30 de jul. 2013

74 - Puig de Maria (Pollença) 28-7-2013

Una proposta ben interessant per una matinal d'estiu és pujar al puig de Maria o puig de Pollença, una muntanya de només 330 m d’altura, aïllada i un poc apartada de la serra de Tramuntana, per aquest motiu oblidada per molts d’excursionistes. Geogràficament es troba entre el nucli urbà, el puig de Santuïri i el torrent de Sitges.

La pujada al puig de Maria arrenca en el punt quilomètric 51,8 de la carretera Ma-2200 (WP-01) (48 m), davant de la població de Pollença. Aquesta muntanya també és coneguda com puig de Pollença o la nostra Senyora del Puig. Deixam els vehicles just devora els rètols i començam la pujada a les 9:47 h. 

Segons consta en instrument escrit de la mà del notari públic Pere Melià, fet el 14 de desembre de 1371, ja en temps dels moros s’anomenava puig de Maria (BSAL, 1886). Rodas afegeix: «probablement procedeixi del vocable àrab al-mariyät [o almaira], l'arrel del qual significa alguna cosa així com ‘veure’ o ‘mirar’, en referència a les notables vistes que s'obtenen des del seu cim».

En el primer tram, a la dreta i a l'esquerra del camí, s'ubiquen algunes cases, els noms de la majoria fa referència a la dura costa, com: costa del Puig, costé de can Moragues, Casa Vella del Costé, Casa el Costé...

Crec que l'Arxiduc s'equivoca quan dóna la distància de 5,6 km que hi ha del poble de Pollença al Puig. Diu: «El principal punt d'atracció, el lloc que dóna fama al poble per tot arreu de l'illa [...] El camí que hi duu passa al principi per la plana de Pollença, llavors per l'hort del camí del Puig i puja empedrat la muntanya rocosa. Hom passa  per davant cases petites i cabanes i ja gaudeix de la vista endarrere sobre Pollença, situada dins la vall». (Les Balears, 2002). 

Deixam a la dreta l'entrada de can Cantó.

La pujada és bastant dura, més que res per la xafogor anguniosa, típica d'uns certs dies de l'estiu mallorquí. Hi ha moltes dreceres, però són tan empinades que no les feim cas, tampoc frisam

El traçat del camí actual va suposar, en els anys 70, la destrucció parcial de l’antic camí del Puig, eu Puig, que diuen a Pollença. Passarem per la piqueta de l'Ase, on s'abeuraven els animals que pujaven al Puig.

Un nou component s'ha unit al grup, el meu fill Sebastià. A veure si cream afició!
     S'acaba l'asfalt i seguim pel bell i relliscós camí empedrat que data del s XVII, algun tram del qual va ser restaurat l'any 1994. Estan documentades altres restauracions els anys 1762 i 1798. Aquest camí figura amb el núm. 62 al Catàleg dels Camins de Pollença pel seu interès constructiu. Emperò hi ha restes d'un camí més antic, en queda un centenar de metres, té 7 pams d'amplària i atribuïble als primers anys de la vida del monestir. Ja era utilitzat per les cavalleries de la noblesa mallorquina que, a dalt, tenien les seves filles per a educar-se. (Puig de Maria, 1991). 

Cova del Dimoni
Passam per la cadireta del Bon Jesús i la cova del Dimoni. Aquesta cova connecta amb un avenc que hi ha més amunt. El nostre incansable viatger descriu l'indret: «Tot seguit hom arriba a una petita barrera situada al peu de l'abrupte pendís de penyes i el camí es torna de cada vegada més rocallós. Hom assenyala un seient de roca al costat d'una petita cova, on diuen que si les dones s'hi seuen tendran un part feliç». (Arxiduc, 1884). 

Deixam el camí principal per un desviament per l'esquerra (WP-02), el camí dels Ermitans, també ens menarà al cim, passant per l'avenc de la Mare de Déu i les ruïnes del Molí. Aquest camí dels Ermitans fou traçat a començament del segle XX.

L'Arxiduc Lluís Salvador anota al seu Die Balearen, Pollença, ja que hi plou relativament sovint, s'ha guanyat el renom d'Orinal del Cel.

Des d'aquest camí s'obté una bona vista de Pollença, del puig Gros i s'Estret de Ternelles; les serra de la Font, amb el puig de can Groc; les serres de Cornavaques i la de Sant Vicenç. A la dreta de Pollença, destaca el puig de Santuiri (141 m), amb una bona massa forestal. Més a la dreta es van difuminant les serres de la Punta, del Cavall Bernat, d'Albercutx. 
(Panoràmica realitzada per Sebastià Riera, a partir de dues fotografies).

Tres esglésies albiram entre el traçat urbà: l'antic convent de Sant Domingo, església del Roser (en primer terme); l'església parroquial dedicada a la Mare de Déu dels Àngels (centre); i la de Monti-sion, on a l'edifici de l'antic col·legi annex avui l'ocupen dependències municipals.

Avenc de la Mare de Déu
La boca de l'avenc de la Mare de Déu (WP-03) s'obre a la part dreta d'una clotada, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Mare de Déu del Puig.
  
Poca cosa queda de la torre del molí Vell (WP-04). Lluís Salvador, situat a dalt, a l'oratori, diu: «...l'apregonament rocós baixa progressivament cap un antic molí de vent en ruïnes i és fantàstica la vista que hom gaudeix d'allà devora sobre les dues badies de Pollença. Molts garballons i plantes espinoses creixen per aquí prop». Segons l'historiador F. Serra ja funcionava a finals del segle XV, durant l'època d'esplendor del monestir. Es troba documentat a l'any 1683. (Puig de Maria, 1991). 

A pocs minuts del molí ens surt a camí la gran torre de defensa (WP-05) d'estil gòtic-civil construïda a finals del segle XIV, com a baluard de defensa contra els moros, i els murs laterals de la capella. Hem de dir que quan hi havia perill la població de Pollença no es refugiava al castell del Rei, sinó que ho feia al puig de Maria.

A un llenç de murada que uneix la torre i la capella s'obre un portal d'arc de mig punt per on accedim a la àmplia terrassa o pati.

La torre està perforada per diverses espitlleres; a la planta baixa hi ha una sala amb volta i al racó dret una escala de caragol. Un mur gruixut, a través del qual va una finestra d'arc rodó, uneix l'edifici principal amb la torre; abans era solament un pont llevadís. La torre fou restaurada l'any 1679.

«L’ermita del puig de Maria, anomenada també santuari de la Mare de Déu del Puig, és situada al cim homònim. Fou construïda el 1348 (2.IV.1348, Binimelis, 1593) pels jurats de la vila. Costà més de cent mil ducats. D’aquesta data és la llegenda de la trobada de la Mare de Déu. El 1362, s’hi establiren les primeres ermitanes, que foren sor Flor Ricomana, la fundadora, Simona Alzina, la seva filla, i Dolça Blanc. Fou erigida (15.XI.1371) canònicament com a monestir. Posteriorment, les monges formaren la congregació de canongeses regulars de Sant Agustí i, per les noves disposicions del Concili de Trento, deixaren (1564) el monestir. El 1638, passà a convertir-se en propietat municipal i fou reformada entre 1682 i 1692. La capella, d’estil gòtic i d’una sola nau, fou edificada al final del s XV. En un cambril, hi ha la talla en pedra de la Mare de Déu, de factura gòtica. El 1743, fou objecte d’una restauració que afectà especialment la coberta del temple. La façana respon a una ampliació neogòtica (1858). El 1917, s’hi instal·laren els ermitans de la congregació diocesana de Sant Pau i Sant Antoni. El 1968, passà a mans de les germanes missioneres dels Sagrats Cors que, per falta de recursos, l’hagueren de deixar (1988) i se’n féu càrrec un grup de seglars». (GEM, AS/M).
     Mossèn Costa i Llobera fa referència a una de les seves poesies a aquestes monges:

Del cel colomes castes
amunt feren el niu:
allà el món no hi sabia,
però els àngels sí. 

     La fundació de l’oratori tal vegada va estar relacionada amb la terrible pesta negra que aquest any assolava tota Europa (1347-48), pel que va ser anomenat l’any de la mortalitat.

L'església, relativament gran, és d'una sola nau, té cor alt sobre l'entrada, amb cadiratge tosc d'estil antic, i dos arcs molt punxeguts, que sostenen la volta. Sobre una clau de volta figura la data de l'any 1741, sobre l'altra en el cor damunt l'entrada hi ha la data de l'any 1743. L'església té una capella d'altar major rococó amb reixes, on es troba a l'altar l'epígraf: Ex elemosinis piorum 1700. Hi ha quatre capelles laterals, tres a l'esquerra i una a la dreta. Damunt l'altar major es troba la molt venerada estatueta de la Mare de Déu amb l'infant, aproximadament d'un metre d'alçada i d'una pedra amb un color semblant a l'alabastre. L'infant duu un ocell a les mans.

En aquest cas la trobada de la Mare de Déu va ser més espectacular que a altres llocs. Ens diu la tradició que a mitjan segle XIV tres piadoses dones de Pollença, retirades del món, practicaven la vida eremítica a la muntanya de can Sales [nord-est de Pollença]. La major de les tres era Floreta Ricomana, vídua de Bernat Alzina, una altra era la seva filla Simona i la tercera, Dolça, filla de Guillem Albí, donzella, com la segona. Des del seu agrest retir enmig de les seves austeritats i oracions, les tres ermitanes varen observar un fenomen sorprenent. A l’horabaixa l'ombrívol cim del puig de Maria o de Pollença que elles tenien davant, es coronava de suavíssima llum, els fulgors de la qual eren més intensos cada dissabte, dia especialment consagrat a la Mare de Déu. “...una gran claridad y luz que les parecía bajar del Cielo, y otras cosas que refieren de grande maravilla” (Binimelis, 1593). Aquelles piadoses dones varen assabentar de tals visions al seu director espiritual i després, havent-se divulgat la notícia, el clergat de Pollença amb nombrosos fidels va pujar en devota processó a l'assenyalada muntanya, en el cim de la qual fou trobada llavors la sagrada imatge de Maria. Quan la varen voler baixar a l'església parroquial: aquella figura de pedra, que augmentava de pes quan volien baixar-la i s’alleugerava en retornar-la al seu lloc, va donar a entendre que la voluntat de la Mare de Déu era tenir allí mateix el seu santuari. Així ho varen comprendre els pollensins; i quan es va celebrar allà per primera vegada el Sant Sacrifici a l'aire lliure, es va escapar la Sagrada Hòstia de mans del sacerdot concelebrant, no tornant a elles fins que va haver recorregut per l'aire un circuit, assenyalant el recinte del futur temple. (M. Rotger, 1967 / Corpus de Toponímia de Mallorca, 1986).

Des de la capella es pot accedir a la recepció de l'hostatgeria (antiga sala capitular) on podem veure algunes antiguitats. Segons el Diccionari Català Valencià Balear l'ex-vot és un do ofert a una imatge religiosa en compliment d'un vot o en recordança d'un benefici rebut i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge. Dels exvots del puig de Maria cal destacar-ne dos que representen bandejats del s XVII.

L'exvot normalment consta de tres espais: l'espai diví, l'espai humà i l'espai escrit. Aquest exvot, en el qual podem veure aquests tres espais, amb data 13 de febrer de 1754, fou donat per Bartomeu Campomar en acció de gràcies per haver-se salvat dels corsaris. Es reprodueix la badia de Pollença on també desembarcà el 1550 l'armada de Dragut. (El dia de la desgràcia dels Turcs).


Un Sant Sopar o Darrer Sopar molt original.

D'aquesta sala surt un passadís escalonat que baixa cap al menjador i cuina. A una part trobam els banys i la sortida a una terrassa i a l'altra més objectes antics exposats, tot molt net i polit.




El gran refectori o menjador presenta una bona altura, amb una cisterna al final. Tres arcs apuntats sostenen el sòtil originari de fusta. «A les primeres ermitanes, algun temps després se les va subordinar a l'orde de Sant Agustí i se'ls va imposar l'obligació de dedicar-se a l'educació i a la docència. Se sap que vers l'any 1388 moltes famílies de Palma enviaven les seves filles a aquesta institució i també acostumaven a retirar-s'hi dones allà dins». (Arxiduc, 1884).

«Com que al mateix temps es va estendre la devoció per la Mare de Déu de Pollença, aviat es varen fundar per a l'església algunes prebendes eclesiàstiques i capellanies, i el nombre de monges va augmentar fins a 120 amb uns ingressos anuals de 2.000 lliures mallorquines, quantitat que en aquella època era una suma important». (Arxiduc, 1884).

Guaitam a la cuina, als forns, a altres dependències i sortim per començar a baixar. El Puig, des de qualsevol caire té una àmplia panoràmica.

Un gran garrover dóna ombra fresca al pati de darrera, on hi ha unes taules i cadires pels pelegrins. En temps de l'Arxiduc, el donat havia de ser casat, però sense infants «ja que la seva dona ha de tenir cura de la cuina i ha de servir la taula dels pelegrins que ho demanin». Avui l'hostatgeria està gestionada per l'obreria del puig de Maria. 


Cinch sigles son passats, Reyna divina, 
Que d’aquest putx que terra y mar domina. 
La fé dins los cors nostres conservau, 
Per ço may mancará dins l’illa nostra, 
Si la mirada vostra 
Tant dolça de nosaltres no apartau.

7 desembre 1882
Antoni M.ª Alcover. (BSAL, 34, 1886).

Un grup de manacorins d'excursió al puig de Maria. (Col·lecció Josep M. Fuster).

Una escala baixa de la placeta envoltada de merlets en forma de piràmide, on hi ha l'oratori i la torre, al camí del puig. Tot té un aspecte d'antigor però cuidat. No fa massa anys que es varen restaurar alguns espais.

El camí mira cap a les valls de Colonya i d'en Marc, i la serra de Tramuntana, amb els cims més propers: la Cuculla de Fartàritx, el puig de Ca de Míner, el Tomir, el puig d'en Massot...

A les 12:20 h acabam aquesta interessant ruta per un puig carregat d'història i d'històries, una d'elles l'explica la madona de can Vallori de Pollença: «Una nina, que és va perdre en el bosc a l’horabaixa, és acollida per una senyora que li inspira confiança i, ben tranquil·leta, passà la nit amb ella, mentre els familiars la cerquen desesperadament. L’endemà és trobada la nina pels qui l’havien cercada tota la nit, i és tornada als seus pares que ploren d’alegria al recobrar la filleta. La nina puja al Puig amb tota la seva família per donar gràcies a la Mare de Déu, i, al veure la Imatge, s’exclamà: aquesta és la senyora que em guardà a l’alzinar!». (G. Rodas).

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el trakc del Wikiloc



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.


  FITXA TÈCNICA
Pollença
Distància aproximada: 5,19 km
Pujada acumulada: 283 m
Alçada màxima-mínima: 322-32
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 2:32:58 h
Ruta circular:
Dificultat: 2 sobre 5
Observacions:
Integrants: Margalida, Dolors, Esteve, Sebastià, Miquel i Joan


   CARTOGRAFIA
Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Desnivells, temps i distàncies aproximades de la ruta

Perfil en 3D


Manacor, 31-7-2013



HEM CONSULTAT
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Corpus de Toponímia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  • Diario de Mallorca. Guía de excursionismo de Mallorca, por el periodista y excursionista Gabriel Rodas. S.d.
  • Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan B Binimelis.
  • El puig de Maria. Itineraris de Pollença. 1. 1991 Mateu Cerdà Martín i Tomeu Vilanova Suau.

23 de jul. 2013

73 - Sa Penya Roja (Alcúdia) 21-7-2013

Per a aquests dies de calor proposam una curta caminada per la que podríem denominar la zona més fortificada de Mallorca, la península d'Alcúdia. La seva situació, en el centre de les dues grans badies del nord de l'illa, la feren defensora d'aquest litoral en els s XVI-XVIII. 
     Torres, fortins i reductes fortificats defensaven aquesta petita península. En ella podem situar: 
La torre Major (A les acaballes de 1599 es va beneir la primera pedra i el 1602 es va col·locar l’escut d’armes del rei Felip III i es donà per acabada).
El reducte d’Alcanada (En 1769 hi havia una guarda secreta ubicada a una barraca, dins terrenys del predi d’Alcanada, allí mateix es va arribar a construir-se un petit reducte). 
La Talaia d’Alcúdia (Era la que estava situada a major altura (451 m). Es va començar a bastir a principi de 1567). 
La Penya Roja (la que visitarem). 
La Victòria (Estan documentades diverses despeses relacionades amb la torre del santuari el 1619-1621, la qual ja existia durant la dominació andalusina). 
Tacàritx, també coneguda per punta de sa Guarda i l’Estrella (Bateria construïda en 1715). 
— La bateria de Manresa o castell de Sant Pere (Ventallol diu que la primera referència que es té és del 22 de març de 1715, tot i que fins el 1740 no hi col·locaren peces d'artilleria)...

Santuari de la Victòria
Són les 9'30 h. Deixam el vehicle a l'aparcament del Santuari de Nostra Senyora de la Victòria (WP-01) (120 m). Es tracta segons Valero d'un edifici de planta rectangular, de 15 m de llarg per 6 m d'ampla. La part baixa es dedicada a església i la part alta a hostatgeria. L'aspecte actual data de la segona meitat del s XVII.

«En el marc de la germania, diu la tradició que, el 23 d'abril de 1522 i per intercessió de la Mare de Déu, anomenada de Fra Diego, els alcudiencs i nobles refugiats a Alcúdia, varen obtenir una victòria sobre els agermanats. Aquest fet ens explica el nom de la Victòria aplicat a la Verge i al santuari que l'acull». (Camins i paisatges, 1993).

Sis capelles laterals poc fondes i l'altar conformen l'interior de l'església. El retaule major, barroc, obra de Miquel Riutort, realitzat el 1747, acull la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Victòria. És una talla de 69 cm; apareix asseguda amb el nin Jesús en braços, el qual sosté una bolla a la mà. Als costats de la imatge figuren les dates del 23 d'abril de 1522 i la del 27 d'octubre de 1551. Dates claus que fan referència a les victòries que donaren el nom del santuari. (Camins i paisatges, 1993). (Foto 14-08-2008).

L'origen del santuari es pot situar a l'any 1403, quan habitava aquest indret l'ermità fra Diego García, a qui el bisbe Lluís de Prades concedí permís per dir-hi missa. Que feia una vida eremítica i anacorètica que propugnava una forma de viure allunyada de la vida dels pobles i cercava la solitud de la natura. 
     L'any 1426 morí fra Diego, i posteriorment, habitaren l'ermita fra Joan Coll i Gabriel pou, ja més tard a principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els carmelitans d'Alcúdia, dirigits per fra Antoni d'Àvila.
 
Un episodi d'alquímia en el santuari de la Victòria.    
     Per un document del notari Guillem Blanch datat dia 24 d'abril de 1417, sabem que fra Diego es dedicà a l'alquímia quan habitava el lloc actualment conegut com a santuari de la Victòria. 
     El document en qüestió refereix que el dia esmentat anaren a la cel·la de fra Diego el lloctinent del Regne, Pelais Unñis, el mestre cirurgià Esteve Boyer i el notari. El motiu del viatge era recollir-hi una aigua especial que en aquella ermita s'elaborava, a petició del reis catalanoaragonès Alfons el Magnànim. Hi trobaren tres ermitans, als quals demanaren que els mostrassin el lloc on Adoart de Bosia i fra Diego preparaven el preuat líquid. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambins amb les respectives ampolles, dins les quals hi havia aigua producte de destil·lació. Interrogat l'ermità sobre l'ús del líquid, contestà que no ho sabia ben cert, però que havia sentit a dir que era bo per guarir qualsevol malaltia que no fos mortal, així com per evitar enverinaments. En resposta a una pregunta sobre quan de temps feia que l'alambí estava encès amb aquelles ampolles, contestà que en la passada festa de l'Àngel del Regne s'havien complert dos anys justs que estaven sobre el foc, constantment dia i nit. 
     Quan fra Diego morí, el poble assaltà l'ermita a la recerca de l'or que, segons remors derivades de la fama d'alquimista, la gent pensava que hi trobarien. (Notes extretes de Rotger, Mateu, 1895: 1-9; de Ventayol Suau, 1928: II, 37-53; i de G. Munar Oliver, 1964. Camins i paisatges, 1993).

Passam per davant l'entrada del Petit Hotel Hostatgeria la Victòria (13 habitacions), ens dirigim cap a les escales del restaurant el Mirador de la Victòria, el qual deixam a l'esquerra i per unes noves escales assolim la pista forestal.

Ses Tres Creus
Un desviament a l'esquerra duu al paratge de ses Tres Creus (WP-02). L’indret s’anomena el Calvari, on segons la tradició un pastor anomenat Joan Boi, quan es retirava un dissabte va trobar, entorn de l’any 1300, la Mare-de-Déu. (Arxiduc, 1884).

Després de berenar vora les creus, continuam per la pista que puja cap a la muntanya comuna d'Alcúdia. Una finca pública de 1.010 ha.

Desviament per l'esquerra a sa Penya Roja (WP-03).

Si continuàssim per la pista, la qual arriba fins al pla de la Talaia, podríem pujar a la Talaia d'Alcúdia on encara queden les restes de la torre, baixar al coll Baix i per ses Fontanelles retornar a l'Ermita de la Victòria. Una volta que férem més endavant, quan ja no faci calor.

En els primers metres el tirany està protegit per un arrambador de fusta. La veritat és que aquí no fa falta, és més bé per fer bonic. Més endavant sí que el camí va vora la timba.

Antic camí de ferradura dels artillers.

Per una clariana del pinar colombram ja l'escarpat Penyal del Migdia o Penya Roja, el nostre objectiu d'avui.

Acostam amb el zoom de la càmera el cim del penyal on descansa la peça d'artilleria anomenada canó des Moro.

Làmina publicada a Die Balearen (1884) per Lluís Salvador, on apareix el cap des Pinar i sa Penya Roja, vista des del coll de la Solana. Ell l'anomena pedra Roja «en els pendissos vermellosos de la qual hi ha un canó».

Si miram enrere veim el puig de sa Falguera, el coll des Jueus i part del puig des Romaní.

Caminam pel vessant de sa Falguera, passam per l'endret del coll des Jueus i per la falda del puig del Romaní (387 m). Més endavant, el coll de la Solana separa el puig del Romaní de sa Penya Roja. 

A l’altra part de la badia de Pollença s’estén la península de Formentor, amb l’illa homònima. La panoràmica és espectacular. Veim els cims de la Pinoia, la talaia d'Albercutx, na Blanca, puig del Celler, les Orelles de s'Ase, el Pal, el Fumat, la Roca Blanca. 

Passam vora unes balmes obertes als peus de sa Penya Roja, uns metres més endavant el terreny es precipita i dóna la impressió que no podrem prosseguir.

Pas de sa Penya Roja
Emperò, a la paret de sa Penya Roja veim l’únic accés a la talaia. A la paret llisa s’hi practicà aquest curiós pas sobre un parament d’argamassa. J. Mascaró diu: Per a fortificar sa Penya Roja determinaren que «l'entrada fos per la part Nord-oest; sobre la roca llisa i gairebé vertical es construiria obra de maçoneria l'entrada de la qual tancaria una porta falcada per la part interior. Caminant sobre aquesta atrevida obra cap a l'Est se salvaria un altre precipici passant sobre una cornisa d'uns tres pams d'ample i una quarantena de llarg. Vençuts tots els inconvenients que suposa avançar per llocs tan perillosos, es trobarien a la part Est de la penya i des d'allí es podria arribar al cim per una fàcil pendent. Es va acordar construir l'obligada casa-habitació pels artillers allí destacats, un aljub per recollir aigua de pluja, un forn per escalfar roent les bales i una plataforma, en la part més alta, per a l'artilleria». 

Una estreta escala d'uns sis o set graons ens situen a l'entrada del pas. Un temps hi havia un arrambador fet de llenyam, però el pas del temps l'ha fet desaparèixer. Des d'aquí s'obté una maca i vertiginosa panoràmica del cap des Pinar, pinar Major (1593).

Na Ingrid em vol fer patir i es col·loca just devora la timba per a la fotografia.

Sobre el portal hi havia una finestra amb matacà que defensava la porta i, en el corredor d'accés al recinte, una obertura per la qual es pujava a la plataforma de la finestra i del matacà. (Ventallol, 1928).

Na Margalida a l'interior del pas. Si hom s’atura a cavil·lar que està penjat sobre un parament de pedres col·locades el 1603, li venen les presses per acabar de passar.

Se surt del passadís per un portalet amb llinda de marès amb dues peces superposades al que és pròpiament la llinda del portal. Aquest pas constitueix l'entrada al món tancat de la talaia de sa Penya Roja, una autèntica fortificació basada en la protecció que oferia la seva inexpugnable situació natural, a l'estil de les construccions medievals o, inclús, dels castells roquers. (Valero, 1993).

A l'altra banda del pas una gruixuda cadena ens espera per a donar-nos seguretat, ja que s'ha de caminar per l'estreta cornisa que descriu Mascaró Pasarius. La caiguda a la Clotada fa feredat.

Un marge sosté el caminet, escalonat en algun tram. La panoràmica sobre el cap des Pinar i la península de Formentor és molt maca.


Una petita murada tancava un possible accés des del cap des Pinar, pel coll des Violar. 
     Sota els cingles septentrionals de sa Penya Roja, al començament de la península del cap des Pinar, se situa la Covota de sa Penya Roja. Consta d’un conjunt de sales subterrànies que totalitzen un recorregut horitzontal de 700 m. Presenta un notable desplegament vertical que assoleix els 138 m de desnivell. Algunes sales i pous de la cova es troben molt ben decorats per formacions estalagmítiques. Té aixecament topogràfic (1995). (GEM).

El conjunt de construccions del reducte està format per una caseta, un aljub, un forn (de bala roja) i un lloc de vigilància. La caseta, construïda de paredat en verd, té una única obertura, una sortida de fum i un contrafort. L’aljub, semienterrat aprofitant una fenedura del terreny, té una boca de pedra de marès tallada. El forn és obrat de paredat i referit interiorment i exteriorment. El 1603, a instàncies dels capitans alcudiencs Francesc Aixartell i Pau Bas i dels jurats de la ciutat, fou edificat l’emplaçament. L’obra fou a càrrec del mestre d’obres Martí Mestre, les quals es realitzaren a escarada en quatre mesos. El 1794, la posició fou abandonada. (GEM). Segons l’Arxiduc, el 15 de febrer de 1867, aquest reducte fou valorat en 525 pessetes, i la titularitat del qual passà a dependre d’Hisenda.

La península era un lloc molt freqüentat pels pirates, per la facilitat que tenien de desembarcar a les platges de la contrada causant molt de mal. Per això es va decidir fortificar es Penyal des Migdia o Penya Roja per vetllar l’entorn, un punt estratègic i inaccessible.

«En 1551, á 27 de Octubre, tocóles á los alcudianos, reunidos hasta ciento cincuenta á las órdenes de Batolomé Maura, rechazar á los moros en las calas del Pinar, obligándoles á reembarcarse en sus bajeles; pero vuelto á tierra el enemigo, al observar que habían agotado en vano alardes la pólvora, encerróles en un montecillo [puig de sa Parra], donde se defendieron con trabajo durante tres horas, y con muerte de diez quedaron prisioneros en número de treinta y cinco los que no escaparon». (Islas Baleares, 1888).
     El 1558, altra volta desembarcaren els moros al cap des Pinar. Binimelis, a la seva Història de Mallorca (1593), aconsellava «buscar para esto algún remedio y sería a mi parecer que en la Peña Roja que cae delante el Pinar Mayor, estuviese un hombre de guardia y de allí descubriría unas y otras calas y con un mosquete las defendería. Y para que dichas guardas estuviesen allí con toda seguridad de los corsarios y enemigos, se debería romper un paso estrechísimo y muy peligroso de subir que son unos roquisares de la misma peña roja a la parte del mar que con dos días de trabajo de un hombre quedaría remediado, y entonces quedaría aquel monte de peñas altísimas inexpugnable, como el castillo de Alaró».

Portal de la caseta dels guardes. Els dos talaiers s'alternaven cada setmana per a baixar a Alcúdia a cercar provisions.
     Segons dóna a entendre l’Arxiduc hi havia més d’un canó a dalt. «La Atalaya de peña Roitxa tiene una ruinosa casita abovedada, un polvorín y un inservible aujub. En la cima de la montaña, por encima de los acantilados se encuentra una batería dotada con cañones de 18 quintales de peso, que no debió costar poco trabajo subirlos a aquel lugar. El torrero vivía en un agujero una hondonada cercana, en una miserable cabaña, levantada en Cap del Pinar». (Torres y atalayas de Mallorca, 1996).

L'Arxiduc descriu la contrada: «Des de la collada de davall la pedra Roja es té una esplèndida vista de la mar infinita i de Menorca. El viarany baixa vorejant les parets rocoses. A l'extrem de la pedra Roja en direcció al cap des Pinar, hi ha bancals que antigament conreaven els guaites de la torre [...] El sòl és terrós, al final de la valleta hi ha una petita cova darrera les runes d'un forn de calç, on antigament s'allotjaven els torrers i que té les parets negres de fum». (Les Balears, 2002).

Emprenem la pujada a la talaia per un tirany fitat amb forta pendent. Mentre pujam veim vells reductes d’observació o habitatge.
     A la Historia General del Reino de Mallorca, vol. II (1842) es relaciona els punts de defensa de la costa, d'aquest indret diu: «Pédra txa: se halla cuasi á la orilla del mar, en el término de Alcudia. En su cima hay un cañon de á 18, y su colocacion en este parage manifiesta el mucho trabajo que habrá costado á los habitantes del pais el subir este enorme peso por sitio solo destinado á ser frecuentado de las aves»  

Forn de Bala Roja
Quasi a dalt del cim trobam l'altre forn de bala roja, on les bales es posaven roents abans de llançar-les, tot i que segons Aparicio no s'arribà a utilitzar. La seva finalitat era pegar foc als vaixells enemics, simplement una tàctica militar!

Els darrers metres de pujada es fan per la zona més vertiginosa on s'ha de grimpar tenint a la nostra esquena una caiguda important cap a la cala Solana.

A les 11'26 h arribam al cim de la isolada Penya Roja (WP-04) (355 m). L’espai és molt petit. Trobam una plataforma empedrada de no fa massa temps, amb un mur baix, semi-derruït. Des de la talaia es dominava la bocana de les dues badies.
     «El 1604 es va decidir artillar la fortificació amb un canó de bronze, però les evidents dificultats per a transportar la peça varen retardar el projecte; el 1614 es va traslladar el canó fins al cap des Pinar i, finalment, el 1630, Pere Ferrer va aconseguir pujar-ho fins a la plataforma superior, on encara hi es; l'albarà de pagament diu així: "A Pere Ferrer, Gabellí, per l'escarada que li havem donada per transportar allí on està la peça la Penya Roja, 1 lliura, 2 sous. -14 juliol de 1630"». (Valero, 1993).

La peça es trobava tirada al sòl, se li va fer una curenya a l'anglesa i es va col·locar el canó a sobre. Ara apunta cap a la badia d'Alcúdia.

Aquesta placa informativa ja és història, ha desaparegut, incomprensiblement algú la llançà o la té a casa seva (Foto 1-08-2010). 
     Resava: «Penya Roja. Alcúdia. 
     Aquest reducte fortificat conegut també com Penya del Migdia i situat a 355 metres d'altura és per les seves característiques arquitectòniques únic a les illes Balears. Fou projectat pel matemàtic Joan Baptista Binimelis (1593) i construït l'any 1603 per ordre del virrei Ferran de Sanoguera. 
     L'any 1604 ja disposava per artilleria d'un petit sacre de bronze. Però no seria fins el 1630 quan s'hi bastiria una peça de gàlib 8 de ferro que ha arribat fins als nostres dies. El primer torrer conegut fou Rafel Mesquida (1604) i el darrer Martí Torrandell (1867). 
     L'armament per a la defensa era la utilitzada a l'època. Espingardes i arcabussos. El 1788 gaudia de dues escopetes. No feia senyals d'avis. 
     Cap a mitjan segle XVIII s'hi construir el forn de bala roja que mai no fou emprat. 
     Quan es va suprimir el cos de torrers, el ram de la guerra el tornà a l'estat que el va traspassar a hisenda el 25 de juny de 1867. El seu valor de taxació va se de 525 pessetes. L'any 1975 Icona restaurar l'accés i el camí. El 2000 s'inicià el procés de restauració».
Signat per Angel Aparicio i Pasqual. G.E.F.B.  

Cal baixar pel mateix camí i tornam passar per les velles construccions dels talaiers.


Tornam recórrer el pas i pel mateix camí arribarem a l'ermita a les 12'43 h on donarem per finalitzada aquesta curta però interessant matinal.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.


 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Alcúdia
Distància aproximada: 4,94 km
Pujada acumulada: 325 m 
Alçada màxima-mínima: 357-120
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 3:12:55 h
Ruta circular:
Dificultat: 2 sobre 5
Observacions: Hi ha algun punt vertiginós
Integrants: Margalida, Ingrid, Dolors, Esteve i Joan 
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa Alpina Caps del Nord, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades


 Manacor, 23-7-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • Corpus de Toponímia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Torres y atalayas de Mallorca. (1916) 1996 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Islas Baleares. 1888 P. Piferrer i J.M. Quadrado.