25 de febr. 2014

90 - Pas des Moro / Volta de s'Escolta (Valldemossa) 23-2-2014

A l'excursió Marina de Valldemossa pel camí de Son Olesa i el camí de s'Escolta de dia 30 de juny de 2013, deixàrem pendent per un dia més adient, sobretot que no fes tanta calor, l'històric pas des Moro o des Moros. Una rosta pujada per la vertical cinglera que es despenja cap al barranc de la Marina.
     Sortirem del nucli urbà de Valldemossa cap a Banyalbufar, per la carretera Ma 10, deixarem a la dreta les magnífiques cases, que foren de l’Arxiduc, Son Moragues, el Girant de Deià, el pla del Rei i la carretera del Port. Devers el km 72,800 voltarem a la dreta, cap a les cases i urbanització de Son Olesa on començarem a caminar. 

Son Olesa Gran
Arribam al predi de Son Olesa Gran. «Possessió doble —com diu l'Arxiduc— formada per Son Olesa gran, propietat de Fortuny, i Son Olesa petit, propietat de dona Catalina Vilallonga i Safortesa. Les cases estan tocant una a l'altra en una situació gens bonica i no ofereixen res de particular. Una entrada d'arc rodó amb espitllera i al damunt una antiga torre quadrangular recorden l'època dels atacs dels moros».
     Abans era denominada Son Claret. Tenia una torre, destinada a dipòsit del gra i de les armes i municions. En defensa dels atacs corsaris i bandolers, disposava de cinc arcabussos, tres espases, tres coltells, tres llances de ferro, una alabarda i un dipòsit de metxa, bales i pólvora. (GEM).

Seguirem el mateix itinerari que aquell calorós dia de juny. Uns metres passats les cases de Son Olesa deixam el vehicle a la vorera del camí; són les 9:12:09 h. Just allí ( WP-01), veurem un vell botador el qual ens permetrà traspassar la paret de la finca.
     Caminam per una zona d'ullastres en direcció nord. Abans d'arribar a un portell ens desviam del camí principal per la dreta per un tirany poc marcat, a la recerca d'un mirador. (Foto: 30-06-2013). 

Mirador des Pi
Passam vora un coll de caçador i de seguida, darrere d'un gran pi mort, veim el mirador (WP-02) penjat a dalt del cingle des Cossi. El decorat està format per l'esvelta figura de la Talaia Vella i na Torta.
     Segurament, el mirador de Son Olesa o des Pi fou construït pel propietari del predi. Cañellas apunta: «Com hem vist, ja hi havia miradors a Valldemossa quan va arribar l'Arxiduc, però probablement la gran quantitat de miradors que ell va construir va induir els altres propietaris a construir-ne més».
     
Des d'aquí s'obté una magnífica vista de les timbes del barranc de sa Marina, amb els vertiginosos bots del torrent des Lli o de sa Marina i el des Salt de Son Olesa. Dels miradors, Vuillier ens diu (1895): «Aquests miradors llancen, d'alguna manera, el visitant a l'espai, ho fan planejar sobre el mar que s'estén a profunditats vertiginoses o li submergeixen en el terror dels abismes»

En vers de tornar enrere per collir el camí principal, l'enllaçarem per un tirany que surt de la banda de l'esquerra del mirador, el qual bota una paret baixa, i en pocs metres connectam amb el camí principal.

Un altre tirany, més arriscat, que parteix del camí de s'Hort de sa Cova i passa per les coves Negres, a través del pas d'en Colom, enllaça amb el camí que seguim, el qual baixa al comellar d'en Gotzo. 

El camí passa per la carrera de can Parròquia, una antiga caseta abandonada. Devia ser la caseta del port de la possessió de can Parròquia, situada vora can Costa? Una desviació du a can Déu.
     També passam vora algunes construccions més, can Viduai, cas Sord... Antics habitatges irrecuperables.
     Durant els s XVI-XVIII fou un port de pescadors, tot i que restà despoblat a causa de les incursions de pirates que sovintejaven a la zona. (GEM).


«Així, el 1552 hi desembarcaren 400 turcs, que saquejaren la vila de Valldemossa. Es bastiren diversos murs de defensa, com els des Portalet [que veurem més tard] i del Pas des Moro [el que pujarem], en el camí que anava de Valldemossa al port». Per aquest darrer pas intentaren retornar als vaixells que els esperaven.
     Entre 1579 i 1604 es documenten dotze atacs de naus de pirates a aquestes costes.
     Una altra incursió, menys significativa, fou la del divendres, tres de juliol de 1592: «estant dit Barthomeu Baussa anel Barranch vore mar guardant cabres, vingue un berganti anel port del Barranc y desembarca vuyt homes y aplaganli les cabres per ont dit Baussa los va encalsar fins anal vaxell y diu que li han presses tres cabre y pegade una coltellade a una». (sic). (Cañellas, 1997). 


«L'economia tradicional del nucli es basava en la pesca. El 1725, hi ha documentada la presència de quatre barques, les dels patrons Joan  Muntaner, Antoni Morei, Joan Mas i Bernat Joan. A la segona meitat del s XX, hi havia una caseta, denominada de Sant Pere, propietat de la comunitat de pescadors, alguns escars i una petita drassana per a la construcció i reparació de llaüts».
     «El 1873, s'hi bastí el primer conjunt d'habitatges. El 1880, n'hi havia nou, un dels quals era del propietari de Son Moragues [Com diu més endavant l'Arxiduc]». 

Vora aquesta construcció veim una cassola; pedra on es posaven els esportins plens de pasta d'oliva per a premsar-los amb la lliura o quintar. El rec al voltant recollia l'oli que rajava dels esportins i el conduïa a les piques bessoneres. També podria ser una escudella; la conca del molí d'oli, dins la qual gira la mola per esclafar les olives 

Arribam al port a les 10:43 h (WP-03) per una escala que baixa al carrer Tramuntana. Paral·lels al torrent de sa Marina caminam cap a la platja, el mollet i el nucli més antic.

L’Arxiduc anotà a Die Balearen: «En el port hi ha un total de nou casetes. La més gran és meva, i la va fer construir don Antoni Moragues per poder-hi habitar quan anava a passejar en barca i a fer pescades. No gaire lluny hi ha una era. Les altres vuit casetes són propietat de pescadors». La casa que cita l'Arxiduc la va adquirir juntament amb Son Moragues l'any 1883.
     Cañellas diu: «És una casa mallorquina, de dues plantes, amb teulada de dos aiguavessos. L'Arxiduc no la descriu a fons, però en dóna alguns detalls: corral en torn, petit emparrat a la porta i front de tres finestres».  

A un llibret de cròniques d'excursions Antoni Mulet (secretari del Foment del Turisme) descriu una d'aquestes casetes: «[...] posee Mateu lo que llamaremos casita y que es, ni más ni menos, un camarote como todas las demás, donde los sillares hacen las veces de tablas y las tejas quedan repartidas al modo de cubierta. [...] En menos tiempo del que se tarda en contarlo, nos dió Mateu posesión de lo que muy ufano llama su palacio, 'sur mer', en el que cocina, comedor, salón y dormitorio vienen a ser una misma cosa. Su fachada principal, naturalmente con vistas a la mar, queda sombreada por rústico cobertizo bajo del que una mesa improvisada convierte el reducido recinto o 'carrera' en comedor de verano. Dentro, en un ángulo y en un espacio no mayor de un metro cuadrado [?], contamos hasta cuatro camas... Este nos indica Mateu es además mi cuarto oscuro; efectivamente, negros nos habíamos de ver para 'repartir' nuestro descanso en tan menguado espacio, y dormir, si es que lo consintieran los mosquitos y el sordo roncar del mar». (Por Sierras y Llanos, 1924).

Antoni Mulet continua dient: «Era la hora crepuscular cuando sentados junto al mar trabábamos amistad con el Patró Camins; de mediana estatura, ancho de ombros, de tez broncínea, ojos pequeños de pupilas verdes cual pinceladas arrancadas al mismo mar, ese mar, que tanta brega le había deparado, antojábansenos en la discreta tonalidad del atardecer, el prototipo de los marinos de pesca. Su indumento sencillo, en el que 'madò Barrera', su mujer, había hecho primores en remiendos y surcidos, hablaba más que su lengua, de penalidades y estrecheces sufridas [...]». 

Dolors llegeix unes notes històriques del pas que anam a fer.
     «El 1900, hi havia una vintena de cases, la majoria de les quals eren de pescadors. El 1920, s'inicià un procés d'edificació rellevant, quan Miquel Pasqual establí la seva propietat. Es projectà un carrer perpendicular a la costa i s'hi bastiren una quinzena d'habitatges nous».

Abans de partir, copsam algunes panoràmiques de la maca costa valldemossina.

Deixam el joliu port i li enfilam cap a l'altra part del barranc, per la carretera. La casa que fou de l'Arxiduc està situada prop de la capella, a l'altra banda de la carretera, crec que és aquesta amb la façana blanca.

A un revolt ben tancat, deixam la carretera a les 11:12 h i collim el tirany que ens conduirà a l'històric pas des Rafal o des Moro (WP-04). 

La baixada a la llera del torrent es fa per un coster relliscós de pedreny solt.

Creuam el torrent des Lli o torrent de sa Marina de Valldemossa, molt apreciat pels barranquistes, amb un salt de 54 metres.

A la paret del penya-segat per on puja la carretera, observam una petita embarcació despenyada, la qual ampliam amb el zoom de la càmera.

Ens aproximam al pas, o sigui a la base de la cinglera, per entre un desgavell de grans blocs de pedra, dirigits per fites, fletxes vermelles i el traç que duc al GPS.

A l'esquerra tenim la vertical torrentera des Lli.

A la nostra dreta se'ns presenta verdejant com diu l'Arxiduc el Salt de Son Olesa, del qual destaca es Rai de Teules.

Tot i que vist des de baix (des del Port), no ho pareix, el coster té algunes zones més planeres. És precisament, gràcies a aquest escalonament i a les marrades que feim, que podem ascendir el coster.    


Tot i a ser molt vertical, la pujada per aquesta cinglera, hom no té la sensació de perill ni de vertigen, segurament és degut als arbres i a la vegetació, els quals tapen la feresta timba. 


Pas des Moro
La cosa es posa bastant vertical i cal emprar les mans per superar una llarga zona de roques.
     La GEM situa el pas des Moro entre Son Mas del pla del Rei, el torrent des Lli, el torrent des Salt, can Déu i la Caixa de Sant Bernat. Documentat el 1552, abans era conegut per pas des Rafal.

Unes mosses fetes a la roca llisa denoten l'antiga utilització d'aquest providencial pas.

Raluca en plena ascensió per la roca escalonada.

A l'aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó, T. XXIV, p. 81, trobam unes referències a n'aquest lloc, una d'elles diu:

Petjades des cavall de Sant Jordi

     Es pas d'es Moros és una drecera molt aspra d'es port de Valldemossa, cap a la vila.
     Quant Sant Jordi treia es moros de Mallorca amb el rei En Jaume, fugien ells de Valldemossa per aqueixa drecera i Sant Jordi els encalçava.
     Com va esser en aquell penyal tan ferest que hi ha en aquella drecera, es cavall hi davallà per damunt de quatres i hi estampà ses quatre potes, que hi romangueren senyades, i encara se coneixen, i ben fondes que són.
     Si no ho creis, anau-hi a tocar-ho amb ses mans.
     Sí que ho devia esser de primera, aquell cavall! 

L'altra, al mateix tom i pàgina diu:

Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa

     Una vegada desembarcaren una partida de moros en es port de Valldemossa.
     No hi sabien gaire ses tresques, i prenen una drecera, i deixaren fuies de porrassa darrera, per afinar es camí com tornarien, i cap an es poble falta gent! per fer-ne de ses seves.
     Hi havia un cabrer que se'n tem i les decanta ses fuies de porrassa i les ho decanta cap an es roquissar de So'n Aulesa.
     En es poble no es camparen tant bé com se creien, i hagueren de recular més que depressa, i es cristians que else petxucaven de mala manera.
     Ells reculaven, reculaven, seguint sa taringa de ses fulles de porrassa, que, en lloc de menar-los an es port, else dugueren an es roquissar de So'n Aulesa.
     Aleshores es cristians els enrevoltaren, i en feren pasta de sobrassada, de tots.
     Més se'n mereixien! 

Arribam a la zona més vertical del pas. 
     L'Arxiduc fa referència al pas i als accessos a la Marina: [...] més avall, allà on el carrerany baixa cap al port, defensaven els colls d’aquests salvatges espadats, a dos llocs, devora la barrera des Port i, a l’altra banda del torrent, en el pas des Moro, a l’altra carrerany que baixa des de Son Olesa. La memòria de les sagnants lluites que allà es varen fer és ben present encara ara entre el poble.

(Foto: Miquel).

Una paret seca tanca la capçalera del pas per a defensar aquesta via d'accés. La reixeta, més moderna, segurament era per evitar que els animals es despenyassin.

     Piferrer i Quadrado relaten poèticament els fets d'aquesta manera: «El alba del 1.º de Octubre de 1552 te dijo á ti, oh pintoresca Valdemossa, que en tu marina y en la cala den Canet [Claret] tomaban tierra los cuatrocientos piratas que en diez galeotas venían. Ninguna hoguera pudo avisarte de noche, pues aún no sobresalía entonces el hombre estudioso y benéfico [J. Binimelis] que planteó aquellas mudas y rápidas señales; mas la noticia, si te sorprendió descuidada, no te encontró cobarde ni remisa en tu propia defensa. Treinta y seis eran los que acudieron á las órdenes del capitán Raimundo Gual des Mur, buen caballero; treinta y seis solos probaron á detener al enemigo y salvar á los retirados anacoretas, á sus padres, á sus hijos y á sus esposas; y mientras la robusta torre de la Cartuja, resto del antiguo alcázar de D. Sancho, su barbacana almenada y su recinto cerrado daban asilo á cuantos allí pudieron procurarse un abrigo momentáneo, treinta y seis y su capitán iban al encuentro de los turcos, á tentar en los desfiladeros la suerte de las armas. La desigualdad del número les forzó á tomar el duro consejo de abrir paso y de consentir, oh Valldemossa, en tu propio estrago; mas la fortaleza de este sacrificio sobrepujó á la loca temeridad de arrostrar el ímpetu del berberisco, y la venganza que merced á ese consejo astuto ejercieron compensó con creces el daño y el ultraje. Los matorrales de tus asperezas les escondieron mientras furioso aquél avanzaba; detrás de las rocas y de los zarzales oyeron sin moverse el lloro y el rumor de tu saqueo y la resistencia de la Cartuja; desde esta emboscada vieron volver á los infieles en desorden, ebrios del vino y con la fácil victoria, cargados con el botín, revueltos con los cuatrocientos cristianos que cautivaron, desapiadados con la inocente niñez, con la ancianidad y con el ministro de Dios que curaba de aquellas almas. Lo que debiera serles motivo de descaecimiento, encendió en ellos nuevo ardor y coraje, y breves razones bastaron á su capitán para animarles al ataque. Entonces por encima de los matorrales ondeó, oh Valldemossa, tu bandera y retumbaron tus arcabuces; y cual visión súbitamente evocada de la tierra, aparecieron tus hijos sobre los desbandados y sobrecogidos infieles, y dando libertad á los cautivos no escasearon las heridas y sembraron la muerte entre los que no corrieron á reembarcarse. Setenta y dos cabezas berberiscas [i deset esclaus] atestiguaron en la capital su denuedo y su triunfo; un cadáver colgado de un palo en una galeota turca, la rabia de los piratas que atribuyeron la sorpresa al renegado valenciano que los guió por aquella angostura». (Islas Baleares, pàg. 1003-1004, 1888).


Transcric el text complet de Joan Baptista Binimelis Garcia a l’obra Nueva historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 (Tom IV, pàg 70).
     «La costa marítima de Valldemossa tiene su principio entre el puerto del Canonge y la cueva den Claret, en la que hay una fuente manantial que puede proveer 10 bajeles; en dicha cala desembarcaron corsarios, y corrieron la villa de Valldemoza, y cutivaron toda la villa, que fue dia de grande terror y espanto, y por ser cosa digna de ser sabida y ceder en alabanza de los mallorquines y esfuerzo y valor de los de Valldemosa lo referiré brevemente. El primer día de octubre del año 1552, sábado, día de S. Remigio, llegaron a la cala den Claret, que es en el predio de son Ferrandell diez galeotas de turcos desembarcando 400 turcos, y luego se subieron por un paso que dicen de las vacas cerca una hora antes del amanecer. Fueron descubiertos de las guardas de la tierra; era en aquel tiempo capitán de Valldemoza Raymundo Gual Caballero muy valeroso y esforzado, natural de Mallorca, el cual luego tuvo el aviso, con su acostumbrada diligencia juntó presto la gente que pudo, que por ser sábado aquel día, la muy gente se hallaba en la ciudad principal para vender sus frutas, y por esto no se hallaron más de 36 hombres, con algunos muchachos sin fuerzas. Partióse luego con estos 36 hombres, al encuentro de los enemigos, y luego en un montecillo llamado de la moneda los descubrieron media hora antes de salir el sol. Vió el discreto Capitán que los enemigos eran en grande número, y por esto convenía dejarlos pasar, por creer, que ningún buen efecto harían, por exceder los turcos a los cristiano, a mas de 20 por uno: ya que el lugar y puesto en donde se hallaban los cristianos era más favorable para los enemigos. Y se tuvo allí por cosa cierta que los turcos tuvieron noticia de los cristianos, y con todo esto determinaron de pasar adelante sin acometerlos, con la confianza de su multitud, y de las buenas guías que llevaban, que es cierto que los hombres más prácticos de Valldemoza, no hubieran tomado mejor camino, por ser tan áspero y fraguoso. Bien mostraron ser prácticos en aquella villa, pues sabían que en aquel día faltaría mucha gente. Llegaron los turcos, y entraron por la villa, como perros hambrientos. Corriéronla y la saltearon a su albedrío, sin resistencia alguna; hubo cierto hombre muy esforzado y de grande ánimo que se escapó de entre todos ellos con una ballesta armada en la mano con una saeta que jamás disparó, aunque hacía ademanes de dispararla contra ellos de suerte que les hizo dejar algunas ropas que se llevaban, y como aquel hombre viese la cobardía de los turcos dió sobre ellos, y les hizo retirarse e incorporarse a su escuadrón, que había hecho alto en el campo llamado del Cos. Entretanto que daban saco a la villa, habíase ya el Capitán con los pocos de su compañia puesto en celada esperando a los enemigos, en un paso muy áspero y fraguoso, por donde pensaba que volverían los turcos con sus despojos, y con el grande cuidado que tenía de las mujeres y gente inútil que quedaban en la villa determinó enviar a algunos de los pocos de su compañía, a explorar lo que pasaba en la villa; porque como nunca hubiesen venido moros a Valldemoza, lo tenían por imposible, por ser la tierra tan escabrosa. Y la negligencia de las mujeres incrédulas que pensando que aquella venida no podía hacer efecto hasta que los vieron entrar por la villa, siendo ya dia claro no lo creyeron, y fué la causa que cautivaron a pasados de 400, entre mujeres y niños, y se llevaron cuanta ropa hallar pudieron. Y lo que causó grande admiración fué que yendo aquellos perros tan hambrientos, robando y cautivando, que no entrasen en el Monasterio de la Cartuja, ni menos volvieron sus rostros para mirarlo pasando todo el escuadrón por delante de la puerta y aquellos monjes los estaban mirando, y viendo cuanto hacían en la villa.
      Llegado ya el escuadrón de los turcos al campo del Cos, cargados de despojos, llevaron preso el vicario que se llamaba Pedro Camps, y las espias que traían descuidadas, marcharon por el camino de la Marina, por otra vía de la que habían venido, y con esto bien se conoció que eran prácticos en la tierra, y se dijo que entre ellos iba un tal Pedro Valenciano, que estuvo muchos años en la Cartuja.
      Estaba el valeroso Capitán Raymundo Gual muy cuidadoso velando síempre el marinaje de los turcos y descubrió que las 10 galeotas se habían pasado a otro barranco, y supo también por las espías que había remitido a la villa, que los enemigos volvían por vía del Barranco, luego el Capitán pasó á un lugar que llaman la Escolta que era un paso, por donde forzosamente habían de pasar los contrarios, pero como ellos viniesen a su paso, los turcos que iban a la vanguardia descubrieron la bandera de los cristianos, y consultaron lo que harían. Determinaron de tomar otro camino, la guía que llevaban les llevó por el paso que dicen del Rafal, y ahora le llaman el paso de los moros que es cosa que espanta a muchos que supiesen ellos semejante paso que los más prácticos del lugar no lo saben.
     
El Capitán Raymundo Gual iba muy deseoso de acometer al escuadrón de los enemigos, que venían cargados con el saco, y viendo que los turcos se desviaban por otro camino íbalos siguiendo y atajando el paso; y acercándose ya los turcos al paso, dijo á aquellos pocos que tenía en su compañía (que eran no más de 27 porque los otros no volvieron todos,) y les hizo este razonamiento: “mirad hermanos míos, que yo tengo aviso de estos hombres que imbié á la villa, que toda la gente de mi casa se ha salvado, y puesto en seguro, por bondad del Señor; tengo pero entendido, que me han saqueado mi casa, poca pena me ha dado esto, lo que me dá mucho sentimiento es ver que se llevan toda vuestra ropa, mujeres é hijos, y cuanto tenéis de que quedareis muy desconsolados y afligidos; por lo que si vosotros me prometéis seguir y no dejarme, soy del parecer que les acometamos; yo quiero ser el primero, y quiero morir en tan justa demanda: aunque estoy con grande confianza de nuestra victoria, y que el Señor peleará por nosotros, por ser nuestro Padre misericordioso.” Todos ellos respondieron: “No pongais duda Señor en nosotros, que teniendo un tan valeroso y esforzado capitan, todos estamos determinados á seguiros y morir todos á vuestro lado. Demos pues sobre ellos, que Dios será con nosotros.”
      Dada esta respuesta, todos se arrodillaron, e hicieron una breve y devota oración á Dios y á Nuestra Señora, luégo se levantaron y arremetieron todos con grande furia y gritos tocando el atambor, y haciendo resonar aquellos montes, con un espanto tan grande que causaban, que los turcos luégo se desbarataron, rompiéndose todo su escuadron: acometiéronles de más de 300 pasos de distancia, y luégo de juntarse con ellos, les tomaron la bandera, con esto tomaron más ánimo y esfuerzo los cristianos (cuya bandera hoy queda por memoria colgada en la Iglesia principal de Valldemosa); no por esto dejaban los turcos, de pelear, y hubo muchos de los cristianos mal heridos, sin morir pero ninguno de ellos. Prosiguieron la pelea, y alcanzaron los cristianos la victoria, de tal suerte, cargando sobre los turcos, que estando ya cerca de las galeotas, no tuvieron tiempo de salvarse en ellas, pues tropezando los unos con los otros se precipitaron por aquellas peñas. Mataron de los turcos á 72, contadas las cabezas, que trajeron á la ciudad de Palma y tomaron á 17 vivos, y muchos se precipitaron por aquellos peñascos al mar. Súpose despues por cosa cierta de que los esclavos cristianos que remaban en dichas galeotas que tuvieron grande trabajo de llegar á Argel, por faltarles oficiales que mandasen las galeotas, y que por el camino echaron muchos dellos al mar, y que continuamente se paseaban por las crujías, dos ó tres turcos con alfanges desenvainados, temiendo no se sublevasen los esclavos, y que cuando llegaron á Argel aquellos pocos que quedaron en breve tiempo murieron, no sólo los que quedaron mal heridos, pero aún muchos de los otros, del trabajo y afliccion en que se vieron, y se tuvo por muy cierto que de los 400 turcos que desembarcaron en dicha cala den Claret ninguno dellos llegó á Argel, porque se despeñaron muchos de los que entónces no tuvieron noticia.
      Y del saco y despojos que se llevaban de la villa nada se perdió, ni quedó ningun cautivo, sino fué un caliz de plata, el mayor de la Iglesia, que se llevó un renegado. Tuvieron por cierto los turcos, que su guía les había engañado, y que porque todos de aquella suerte se despeñasen les había guiado por aquel paso, tan lleno de precipicios y despeñaderos, y por esto lo colgaron en una entena de una galeota, que era el dicho Pedro Valenciano, diciendo “este es el traidor que hoy ha echado á perder toda nuestra armada
».

No és de demés una petita ajuda per a superar la paret (WP-05), cosa que feim a les 12:19 h.
     No és pot descartar un us del pas en època pre-històrica, ja que per la zona hi ha un bon nombre de jaciments arqueològics i el santuari anomenat Es Pas des Moro, excavat per Waldren, considerat el santuari talaiòtic més antic de l'illa.

A dalt, ja al pla, trobam una petita barraca i un bon nombre de grans pins abatuts.

Adreçats cap a l'est, arribarem a aquest portell (WP-06)...

...el qual dóna pas a una zona de belles marjades i galeres. Passades aquestes, girarem a la dreta.

Ens veurem amb la necessitat de botar alguna reixeta mitgera. Travessarem el torrent des Salt i caminarem pel llindar de camps de cultiu. Avançam paral·lels a la carretera, però a una certa distància, cap a l'Hotel Vistamar.

Vistamar
Poca informació tenim d'aquesta possessió reconvertida en hotel, ara tancat. La GEMall només diu: Possessió del terme de Valldemossa, situada entre Son Olesa Gran, la Caixa de Sant Bernat, la tanca des Frares i el camp des Maltès.

A un dels miradors de Vistamar dinam i ens feim la pertinent foto de grup.

Feim una volta pel jardí abandonat i prosseguim el camí cap als cotxes per un tirany ben evident que comença a una reixa, situada vora la façana principal, a la nostra dreta sortint de l'hotel.
     El tirany ens mena al botador de Son Olesa, on hem començat l'excursió. A les 14:23 h agafam els cotxes per arribar a les cases de Son Mas, on iniciarem la segona part de l'excursió d'avui.
     Aquest mal guia que subscriu va sentir bastantes alabances de l'excursió, cosa que és d'agrair, tot i que això no farà que deixi de perseverar en la recerca de la millorança. 

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________ 


Baixar el track del Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques




▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Valldemossa
Distància aproximada: 7,64 km
Pujada acumulada: 417 m
Alçada màxima-mínima: 382-3
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 5:11 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: La pujada del pas és molt forta i un tant exposada
Integrants: Raluca, Margalida, Dolors, Ingrid, Ciprian, Neo (el canet), Jordi, Esteve, Miquel, Toni, Joan Juan i Joan Riera

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS de la primera ruta (matí), sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals






















Desnivell, velocitats i distàncies aproximades

Perfil en 3D de la ruta


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  SEGONA PART  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Volta de s’Escolta

Son Mas
La segona part d'aquesta caminada comença a les cases de Son Mas (WP-01), a les 14:37 h. Aquesta antiga possessió, fins al s XV, fou denominada el Pla del Rei. El 1581, pertanyia a la família Mas, de la qual prengué la denominació de Son Mas del Pla del Rei, i partir del s XVIII, passà a denominar-se Son Mas. El 1644, pertanyia a l'honor Jaume Mas Moragues. Tenia un celler a les cases, on hi havia també un notable arxiu familiar. Tenia les terres dites ses Quarterades, es Pas de sa Paret, ses Rotes de sa Marina, s'Hort, sa Garriga, es Coll d'en Puig, s'Hort des Polls, sa Teulera, sa Vinya, sa Rota d'Avall, sa Rota des Molins, Son Guillem Moragues, Son Roquetó, es Clos des Safrà i s'Hortet d'Avall. (GEM).

Les cases del pla del Rei no tenen res d'interessant segons diu l'Arxiduc. La més gran, pintada de blanc, és la de la possessió de Son Mas, i devora hi creixen alguns tarongers; la vella torre quadrada i amb teulada recorda els dies dels atacs de pirates moros. La torre, d'uns 7 per 7 m de costat i 13 m d'alt,  va pertànyer a l'Arxiduc, no així les cases. Perduda la funció d'acollir els habitants del llogaret en cas de desembarcament pirata, es va obrir un accés a la planta baixa, que va ser aprofitada com a capella. (Cañellas, 1997).

Torre de Son Mas
Passam vora l'imponent torre de defensa de Son Mas i ens dirigim per l'asfalt en direcció al port de Valldemossa.

Des de la carretera podrem observar el recorregut aproximat del pas des Moro i la situació de la paret que el tanca. Vist des d'aquí, dóna la impressió de ser totalment inaccessible.

El darrer terç del s XIX es bastí la carretera actual, per iniciativa d'Antoni Moragues. (GEMall).

«Actualment diu l'Arxiduc, el camí del port no passa per la barrera abans esmentada, sinó més cap a la dreta, on s'ha volat amb barrobins l'abrupta paret de roca per fer una carretera fins a la mar. Amb aquesta intenció s'havia format una societat de diferents senyors d'aquella contrada, encapçalats per don Antoni Moragues; però pel cost tan elevat, les obres es varen anar retardant, i quan ell va morir es va acabar l'empresa». (Die Balearen, 1884).

Deixam l'asfalt per l'antic camí de ferradura que baixava a la Marina, dit camí des Pescadors. Aquest camí ens menarà a la Volta de s'Escolta*, a través des Portalet (WP-02).

* Escolta: persona que escolta per sorprendre els moviments de l'enemic. (DCVB). 

Barrera des Forat o Es Portalet
Es Portalet. Aquesta simple paret té una gran història. Manllevaré les paraules d'un gran coneixedor de la contrada de Valldemossa, Nicolau S. Cañellas Serrano.

     «Tots els valldemossins saben on és Es Portalet, però molts pocs saben perquè es diu així. Trobam Es Portalet tot d'una que deixam endarrere Son Mas del Pla del Rei; just allà on la carretera guaita damunt Sa Marina.
     Es Portalet de debò no és allà, hem de seguir un poc més endavant fins al punt on per l'esquerra davalla el camí dels pescadors i per la dreta s'enfila el camí de s'Escolta. Allà hi havia Es Portalet originalment.
     Per esbrinar la utilitat d'Es Portalet hem de tornar molts anys endarrere, almanco fins a començaments d'aquest segle. Abans de construir-se la carretera actual, el camí de sa Marina sortia de Valldemossa, passava per Son Moragues i per les alzines de Son Bardí anava a parar a Son Mas, des d'on voltava per damunt els penya-segats i baixava fins a Sa Marina pel darrer tram del camí que ara li deim Sa Volta de s'Escolta. Aquest camí era l'únic practicable entre Can Costa i Son Oleza per anar a Sa Marina de Valldemossa. La mar estava solcada per pirates i corsaris que durant més de cinc-cents anys foren el principal mal de cap dels qui vivien a la seva vora. Per això els valldemossins construïren un mur que tancava el camí que anava de la seva vila a la mar, la construcció que barrava l'únic pas cap al port, impedia l'accés dels possibles atacants. Per poder-hi passar quan convengués hi feren un portalet.
     El mur es troba encara allà on l'edificaren, a uns deu metres per damunt la carretera actual. El portalet que li donava nom ha desaparegut. Tenia la llinda rodona i era d'uns dos metres d'amplària. El mur té uns trenta metres de llarg i arriba a tenir-ne quatre d'alçada. No té restes d'elements defensius: merlets, espitlleres o camí de ronda. Està molt ben construït, amb les pedres afegides amb ciment.
     Pujant de Sa Marina es pot apreciar l'obstacle que significava per a qualsevol que no fos benvingut. No era una fortificació que pogués aturar una colla d'homes armats i decidits, però, podia retardar-los fins que la gent de la vila fos avisada.
     El senyor Antoni Muntaner, 'Guarin', home d'excel·lent memòria i bon tracte, és el qui m'ha contat el que heu llegit i a ell heu d'agrair que el record d'això no es perdi». (Miramar, 1991).
     «Molt més viu és el record d'aquells temps que ens provoquen les velles parets [de la torre de Son Mas] que, un poc més avall, allà on el carrerany baixa cap al port, defensaven els colls d'aquests salvatges espadats, a dos llocs, devora la barrera des Port [es Portalet] i, a l'altra banda del torrent, en el pas des Moro, a l'altre carrerany que baixa des de Son Olesa. La memòria de les sagnants lluites que allà es varen fer és ben present encara ara entre el poble» (Arxiduc, 1884). 

Imatge de la paret —Barrera, segons l'Arxiduc, o pas de sa Paret—, des de la part de Valldemossa.
      Segurament, el portalet s'esbucà, i el propietari de la finca féu tancar el buit per mor dels animals, amb una paret seca baixa.


Mirador des Barranc
Un desviament del camí de s'Escolta ens duu a guaitar a la timba, al mirador des Barranc (WP-03).

Transcric, de l'obra El paisatge de l'Arxiduc la descripció del mirador: «des d'aquest mirador es dominen les timbes del barranc de sa Marina: el pas des Moro i es Rai de Teules [un gran salt d'aigua, si ha plogut] i tot el coster de migjorn del barranc. És una plataforma sense mur de protecció [es veu que després de la publicació de l'obra (1997) es va aixecar el mur de protecció], de planta trapezoïdal, de 3,10 m de front. Creim que coloma Rosselló s'hi refereix quan parla d'un imponente mirador sin parapeto (Rosselló, 1910)».

Sa Volta de s'Escolta és un antic camí de vigilància costanera, que ja existia a mitjan s XVI [1552], que l'Arxiduc va millorar. En aquest tram es pot reconèixer la típica estructura formada per dues filades de pedres, paral·leles entre si, que formen una caixa, la qual s'emplena de pedreny menut o reble. La caixa fa entre 1,60 m i 1,80 m d'amplària i queda una mica elevada, uns 15 0 20 cm, sobre el nivell del sòl. (Cañellas, 1997).

Mirador des Port
Mirador des Port (WP-04). L'identificam —diu Cañellas— amb el mirador des Port, perquè des d'aquest mirador és des d'on es domina tot es comellar des Port (Lo que sé de Miramar, 1911). Està format per dos murs de protecció, de 3 m de llarg, que formen un angle agut. A l'extrem de cada paret hi ha un banc de pedra.

Feresta és la caiguda des d'aquest mirador natural amb barana, sobre la costa de la Font Figuera i s'Estaca. Una passa ens separa de la timba d'uns 400 m d'altura. 

Acostam les cases de la Font Figuera. Aquestes cases i altres de la contrada, com s'Estaca i el seu port, tenen l'accés des de la carretera des port. La Font Figuera —segons Lluís Salvador—, constitueix una possessió que ara [1884] pertany a les famílies Cru i Gelabert de Valldemossa, que tenen les cases adossades [...] A baix, mitja dotzena de marjades s'estenen fins a la mar, regades per l'abundosa font Figuera, sembrades de llegums i tomàtigues, que aquí maduren molt prest. L'Arxiduc comprà Font Figuera el 1898.
     Quan va mori l'Arxiduc, Guillem Fiol, que llavors era el seu mestre d'obres, i la seva colla, tenien el tall a sa Font Figuera, on construïen dues torres de planta quadrada, una a cada banda de la casa. No s'arribaren a acabar i les varen esbucar quan la casa es va vendre. (Cañellas, 1997).


Mirador de sa Volta de s'Escolta
Mirador de sa Volta de s'Escolta (WP-05). És un mirador senzill, amb un mur frontal de devers 1,5 m de llarg, que descriu un arc de 180º. Un dels laterals està format per un gran penyal, al peu del qual hi ha un pedrís, construït per un bloc de pedra viva. Per la construcció, és molt semblant al de sa Font Figuera i al des Port. (Cañellas, 1997). Ha estat restaurat. (Foto: 30-06-2013).  

Arribam fins a una paret i reixeta que barra el pas per a continuar fins al mirador de sa Vorera, i més enllà en temps de l'Arxiduc, segurament fins a ca Madò Pilla. Recentment, el camí de s'Escolta s'ha habilitat i senyalitzat per a fer curtes passetjades. Un poc abans de la paret i reixeta, el camí gira a la dreta. Nosaltres voltàrem cama fins el punt (WP-06), on ens desviàrem cap a sa Planeta. En aquest tram, el bell i vell camí de sa Marina discorre entre parets seques. En el (WP-07) giram a la dreta i en pocs metres després d'un nou gir a la dreta, ja veurem les cases de Son Mas, on arribarem a les 16:18:07 h.  

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


► Baixar el track del Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.


És aconsellable seguir unes normes bàsiques




▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Valldemossa
Distància aproximada: 3,23 km
Pujada acumulada: 105 m
Alçada màxima-mínima: 441-351
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 1:40 h
Ruta circular:
Dificultat: 2 sobre 5
Observacions: La curta caminada és ideal per fer en família
Integrants: Raluca, Margalida, Dolors, Ingrid, Ciprian, Neo (el canet), Jordi, Esteve, Miquel, Toni, Joan Juan i Joan Riera 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS de la segona ruta (tarda), sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades

Perfil en 3D de la ruta

Manacor, 25-2-2014


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Atles de la GEMall. DD.AA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2002 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano.
  • Les illes oblidades. Viatge a les Balears. (1893) 1973 Gaston Vuillier.
  • Mapa Tramuntana Central. 2013 Edt. Alpina.
  • Ruta de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas.
  • Revista Miramar. 1991-1992. 
  • Islas Baleares. 1888 Piferrer i Quadrado. 
  • Rondaies Mallorquines. Tom XXIV. 1980 Jordi des Racó (Antoni M. Alcover).