat
(WP-18) «L'ermita confronta amb una placeta sembrada amb alguns xiprers; una porta d'arc pla amb un petit voladís coronat per una creu situada damunt una base cònica constitueix l'entrada, amb una creu embeguda a cada banda col·locades també damunt un pedestal triangular. Si tocam estirant la corda de la campaneta amb ansa de fusta, al cap d'una curta pausa se sent des de dins una veu fosca: 'Ave Maria Puríssima'. 'Sens pecat concebuda', és la resposta, i la porta s'obre. Un home, els ulls buits, la veu fosca degut a l'ascetisme com si sortís d'una tomba, està davant nostre amb un hàbit marró».

Entram i passam el pòrtic d'entrada. «D'aquest pòrtic es passa per un parell d'escalons a un petit pati acuradament empedrat, on a l'esquerra hi ha una cisterna amb la inscripció Jesús Maria i la data de 1713 i que proporciona una deliciosa aigua per beure...». L'ermita està dominada per l'alta muntanya de Miramar, sa Talaia Vella, des d'on venim.

«L'església té una doble volta bufada i tres altars barrocs. Són un altar major, dedicat a la Santíssima Trinitat, amb una mala imitació del quadre de Miramar i una estàtua de la Concepció, i dos altars laterals. El trespol està enrajolat amb majòlica».

George Sand ens ha deixat la impressió de pujar a l'ermita: «El nostre objectiu era una ermita situada a la vorera de mar, a tres milles de la Cartoixa. Seguíem el braç dret de la cadena, i pujàrem de turó en turó, per un camí pedregós que ens capolava els peus, fins a la costa nord de l'illa [...] Els ermitans que viven allà en nombre de quatre o cinc mancaven de poesia. La seva habitació és tan pobre i tan salvatge com la seva professió». La veritat és que no parla massa bé d'ells en el seu llibre Un hiver a Majorque, 1841.

El nostre amfitrió Lluís Salvador, Arxiduc d'Àustria, ens deixa just aquí. Ens ha acompanyat quasi tot el recorregut que hem fet per una part del seu Parc Natural. Ell es retira, segurament cavalcant, a romandre a un dels seus grans casals o tal vegada a somnià a algun indret ran de mar vora na Foradada. 
     Se cert que hagués gaudit tant com nosaltres d'aquesta excursió que s'acabà a les 16 h 41'.

«Tot amenaçava ruïna i jeia en oblit fins que els antics records tornaren a renéixer i les escasses restes foren salvades abans que no desapareguessin del tot».

(Indicaciones a los que visitan Miramar, 1909)

Tant de bo que fossin salvades les restes dels seus records i tornassin renéixer! 
 
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
 

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Valdemossa
Distància aproximada: 14,32 km
Pujada acumulada: 752 m
Alçada màxima-mínima: 870-368
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 7:32:01 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades. Al pas de ses Maromes, no sempre hi ha les cordes
Integrants: Francesca Vives, Francesca Esteva, Dolors, Margalida, Esteve, Joan Mesquida, Toni i Joan Riera 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth


Desnivells, temps i distàncies aproximades de la ruta

Perfil en 3D de la ruta

Manacor, 31-3-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano.
  • Les possessions mallorquines de l'Arxiduc. 1994 Sebastià Trias Mercant.
  • Mapa de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. DD.AA. 
  • Viaje a las Villas de Mallorca 1789. 1983 Gerónimo de Berard.
  • Mapa Tramuntana Central. 2013 Edit. Alpina.