24 de juny 2014

99 - Regata de sa Coma, puig de sa Font, comellar de ses Sitges i font de Son Verí 21-6-2014

La primera ruta amb la qual vaig inaugurar el blog va ser la del Puig de sa Font (Bunyola), d'això han passat dos anys i mig i 98 rutes més. En aquesta ocasió pujam al puig per un pas que vaig trobar i no per l'enutjosa paret des teix. La tornada la feim pel comellar de ses Sitges (o de s'Heura) i enrevoltam la moleta de Pastoritx. Hem de ressenyar que el desnivell és de 561 metres i 880 de pujada acumulada.

Sa Coma
Deixam els cotxes a la urbanització s'Arxiduc, de Valldemossa (WP-01) (405 m). Són les 8:39 h quan començam a caminar cap a les cases de sa Coma (Carretera PM-111, km 17) (WP-02). La possessió de sa Coma, dita també sa Coma d'en Sureda, està documentada el 1646, amb cases senyorials i jardins, capella, torre de defensa i tafona. L'Arxiduc diu: «Aquesta vall està dominada per les cases de sa Coma amb els seus horts d'abundant florida i amb les seves terrasses. Davant l'espectador s'estén tota la vall des de sa Coma o dels Cairats, on comença el bosc que pertany a Son Moragues».

     Ja que tenim previst veure tres pous de neu, citarem el d'aquesta casa: «A sa Coma hi havia un dipòsit de neu, un pou de dimensions reduïdes (26 m³), integrat al jardí de les cases, on s'arreplegava, o estotjava neu destinada al consum dels senyors de la possessió. Aquest ús limitat, no comercial, de la neu permetria que les dimensions del dipòsit fossin tan reduïdes. Seria possible que en altres possessions de la Serra es trobassin dipòsits d'aquests tipus». (Cañellas, 2006).

     Està just devora les cases, dins el jardí. Damunt hi ha una taula de pedra i està vorejada per quatre bancs de pedra. Amida: 3 m de diàmetre per 3,7 m de fondària. La seva construcció es pot datar entre 1849 i 1861. Segons algunes fonts orals es devia omplir encara a finals dels anys 20 o primers dels 30. (Miramar, 22/1995).

     Dia 30 de desembre de 1699, el lloctinent general de Mallorca comunicava a una sèrie de batles que havien d'intimar i manar als amos i arrendadors de les cases de neu que les omplin, sota pena de 200 lliures.
     El batle de Valldemossa va contestar dient que ha fet la intima al majoral de la Coma on se troba casa de neu la qual està apta per posar neu [devia referir-se al pou de neu de Son Moragues?]. (Rosselló, 2007).
   
Passat les cases de sa Coma, ens desviam per l'esquerra, per un portell amb barrera metàl·lica, cap a les marjades de l'hort de sa Coma (WP-03), després ve el pinar.
     «Darrera sa Coma [diu el romàntic viatger vuitcentista Lluís Salvador], un còmode camí de carro passa per devora dos abeuradors de la font Nova, tancada a la part de dalt amb una reixa, i pels costers coberts d'oliveres que permeten una magnífica vista sobre Son Gual i Valldemossa». 

Font Nova (o de Sa Coma)
Ens desviam uns metres per veure la Font Nova o de sa Coma (WP-04) (454 m). Antigament, l'aigua d'aquesta font a més de regar els horts movia els molins de la vall de Valldemossa. 

La pista passa per una casa en ruïnes, gira a la dreta i puja progressivament. Caminarem fins a un ranxo de carboners i calciners que deixarem a la marjada superior, i ens dirigirem cap a la pujada de sa Regata de sa Coma o pas d'en Príam.

És un plaer caminar per aquests alzinars amb tots els tons del verd, de llums i ombres i de suaus catifes de fullaraca seca.

Pel corriol que discorre per un rost comellar ens atracam als peus del penya-segat, on trobarem el pas de la regata de sa Coma o d'en Príam (WP-05). Estam situats als 649 m d'altitud i són les 9:35 h, quan començam a pujar per la fesa.

Pas des Xaragall de sa Coma (o d'en Príam)
Som al començament del pas des Xaragall o Regata de sa Coma. Actualment, aquest providencial pas rep el nom de pas d'en Príam: «El pas d’en Príam és una canal molt empinada que supera un important desnivell. Rep el nom en honor al muntanyenc Príam Villalonga i Ballester (1913-2004) qui a finals dels 80 va descobrir l'existència d'aquest pas. El GEM va instal·lar-hi una placa commemorativa amb la imatge de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, que fou arrabassada i destruïda per uns desconeguts. (Informació facilitada per un net d'en Príam al nostre amic Fernando de Angulo)». (Font: Blog Viaranys).

En aquest lloc hi havia la placa commemorativa dedicada a Príam, amb la imatge de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs. Algun desaprensiu la va desferrar.
     El gran muntanyenc i amic, Emilio Alonso, ens fa arribar aquesta puntualització, molt ben rebuda per cert, com tot allò que sigui per aclarir dubtes: «En cuanto al nombre o topónimo del Pas d'en Priam, un par de cosas. Joan Carles Palos, siempre me ha dicho que su padre, el gran montañero y divulgador. D. Benigne, siempre había denominado a ese Paso: Pas des Xaragall de sa Coma. Y puede que ese fuera el topónimo más antiguo. Pero a mí fue el propio Priam Villalonga, quien me lo descubrió el 15 de Noviembre de 1990, mucho antes de que se colocará allí el bajo relieve en su honor. Así que siempre he considerado que Priam, al menos fue su redescubridor. Por lo cual me parece justo, que también se le conozca como Pas d'en Priam».

El fort rost posa a prova tots els músculs de les cames. El pas era una via ràpida per arribar al coll de tords que hi ha a dalt o a una sitja.

L'espectacularitat del pas queda palesa en aquesta imatge.


Al final del pas (WP-06), vora un curiós penyal, guaitam al barranc de la coma des Cairats, on antigament s'hi tallaven arbres amb els quals es feien cairats (bigues). El veterà excursionista Benigne Palos diu que no és aventurat pensar que aquest fet és el que ha donat nom a aquest comellar.

Els altres companys ens els darrers metres del pas. 

Al final del pas trobam un rotlo de sitja, des d'on arrenca un caminet de ferradura. És un bon lloc per berenar i recuperar forces.

Aprofitam un mirador natural sobre Valldemossa per recuperar l'alè després de la dura pujada pel costerut pas. Al fons, despunta el puig pelat de Galatzó.

A les 10:24 h agafam el magnífic camí de carro de la serra de Son Moragues (WP-07) (788 m). 

A l'esquerra, a uns metres del camí, apareix una gran bretxa (WP-08). 

Al fons de s'encletxa hi ha un marge. Al mapa Alpina figura que és una bassa, tot i que més al fons s'obre la boca d'un avenc, per tant l'aigua s'ha d'escolar per l'embornal.

N'Antònia i en Jaume guaiten a la boca de l'avenc.

Resseguim la nostra ruta. La temperatura és molt agradable a l'ombra de l'alzinar, a més fa sec i l'aire quan bufa és fresquet. 

Deixam a l'esquerra el camí des Caragol (WP-09), el qual baixa a la coma des Cairats, a l'endret de la font des Polls. És un camí que val la pena recórrer-ho pel seu traçat. Nosaltres seguim recte, en ascens constant, pel costat d'un seguit de ranxos de carboners.

El camí acaba a una sitja, a partir de la qual hem de seguir per un tirany fitat fins arribar a una paret; seguirem el seu traçat cap a la dreta sense traspassar-la. En aquesta ocasió no arribam a la paret i giram abans, al (WP-10).

Arribam a una paret transversal (WP-11) a les 11:14 h (915 m). Aquesta sí que l'hem de botar. En aquesta paret hi ha una de les poques senyes pintada a la roca que trobam per arribar al coll des Pinar o de Pastoritx.

Davallam per un rost territori, amb la paret mitgera de la finca des Teix al costat esquerra. Agafam un petit comellar amb algun rotlo de sitja que davalla cap a la dreta, el qual acaba amb un bot. Sortim del comellar per l'esquerra pel coster rocós. Hem d'estar alerta ja que trobarem algun passet exposat, no hi ha perill, però no podem badar.
     Des d'aquest terreny rocós podrem veure el graó que barra el pas per pujar al puig de sa Font. La majoria va a pujar a la mala pel pas de l'esquerra, on troben parets, reixetes i rètols amb tota casta d'advertències. Inclús alguna publicació de rutes de muntanya dirigeixen als senderistes cap allà. El pas més lògic, prou trepitjat i amb un petit marge, el trobam més a la dreta.

Abans d'anar-hi, emperò, hem de veure el pou de neu situat a aquest comellar. A la part més alta, a uns 300 m d'aquí, se situa el coll des Pinar, també conegut com a de Pastoritx, que marca el llindar entre Valldemossa, Bunyola i Deià. 

Casa de neu Superior de Pastoritx
Si hem arribat aquí pel coll de Pastoritx (coll des Pinar, en alguns mapes, o coll de sa Foradada, en altres), baixarem pel mig del comellar de ses Sitges on s'inicia un camí que va baixant. Uns metres més avall hem de sortir del camí per la dreta i trobarem la casa de neu Superior de Pastoritx (WP-12) (812 m), un pou de neu poc conegut; crec que és una de les zones menys freqüentades de la Serra.

     Una notícia molt primerenca sobre la venda de neu a Mallorca, diu: «Dia 30 de març de 1582, Jeroni de Josa presentava una súplica demanant poder administrar neu en la Ciutat [...] i es compromet a no vendre la neu a més de mig ral mallorquí per cada lliura [...] Els jurats del Regne, vista aquesta súplica i vist esser cosa justa [...] concedeixen llicència que seria per temps de 10 anys». (Rosselló, 2007).

Aquest antic pou de neu, que es troba mig esbucat, està situat a 825 m d'altura. Amida 14,3 m de llargària, 4,7 m d’ampla i 4,4 m de profunditat. Segons Lluís Vallcaneras, la coberta era rasa i segurament tapada de càrritx. Utilitza una roca natural en un dels laterals, i en l'altre, un gran bloc de roca n'ocupa una part important. El pou en qüestió està situat en un indret on, en altre temps es devia realitzar una important activitat d'explotació del bosc, donat la gran quantitat de ranxos de carboners, dels quals pren el nom la coma: coma de ses Sitges. L'absència de casa de nevater ens apunta la possibilitat que fossin utilitzades algunes de les barraques de carboner que hi ha pels voltants.

«Estava en servei ja el 1636, era propietat de Jaume Morell, que la tenia llogada a Bernat Caldes. En 1723: "Per raho de les penyas que se troben dins daquella no si pot posar neu", llavors era propietat de Jeroni Morell. No se cita pus». (Miramar, 23/1995).

     Per baixar la gel aprofitaven el camí del comellar de s'Heura, el qual arriba a les cases de la possessió de Pastoritx. Aquest ofici anà minvant quan s'instal·làren fàbriques de gel a Palma (1898), a Sóller (1909), a Inca i a Manacor (1910), a Sa Pobla (1912). (Miramar, 21/1994).

Pas del puig de sa Font
Deixam el pou de neu pel camí del comellar, en ascens. En pocs minuts, deixam el camí per la dreta i pujam coster amunt. Trobarem un senderó trepitjat, amb alguna monjoia que col·locàrem en una altra ocasió. Aquest tirany va en direcció sud, cap a la base del penyal. Si el seguim ens durà al pas del puig (WP-12) (860 m), crec que per aquest vessant no hi ha altra opció de pujada. Si ens fitxam, a la base s'hi pot veure un petit marge.  

El pas ens permet assolir la part alta del penyal de l'avantcim del puig. Al final de la pujada hi ha uns pins. En aquests pins ens adreçam cap al sud, pujant progressivament. Trobarem algunes fites que aixecàrem el 20 d'octubre de 2013.

Hem deixat el bosc, caminam per un terreny rocós amb càrritx i qualque pi. Passarem un fil ferro que deu ser la separació entre les finques de Pastoritx i s'Alqueria d'Avall, i en pocs minuts ens toparem amb el pou de neu.

Casa de neu de s'Alqueria d'Avall (o del Puig de sa Casa de Neu)
Hem trigat 26 minuts del pas a aquí (WP-13). La casa de neu de s'Alqueria d'Avall es troba situada a 934 m d’altura, en un indret poc visitat, raó per la qual hi ha poca gent que la coneix.
     Si aquest pou de neu pertanyia a s'Alqueria d'Avall o a sa Muntanya de s'Alqueria d'Avall, com diu Cañellas, haurem de cercar una baixada factible amb bísties per aquell vessant. Segons Rafel Colom de s'Alqueria i Joan Vicenç de Biniforani, que ho sentiren contar als seus pares, la neu es traginava de nit fins a les viles. S'usaven bísties lleugeres i beaces gruixades, per minimitzar les pèrdues, que així i tot un document de 1788 situa al voltant del 50%. La neu es traginava en forma de bolles d'una arrova de pes (uns 10 kg.), embolicades amb càrritx. (Miramar, 21/1994).

     Dia 30 de desembre de 1699, el lloctinent general de Mallorca comunicava al batle de Bunyola que havia d'intimar i manar als amos i arrendadors de les cases de neu que les omplin, sota pena de 200 lliures. Dia primer de gener de l'any següent contestava el batle dient que mitjançant el missatge de la Cort havia estat intimada aquesta ordre a Rafel Fornés, majoral de l'Alqueria d'Avall del senyor Francesc Vilallonga i Mir, "y ha respost que estan aguardant que fasse neu per posar-se a omplir la casa". (Rosselló, 2007).  

Segons Vallcaneras, la coberta era de dos aiguavessos i tapada de càrritx, puix pels voltants no hi ha restes de teules. Amida 14,3 m de llargària, 6,3 m d’ampla i 4 m de profunditat.

Portal vist des de l'interior del pou. Moltes pedres i una roca gran s'han precipitat a l'interior del pou de neu. Queden algunes restes de marges de neu, però si trescam pels voltants veurem que n'hi devia haver molts més, avui pràcticament desapareguts. (Per a més informació consultau Les cases de neu i els seus itineraris, 2002 de Lluís Vallcaneras).

Continuam pujant en direcció sud-est, cap al cim. La vista retrospectiva és dominada, en primer terme, per la serra de Son Moragues i la moleta de Pastoritx. La mola de Son Pacs, na Ferrana, la mola de Planícia, el Galatzó i la mar.

Puig de sa Font, de Sant Pere o de sa Casa de sa Neu
Assolim el cim del puig de sa Font (WP-14) (966 m), a les 12:23 h, on ens feim la pertinent foto de grup. Aquest puig també s'anomena puig de Sant Pere i puig de sa Casa de sa Neu. 
     Segurament pren el nom de puig de sa Font per de la font de s'Obi, situada al comellar proper, vora el llit del torrent del mateix nom, molt a prop de la possessió de sa Muntanya.

Panoràmica realitzada per Sebastià Riera, a partir de tres fotografies, on apareix destacat el Teix i bona part de la serra de Tramuntana. També apareixen na Maria i na Francisca, observant les muntanyes del migjor. El dia clar convidava a resseguir amb la vista tot el relleu de l'illa.
(Premeu damunt la foto per veure-la més gran).

Tant el puig de sa Font com el de Sant Pere, el trobam citat amb diferents noms. El que assenyal i anomèn de tres formes distintes segurament pren el nom del propietari de la possessió de Pastoritx en el s XIII: Pere Angeler. 
     A l'obra Les possessions de la serra de Tramuntana. Història i patrimoni, de G. Valero, diu: «A la segona meitat del segle XIII, el propietari de Pastoritx o un dels propietaris—, fou Pere Reboster, que apareix documentat en diferents transaccions, aportades per J. Albertí i R. Rosselló Vaquer: el dia 18 de juny de 1251 (1281?) Pere Reboster establí a Bartomeu Barberà una coma de la seva alqueria Pastoritx, que confronta amb el camí sarraïnesc que va a l'església; el preu són 50 sous d'entrada i cens de 6 morabetins (Albertí, J.; Rosselló Vaquer, R.: 1998, 23). L'establit que l'any 1252 féu Guillem de Terrassa, segons nota aportada per R. Rosselló i J. Albertí, possiblement l'actual possessió del Teix, confrontava amb l'honor de Pere Reboster de Pastorig: "confrontant amb honor de Pere Angeler, ... honor de Pere Reboster de Pastorig"».   
 
Després d'estar una estona al cim, decidim reprendre la marxa. Haurem de desfer el camí, pràcticament fins a la casa de neu Superior de Pastoritx.

Baixant el pas.

Baixant el pas a una fotografia del 20-10-2013. Aquest dia topàrem un grupet que també volia pujar al puig de sa Font i vingueren amb nosaltres.

Hem arribat on se situa la casa de neu, la qual està just a dalt d'aquest ben conservat forn de pa. Ara hem d'agafar, en descens, el camí que recórrer la llarga coma de ses Sitges.

Comellar de ses Sitges (o de s'Heura)
Aquest camí de muntanya passa per aquest estret i per un seguit de ranxos de carboners. Precisament aquesta devia ser la seva funció, baixar els productes del bosc a les cases de Pastoritx, puix s'acaba al darrer rotlo de sitja, un poc més amunt del pou de neu.
     Segons el Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana, a més de tenir trams empedrats, té a la part baixa, arribant a les cases, una xarxa de síquies empedrades que el travessen mitjançant pontets, túnels, canaletes i safareigs.

Entre el ramatge apareixen els espadats del puig de na Fàtima (651 m).

A un replà trobam la caseta de s'Ullastre, amb un pou al seu costat. Aquí hi ha una bifurcació assenyalada en el track amb el (WP-15). Abans d'arribar al porxo, hem d'abandonar el camí que baixa al Bosquet i a Pastoritx, per un ramal que surt per la dreta.

A la nostra esquerra tenim els espadats del penyal de sa Rata (898 m) i el magnífic bosc d'alzines.
     «Valldemossa va ser un gran subministrador de fustes per construir galeres armades al servei del Regne [ja en el s XIV]. L'Administració reial enviava un mestre d'aixa al poble per tallar alzines de certes alqueries, el que provocava les protestes de llurs propietaris i, alguns cops, de l'autoritat municipal». (Albertí & Rosselló, 1999).

Així mateix, abans de continuar, podem acostar-nos al tall del penya-segat, passat el porxo, més enllà d'uns colls de tords, per a contemplar la vall de Pastoritx. Possessió situada entre sa Coma, Son Verí i els termes de Bunyola i de Deià.

Pastoritx, el serral dels Pins i na Fàtima
Ocupa una vall, estreta i fonda, disposada de N a S, que va des del puig de l'Angelet (968 m) fins al terme de Bunyola (235 m). Les cases se situen en un petit replà (385 m). Tota l'àrea és drenada pel torrent d'en Colomer o de l'Infern, afluent, per la dreta del torrent de Bunyola. Al N, a través del coll de Pastoritx (869 m), un camí de muntanya l'enllaça amb la zona del Teix. Pel que fa a l'etimologia, es tracta d'un topònim mossàrab, documentat el 1246. El 1506, fou fideïcomesa pel senyor Francesc Morell, ciutadà militar. El 1520, pertanyia a Salvador Morell. Tenia cases i tafona. Era una gran possessió, amb extensos olivars, centrada en la producció de l'oli. Hi havia quatre esclaus. El 1638, era del senyor Jaume Morell de Pastoritx. Per aconseguir el màxim rendiment, la possessió era objecte d'arrendaments parcials. Així els terrenys denominats Son Jaume Nicolau, sa Rota d'en Tries, sa Dona Morta i sa Setrilla, amb cases pròpies, i que eren dedicats a olivars, garroverars, sementers de cereals i àrees de garriga, feien una renda anual de 170 lliures. El 1640, s'hi documenta el torrent dels Polls, per designar l'actual torrent d'en Colomer. El 1650, la possessió feia una renda anual de 1.274 lliures, 260 quartans d'oli, 80 quarteres d'olives, vint somades de llenya, 100 pinyes verdes, dues quarteres de cendra, dues barcelles d'aglans dolços, dos coves de raïms per penjar, quatre pollastres i dues gallines. Es mantenia com una gran possessió oliera. Tenia, a més, extensos alzinars amb una producció mitjana anual de 200 roves de carbó. Hi havia pinars, vinyes, un hort i conreu de cereals, lleguminoses, lli i hortalisses. El 1659, fou valorada en 26.000 lliures. El 1685, a més de la renda anual, rebia també de renda dotze lliures de neu cada dia. El 1695, pertanyia al senyor Pere Joan Morell de Pastoritx—. [...]. (Per a saber més, consultau la GEM-DF/M, vol 13, p. 13-14).

Les cases de Pastoritx, segurament no han sofert grans modificacions, d'ençà que l'Arxiduc féu la següent descripció: «Per un aqüeducte amb dotze arcs rebaixats i sis arcs de mig punt passa la canonada que duu a Pastoritx l'aigua d'una font que només serveix per regar. Davant les cases de Pastoritx s'alcen dos bells lledoners; una entrada d'arc rebaixat, que té part damunt un escut amb un castell, dóna pas a l'interior de les cases, modernitzades, i al fons del pati, que és bastant gran, hi ha tres arcs rebaixats».

     Jeroni Morell de Pastoritx i Berard hi féu (1717-32) grans millores a la finca, valorades en 877 lliures. Renovà la capella, la tafona, la sínia, el safareig, els estudis, els estables i la mina de la fonteta. Arrabassà un olivar i un morerar i, en substitució, hi féu un hort i una vinya tancats de paret. Protegí amb marges els terrenys de sa Costa Bruta, es Corral Fals, el sementer des Pins, el pla de la font Vermella, Son Pretxana, el puig de na Fàtima, es Ginjolar i sa Cova des Polls. Féu empeltar i plantar més de mil oliveres. (GEM).
(Imatge presa des de la moleta de Pastoritx, 17-03-2013).


Seguim i copsam el coster que hem de recórrer i que salva el barranc del torrent d'en Colomer o de l'Infern.

Passam pel mig d'un ranxo de carboners i calciners, situat a una esplanada, al mig d'aquest barranc. Una bassa —la qual apareix al fons, a la dreta—, emmagatzemava l'aigua d'escorrentia.

Ara caminam per un tirany que puja ben rost i recórrer el tall del penya-segat, en algun punt, un xic vertiginós, hi ha un fil ferro com a passamà, li direm el pas del comellar de l'Infern. Per aquest sender cal anar en compta a no relliscar. 

Llavors, volta a la dreta i salva el barranc que separa la serra de Son Moragues i la moleta de Pastoritx.

Així, per un pas amb marges, arribam al camí de la Moleta (WP-16), al coll que separa les dues elevacions, on veurem alguns colls de caçadors i al fons, el cim de la Moleta.

Recorrem uns metres d'aquest camí, fins que l'hem d'abandonar per l'esquerra (WP-17) abans d'arribar al pla de la Cisterneta o pla des Xots de Dalt, per un que baixa cap a l'est, que fa un gir tancat; al principi, gairebé paral·lel al que dúiem, després gira a la dreta.

El camí passa per un ranxo de carboners i comença el descens pronunciat pel rost vessant de la Moleta.
     Charles Toll anotà (1876) que les dones «veien necessari fer feina per viure, tant és així que encara ara es veuen senyals d'això a les dones fortes i d'amples espatlles, que hom troba per tot arreu, davallant els difícils caminois de la muntanya, amb un feix de llenya tan feixuc, que faria anar de banda a banda a molts d'homes. De fet era un costum tan arrelat que les dones fessin aquesta feina tan dura, que fins fa pocs anys a la caixa d'una núvia de Valldemossa hi solia haver un tros de corda gruixada per fermar els feixos de llenya [...]». (Les Illes Balears, 1997).

Uns grans marges, un tant desgarbats, permetien baixar amb carro pel comellar de n'Engravat (d'en Garavat, B. Palos) —no estic segur si és aquest que s'anomena així, o és un que està a prop, per uns revolts ben tancats.

Devia ser aquest el camí que apareix documentat el 1571, amb la grafia camí de Pasturig, i que sortia de les cases de sa Coma i, per sa Moleta i la serra de Son Moragues, anava a les cases de Pastoritx?

Vista retrospectiva on assenyal per on hem passat. El senderó, després de passar el tram per la cornisa, gira a la dreta i va per la baldana del cap de la serra de Son Moragues.

El caragolat camí ens aboca a una pista agrícola; deixam a la dreta un desviament que baixa a les cases, per ses Cuinetes. Ara ens pega el sol de valent per les marjades d'ufanoses oliveres.

Pou de neu Inferior de Pastoritx
La pista gira i puja en direcció al bosc, on trobarem ombra una altra vegada, i el pou de neu Inferior de Pastoritx (WP-18).
     Ran del camí s'ubica aquesta casa de neu, la qual està situada en el vessant SE de sa moleta de Pastoritx, a 540 metres d’altitud. Es tracta d’un pou petit, amida 9 m de llargària, 4,70 m d’amplada i 3,10 m de profunditat. Tenia la coberta rasa, segurament de càrritx. Vallcaneras diu que: «Un dels extrems del pou s’ha enderrocat per construir-hi el que sembla una entrada pel bestiar. D’aquesta manera el recinte s’empraria com a tanca [crec més que com a bassa]. De tota manera no sembla que aquesta reutilització sigui recent, la qual cosa ens indicaria que fa molts d’anys que en el pou no s’hi emmagatzema neu. La proximitat a la possessió eliminaria la necessitat de construir un porxo per als nevaters».
     
     Tot i que Gorries contempla la possibilitat d’aprofitament de les cabanes dels carboners. Personalment crec que això és improbable pel fet que, aquestes cabanes no eren apropiades per habitar-se a tan baixes temperatures. La paret que té molt a prop, que separa els conreus del bosc, segurament s’aprofitaria per arreplegar neu.
 
     Com hem dit abans, el 1685, el propietari de la possessió, a més de la renda anual, rebia també de renda dotze lliures de neu cada dia.


     Dia 30 de desembre de 1699, el lloctinent general de Mallorca comunicava a una sèrie de batles que havien d'intimar i manar als amos i arrendadors de les cases de neu que les omplin, sota pena de 200 lliures.
     El batle de Valldemossa va contestar dient que ha fet la intima a Bartomeu Font, arrendador de la possessió anomenada Pastoritx on se troba una casa de neu, la qual està molt caiguda i en mala disposició de posar neu. (Rosselló, 2007).
  
Continuam la ruta pel bucòlic camí que travessa l'alzinar. Ens topam amb alguns forns de calç reblits de deixalles. Una llàstima!

Uns graons a la paret i un rústic botador ens permeten traspassar la paret mitgera de la possessió de Pastoritx i el bosc de Son Verí. Després ve el comellar de sa Gruta, o sigui de sa font de Son Verí.

Font de sa Gruta (o de Son Verí)
Així arribam a la derruïda (2002) Font de sa Gruta, de Son Verí o d'en Porcell (WP-19). Lluís Salvador la descriu d'aquesta manera: «A baix d'un penyal punxegut cobert d'heure hi ha la cova o gruta de Son Verí, que té dos arcs de mig punt amb un capitell que duu la data de 1591, i un voladís coronat per un bust d'un home amb una bolla damunt el cap; en el timpà es veuen el nom de Jesús i un escut amb mitges llunes, i en el costats basaments amb bolla i pom». Actualment presenta aquest lamentable aspecte degut a un esbaldreg. L'escut de la família Verí amb les tres mitges llunes, resta tirat pel sòl.

Escut dels Verí, antiga família de la noblesa de Mallorca. En el s XIII, apareixen documentats Joan, ardiaca de la Seu de Mallorca; Bernat, síndic del rei Jaume II de Mallorca en l'acte d'infeudació a Pere el Gran (1279), i Gonçal, síndic per la Universitat de Manacor, per jurar fidelitat a Alfons el Franc (1285). Probablement al final del s XIII, aquesta família passà a Menorca, conquerida als musulmans (1287). Joan, natural de Menorca, vengué a Palma a mitjan s XV i es convertí en el genearca de la família Verí. Al llarg dels segles, d'aquesta família sorgiren personatges rellevants fins que, a finals del s XIX acabà la successió masculina i els seus drets i representació passaren als Cotoner. El darrer cap de la família fou Pere Verí i Salas. (GEM, vol XVIII).

Veient les pedres obrades que formaven la volta i les escultures fetes malbé, ens ve a la memòria aquella romàntica poesia de Joan Alcover titulada La Relíquia, fragment:
 
Somni semblaria
 el temps que ha volat
 de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa 
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depresa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...

L'Arxiduc segueix dient: «A l'interior té una volta de canó, al fons roques i una font que brolla d'una pica a la dreta i una altra a l'esquerra, però aquesta darrera només duu aigua després de ploure. És interessant una taula molt ampla amb dofins com a potes. A les dues parets laterals hi ha ornaments amb toscs pilars [...]».  

Aspecte que presentava sa Gruta o sa font de Son Verí abans de l'enderroc, ocorregut l'any 2002, a una fotografia deferència de l'amic Tomàs Mut, publicada a la seva Web Tracaladadepassos.

Imatge apareguda al col·leccionable Camins i paisatges (1993) de Gaspar Valero i Martí.
 
Resseguim un senderó ben evident, entre grans blocs de pedra i reixetes, sortim del bosc i hem de passar un senzill portell cap a la dreta. Davant, apareix la imatge de sa Bombarda i la mola de Son Pacs.

Deixam a l'esquerra l'entrada a la possessió de Son Verí, la qual està situada entre Son Calafat, Mirabò, Pastoritx i Raixeta. El 1653, pertanyia al noble Tomàs de Verí. Tenia cases i era dedicada a olivars i a conreu de cereals. Feia una renda anual de 513 lliures. El 1673, era de la senyora Aina de Verí. Devers el 1884, quan l'Arxiduc les va veure estaven en runes i també «[...] que es troben més enfonsades dins la vall i no tenien gairebé cap panoràmica, on hi ha un petit hort amb una font anomenada la font de sa Pastera [...]».

Arribam... «S'arriba —diu Lluís Salvador— part damunt Son Homar, que té unes cases amb un gran portal de mig punt coronat per una creu, i a baix hi ha una possessió que abans pertanyia a Coma-sema i recentment ha estat donada en emfiteusi. Està situada damunt un sortint dividit en grans marjades noves devora alzines sempre verdes. Després ve el comellar del Noguer, amb frescs penyals coronats per figueres de moro, i finalment Mirabò, amb unes grans cases que queden més avall d'allà on estam». 

Passam vora les cases des Marges, les quals deixam a l'esquerra. A la dreta s'alcen una sèrie d'impressionants marges i les cases del bosc de Son Homar. Deixam de banda, a la nostra esquerra, el camí Vell que baixa cap a la carretera de Palma i seguim per la pista encimentada.

Tancam el cercle a les cases de sa Coma. Sobre les nostres passes del matí tornam a Valldemossa, pel carrer o pel camí de na Búger, que passa per devora el rentador i el torrent des Cairats. Caminam uns metres per l'asfalt i arribam a la urbanització de s'Arxiduc, on tenim el cotxe, a les 16:33:04 h. 

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________



Baixar el track del Wikiloc
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. No molestem els animals, no facem renou, no deixem escombraries.

 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Valldemossa
Distància aproximada: 15,44 km (17,22 km GPS)
Pujada acumulada: 880 m
Alçada màxima-mínima: 967-397
Temps aproximat sense aturades: 4:31 h
Velocitat mitjana: 1,9 km/h
Temps total:  7:54:52 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: L'única dificultat d'aquesta ruta la podem trobar en l'orientació, ja que caminar per dins l'alzinar amb nombrosos camins, implica haver de posar tots els sentits per seguir la ruta proposada 
Integrants: Francesca, Antònia, Maria, Jaume i Joan

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades

Perfil en 3D de la ruta


Manacor, 25-6-2014


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Mapa de la GEM.
  • Valldemossa com a centre d'excursions. 1989 Benigne Palos.
  • Miramar, 21, 22, 23. 1994-1995.
  • Les possessions de la Serra de Tramuntana. Història i patrimoni. 2013 Gaspar Valero i Martí.
  • Mapa Editorial Alpina Tramuntana Central. 2013.
  • Història de Valldemossa (1230-1516). 1999 Jaume Albertí i Ramon Rosselló.
  • Les cases de neu i els seus itineraris. 2002 Lluís Valcaneras.
  • Notes sobre consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.