22 de des. 2015

138 - Es Fornets, Cova de s'Heura, Cova de sa Tossa Alta 19-12-2015

Aquesta ruta és un recorregut per la marina del puig Caragoler de Femenia. Guaitam als Fornets, una balma on s'hi arreceren uns senzills habitatges; hi arribam per un inversemblant camí de muntanya, traçat per una complexa geologia. No massa lluny se situa la font de s'Heura i la cova del Dosser o de s'Heura. Ja de tornada, als peus de la Tossa Alta, visitam una cova habitada en època prehistòrica.

Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant no hem de tocar res.

Començam l'excursió a les 9:58 h al portell d'entrada de la finca de Femenia (WP-0), situat a la carretera Ma-10 (Pollença-Andratx), km 14,200 aproximadament, on trobarem un botador per salvar la reixeta.
     El dia es presenta molt clar, a pesar de la boira que s'estén pel pla de l'illa. Amb temperatures atípiques per l'època de l'any.

Mentre caminam per la pista de les finques de Femenia Nou i Femenia Vell als amos de les quals hem d'agrair que deixin transitar els senderistes per les seves propietats, copsam el Putxet Rodó (801 m), situat al vessant est del massís del puig Caragoler.
     El paratge que tenim a l'esquerra, el descriu l'Arxiduc (1884) d'aquesta manera: «El camí travessa el fons de la vall, on flueix un torrent, i noguers joves estan al costat del camí situat més alt. A la dreta es troba el turó cònic de la famosa alzina de Mossa, anomenat puig de Muntibudell, amb el pendís cobert d'alzines [...] El tronc molt ramificat d'aquest arbre mig mort té un perímetre de 9 metres [...] El viarany duu cap a Femenia per damunt de l'hort, on creixen diferents arbres fruiters».

El camí transcorre entre oliveres, garrovers i alzines. Deixam a l'esquerra el ramal que duu a Mosset, i més endavant, el de Femenia Nou a la dreta (WP-1) (555 m).  

Femenia Nou
Femenia, ens diu la GEM «que és una possessió del terme d'Escorca, que confrontava amb Binifaldó, Mossa, la ribera de la mar. Lavanor, Mortitx i Mortitxet. Documentada el s XIII, el 1368 fou venuda per Guillem Malric a Pere Cerdà de Pedruixella i aquest l'establí (1389) a Jaume Cànaves. El 1685, estava valorada en 1.500 lliures. Tenia cases i era dedicada a la ramaderia ovina, amb grans extensions de carritxars.
     En deriven (1990) Femenia Vell, situada entre Mortitx, l'Urdial, el puig Ciuró, el puig Caragoler i el pas des Vadell, i Femenia Nou, entre la coma Morella, Femenia Vell, el puig Ciuro i el puig Caragoler. Primitivament fou denominada Santa Estefania».

Font de Femenia
A l'esquerra del camí trobam la cabalosa font de Femenia (WP-2) (541 m), entre les cases de Femenia Nou i Femenia Vell. Ens ve de nou que el pare Roig no la recull al seu llibre Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. Veure informació d'aquesta Font.

Femenia Vell
Etimològicament, el nom de Femenia es considera d'origen romà o preromà. Malgrat l'escassa fertilitat de la contrada, en terres de Femenia es localitza un important jaciment prehistòric situat a l'est de les cases.
     Gaspar Valero (1993) anota: Les cases de Femenia Vell han estat reformades recentment. La façana principal presenta un alçat de dues plantes. De la planta baixa, en destaca el portal forà, que és d'arc rodó. En el Llibre del Repartiment (1232) apareix amb el nom de Santa Famia i a altres documents del mateix segle, amb el nom deformat de Sentefania i Sancta Femania. De l'orde del Temple passà a l'orde de l'Hospital. A 1839, Jaume Cànaves i la seva dona Margalida, compraren Femenia a Ramon Cerdà de Pedruixella. Amb la família Cànaves s'unificaren les propietats de Femenia i Mossa.
     A la segona mitat del segle XVI, a una relació de parroquians de Lluc, surt documentada amb el nom de Jamenia. (Lluch, 171, 1934).
     Femenia, segons el Diccionari Alcover-Moll, correspon a un llinatge freqüent a València i Alacant, i que a Mallorca pren la variant Femenies. Etimològicament, el nom de Femenia es considera d'origen romà o preromà.
     En canvi Mascaró Pasarius (1962) apuntava: «Nombre de origen incierto. A primera vista parece derivado del latín femina, 'mujer'; [...] Pero el hecho de existir el apellido Femenia con una área de difusión que abarca principalmente el Reino de Valencia y las Baleares hace pensar en una probable etimología árabe. En árabe, xaman significa 'saúco', y no es aventurado suponer un derivado colectivo xamaĭįa con el significado de 'campo de saúcos', que habría dado en catalán la forma Femenia con toda normalidad fonética».
     Berard (1789), a la relació de possessions d'Escorca anota: «Predio mediano, ganado, agua, huerto y palmitos».
     El 1995, Femenia Vell era una finca de 806 hectàrees, propietat de Josep M. Moyà González. (Sastre, 2003).

El camí passa ben a prop de les cases, volta i puja decidit per l'àmbit d'un vell pinar. Trobarem una sèrie de portells amb barrera i botador lateral. Si la barrera no està tancada amb pany podrem passar més còmodament, però deixant-la sempre talment com està.

Aviat podrem escampar la vista. A l'esquerra, al fons, tenim la pròxima fita, el coll Ciuró, situat entre el puig de ses Moles i els estreps del Caragoler. Als peus de ses Moles, els pins de ses Comes formen un petit pinaró, on neix el torrent homònim, el qual omple els embassaments de ses Comes o els Pantanets.A la dreta, apareix l'esquerpa zona de Mortitx, solcada pel torrent homònim.
     Una glosa reflexa la solitud d'aquests paratges, sobretot abans d'obrir la carretera de Lluc, diu:

Muntanya i Binifaldó,
Femenia i Mosset,
Mortitx Gran i Mortitxet
p'es jovent tot és tristor.   

La pista que puja de les cases de Femenia cap al pla de s'Argilota passa vora la ►Font d'en Quelota (WP-3) (618 m), la qual presenta la mina o buc de formigó barrada amb reixa. Abans de construir aquesta desafortunada pista existia un vell tirany, apunten els germans Sastre. 
     «Com a nota històrica cal recordar que part damunt la font envestiren el penya-segat dues avionetes pilotades per 4 joves alemanys, que moriren a l'acte. Durant anys es trobaven per aquells costers tota classe de peces dels aparells. Succeí a l'estiu de l'any 1960» (Roig, 1993).


Més enllà de l'Urdial i Mortitx, destaca el gran massís del puig Gros de Ternelles. A la dreta, difuminat per la boira, despunta el puig de Maria.

Si miram enrere, a contrallum, el sol ens fa reflexes, tot i això podem veure la pista que recórrer la falda del puig Caragoler de Femenia. A dalt, despunta el Putxet Rodó.       

Un poc abans d'assolir el coll Ciuró, copsam el puig de ses Moles (730 m) i el Més Alt de Lavanor (729 m).

Des del coll Ciuró
A les 10:52 h assolim el coll Ciuró (WP-4) (677 m). El panorama canvia; apareix un primer replà per on el camí segueix cap al pla de l'Argilota.

A l'esquerra tenim el vessant nord-est del puig Caragoler de Femenia, el punt més alt del qual arriba als 921 m. En aquest coster trobam el pas des Puig, per on, amb una senzilla grimpada es poden superar els pendissos.

Barraca de roter al pla de s'Argilota
Aquesta gran extensió de terra seria una rota «molt freqüent dins la Mallorca de segles anteriors. Entre les tanques per sembrar i guardar-hi els animals, també es construïa la casa per al roter, que era com una barraca de planta rectangular, gairebé sempre, on vivia la família a una part i a l'altra la bístia, indispensable per a aquelles feines i com a mitjà únic de transport
     El roter era un pagès pobre a qui el senyor de la possessió (en el nostre cas el de Femenia) cedia el cultiu d'un terreny que hauria de preparar i sembrar a canvi d'una petita part de la collita.
     Per a nosaltres és difícil imaginar l'esforç d'aquests roters, que sabien viure amb tanta estretor dins aquestes soledats i lluny de tot remei». (B. Roig, 1993).    

Contemplam un panorama meravellós on situam algunes elevacions. La nostra ruta passa per la cara nord de la Tossa Alta o Tossa d'Alt (Martorell) (711 m), per l'esquena de la qual se situa el coll des Pinetons i es Boixos.

El pla de s'Argilota ara està voltat de reixeta, segurament perquè les cabres no es mengin la pastura. Dos portells amb botador facilita a l'excursionista continuar la seva marxa, cosa que hem d'agrair al propietari.

Font d'en Castell
Baixam unes marjades de conreu a cercar la font d'en Castell (WP-5) (632 m). «Els voltants d'aquest indret diuen els germans Sastre— són agradosos per fer-hi una bona aturada. La mina denota solidesa i antigor, amb la seva portalada bastida de grans blocs. En una marjada per davall de la font es localitza una piqueta que serveix d'abeurador».
     El Pare Roig apunta «Aquesta fontinyola és important per als excursionistes, ja que és l'única que dóna vida a aquells voltants. Està acomodada amb una rampa per beure-hi els animals. Es veu que en temps passats hi hagué qui cuidava aquests camps, dits del Pla de s'Argilota. En són testimoni unes tanques de paret seca i runes d'habitatge humà. És possible que abans s'hi cultivassin cereals». 
     Veure la fitxa d'aquesta font a: ►Fonts de Tramuntana.

Per un darrer botador sortim de la finca de Femenia i entram a la de Mossa (WP-6 i 11) (636 m). Uns metres allà desà el portell hi ha la paret mitgera i el torrent de s'Argelagar.

Enrere queda el pla de s'Argilota. Ara caminam per un terreny abrupte, on la vegetació, el càrritx i el coixinet de monja majoritàriament, ens traven la passa. Trobam dos carreranys de fites, nosaltres prenem pel de la dreta.

Situats al camí que baixa al pla de ses Marsesques, anomenat les voltetes de ses Marsesques, veim més avall part del seu inversemblant traçat. Cap allà dirigim les nostres passes. També situam la cova prehistòrica de la Tossa Alta, als peus de la paret vertical d'aquest monticle. 
  
Voltetes de ses Marsesques
Vist amb els ulls d'ara, no li veim sentit a aquest camí que baixa a uns indrets tan esquerps i aparentment erms i sense utilitat productiva, però a un comellar veí hi ha un camí molt semblant, ses voltetes de l'Infern, on segons Miquel Martorell era emprat per baixar el bestiar a pasturar per aquelles contrades. Diu: «[...] Continuaven amb el bestiar creuant el torrent de s'Esmorcador, a baix del caire del pla des Cards. En aquest indret començaven la pujada per l'empinat tram del camí, una gran obra d'enginyeria, que fent voltes una damunt l'altra arribava al pla des Cards. Aquestes voltes del camí són les anomenades Voltetes de l'Infern».

Segueix dient: «En aquesta zona no només se'n treia el profit del càrritx, aliment principal per a les ovelles, sinó que també es duien a pasturar les truges [...] Les truges pasturaven per allà baix, per damunt el pas del caire des Corral, cercaven rapa, el seu principal aliment. Hi estaven devers quinze dies i no sortien d'allà perquè en el camí de les Voltetes de l'Infern hi havia unes pedres col·locades per impedir el pas. Passats els quinze dies, en Paco o son pare anaven a decantar les pedres i les truges pujaven totes soles. Més amunt els tornaven barrar el pas, just a dalt del xaragall de la dreta dels pla des Cards i, al cap de quinze dies, les tornaven llevar. Així les truges podien passar cap a la coma de ses Vaques on pasturaven quinze dies més i quedaven tancades per les pedres que hi havia posades arran de la cova del Mal Any, encara avui hi ha un petit portell aquí. Després de quinze dies més, les anaven a cercar i pasturaven pel pla des Verro i cap a les cases.
     Tot aquest procés es feia per dues coses, una per fer engreixar les truges abans de parir i l'altra, per també engreixar tots aquells porcellets que ja tenien dos mesos.
     Altres vegades les manaven allà baix i, tira a tira, anaven pujant així com la rapa es feia avall i fins que compareixien al pla des Verro». (Fites i fetes. Trescant per la Serra, 2011).

Alguns topònims de la contrada testimonien aquesta activitat ramadera, coll des Ases, pla des Verro, cova de ses Someres, coma de ses Vaques, s'Esmorcador, pas des Corral...
     Altres activitats eren extreure marès, carbó i el contraban. Per un paratge tant inhòspit i sense bosc es feia carbó de troncs de mata. Segons apunta l'amic Joan Campomar «Ses Marsesques dóna nom a un petit racó de la ribera de tramuntana, en què hi extreien marès. Probablement el topònim vengui de “maresesques”, de marès, i no de “mars fresques”, com han apuntat alguns». Precisament Mascaró Pasarius fa referència a les Mars Fresques.

La GEM també anota l'entrada Les Mars Fresques, diu: «són uns terrenys del terme d'Escorca, situats entre ses Basses, el clot Saguer, el torrent des Porcs i el cingle des Càrritx. Són documentats des de 1594».
     Al fons, apareix el puig d'en Figuera de 398 metres d'altària. A la costa d'aquest indret trobam els topònims, es corral d'en Figuera, el racó de sa Figuera, la cova de sa Figuera, entre altres.
        
Passades les voltetes, les quals permeten baixar per un estret comellar, el camí fa llargues llaçades i ens adreça a nord. Un tirany que surt del camí mena cap a la paret del cingle que tenim a la nostra dreta.

Pujam pel coster i ens dirigim a la base de la cinglera on se situa l'indret anomenat es Fornets.

Es Fornets
Arrecerades a una petita balma s'aixecaren unes rústiques construccions per habitar aquest desolat indret. Es tracta d'unes barraques, un corral per animals i algun forn (WP-7) (530 m). Arribam a aquest lloc a les 12:25 h.

A una raconada veim un dels forns, se suposa n'hi ha algun més, i que donen nom a l'indret. La veritat és que només en vérem un.  
Fora de l'aixoplug de la minsa balma se situa aquesta barraca. Habitatge de la gent que feinejava per aquests encontorns.  

Ortiga Urtica bianorii
Aquesta curiosa ortiga que trobam per allà, sol habitar balmes, entrades de coves i llocs on sol reposar el bestiar. És endèmica de les muntanyes de Mallorca, es caracteritza per tenir les fulles arrodonides, amb dents molt profundes, els nervis molt marcats pel revers, i un pecíol més llarg que la fulla, a més te pèls urticants molt llargs però molt laxes. Les flors són unisexuals. Floreix a l'estiu. (Herbari Virtual). Segons l'amic Pere Llofriu, endèmica mortitxera.

Reprenem el camí que dúiem, baixam uns metres més i giram a l'esquerra. La vegetació ha engolit el camí, només perceptible en alguns trams.

Des de la nostra situació ja veim la cova de s'Heura i la font. Copsam una panoràmica del graó rocós que hem baixat pel camí de ses Voltetes.

Font des Fornets
Després d'una bona pujada arribam a la font des Fornets o de s'Heura (WP-8) (526 m). Veure informació sobre aquesta Font. 

Al fons de la petita cavitat o balma hi ha un gorg. L'aigua és clara i neta però no es poden fiar de la seva potabilitat, ja que està a l'abast dels animals.

La pujada fins a la cova de s'Heura és molt rosta i folrada de carritxeres, però tita a tira es va fent.

Situats a la boca del coval tenim una vasta vista sobre la zona nord. El solitari paratge és d'una rudesa salvatge. Els germans Sastre encerten quan diuen: «El recorregut pels vessants nord del puig Caragoler de Femenia i del puig de ses Moles ens posa en contacte amb una pluralitat sorprenent de paisatges, a cada collada, a cada raconada. Aquests paratges atresoren o amaguen rudesa, serenor i ressons del passat».

Cova del Dosser / Cova de s'Heura
Assolim la boca de la cova del Dosser (WP-9) (547 m) a les 13:06 h. Alguns l'anomenen cova de s'Heura, per la gran heura que creix dedins. Altres, com José A. Encinas, cova del Dosser, segurament pel mateix motiu.  

Al fons hi ha una explanada en forma de rotlo de sitja que sembla arreglada per la mà de l'home on s'hi fa bivac  

Una gran heura arrela a l'interior de la cova, s'enfila per la paret superior i surt pel llavi superior a l'exterior. D'aquesta gran heura pren el nom aquest coval, el qual té una bona vista de la marina de Femenia i Mortitx. 

 
De moment no sabem si és aquesta o una altra cova on s'hi amagava el soldat Pelut, a més de la del torrent de Pareis. El nom fa referència a un personatge que, sembla ser, va habitar aquesta contrada. A l'obra Torrent de Pareis trobam referències d'aquest singular personatge: «La tradició popular més estesa, transmesa oralment de generació en generació, ens parla del soldat pelut com un personatge mitificat i alhora bastant desconegut. D'ell se conte que era un soldat escapat que s'havia refugiat pels aspres paratges que envolten el Torrent de Pareis. Així, el personatge en qüestió, i sempre segons la llegenda, aprofitaria aquesta cova per amagar-s'hi. Aquesta mateixa tradició el descriu com un individu malgarbat, vestit únicament amb les pells dels animals que aconseguia matar, i amb barba llarga i cabellera, lògic fruit de la seva vida de fugitiu per aquesta esquerpa contrada. El semblant ferest del soldat pelut és l'origen de que en els pobles propers encara avui sia aprofitat aquest personatge per atemoritzar als infants quan no fan bonda.
     D'ell també se conta que vetllava el fum dels forns de les possessions més solitàries per tal de furtar algun pa a les madones de Cosconar, de sa Casa Nova o des Bosc. Amb la mateixa astúcia es proveïa de la fruita i de la carn que completaven la seva dieta, fet que l'enemistà amb els habitadors d'aquesta part del terme de Lluc.
     Malgrat això, el soldat pelut no és només un personatge de llegenda sinó que ha passat a formar part de la particular història d'Escorca. La referència més important que confirma la veracitat en què es fonamenta la llegenda la proporcionà el que fou gran investigador i coneixedor de les terres lluqueres, P. Rafel Joan, qui, a través de fonts orals, esbrinà que es tractava d'un 'soldat suís'. Resseguint aquesta pista, es pot constatar la presència de regiments d'infanteria suïssa al servei del rei d'Espanya a finals del segle XVIII i començaments del XIX
». (Per a més informació consultau Torrent de Pareis, 1995).  

Abandonam la cova, ja és hora de tornar pujar, fa estona que és grandia. En comptes de tornar pel camí de ses Voltetes, que es faria llarg, adreçam camí pujant coster amunt adreçats a la Tossa Alta. La pujada és forta i ens ajudam amb les mans.

El territori és abrupte i rost. Caminam entre penyals despresos dels espadats i els espinosos coixinets de monja.

Hem pujat a dalt del caire i estam situats als peus de la Tossa Alta. Des d'aquí abastam el camí de les voltetes de ses Marsesques (esquerra inferior) i la boca de la cova de la Tossa Alta (dreta). A l'horitzó apareix el pla de s'Argilota i el puig Caragoler. 

Cova de sa Tossa Alta
Arribam a la cova a les 13:58 h (WP-10) (628 m). Aquesta cavitat fou excavada per un grup d'investigadors, els quals publicaren els resultats a la revista Endins, 34, 2010: La cova de sa Tossa Alta (Escorca, Mallorca): Una estació prehistòrica remota a la Serra de Tramuntana. Segons aquests investigadors, el nivell d'ocupació més antic documentat és de 1880 - 1620 a.C.

Diuen: «L'ús de la cova i el seu condicionament per estabular vaques probablement correspon a moments tardans de la prehistòrica de Mallorca. Es documenta una indústria lítica que no sembla tenir paral·lels coetanis al continent europeu [...] La part baixa de la cova, situada entre 8 i 9 m per davall del llavi inferior de l'entrada, és plana i constitueix un espai de devers 170 m², on hem realitzat la major part de les troballes ceràmiques».

La boca amida uns 12 m d'amplada i té una planta arrodonida de 30 m de diàmetre. L'entrada es fa a peu pla i s'aprecien, més endins, replans condicionats per la mà de l'home.
       
S'aprecia una rampa artificial i algunes pedres grans col·locades com a ortostats. Durant l'excavació es recuperaren 148 fragments de ceràmica prehistòrica. Segons els investigadors, els fragments de ceràmica trobats podrien situar-se cronològicament en un horitzó del Bronze Antic. Dintre el conjunt ceràmic obtingut, hi són representats materials que anirien des del Bronze Antic fins als inicis del Ferro.

Les restes de fauna pertanyen a caprins (ovelles i cabres) i bovins. Les úniques restes de porc aparegueren al primer nivell d'ocupació.
     L'amic José A. Encinas (2014), diu: «Espaciosa sala de 33 metros de longitud por 34 de anchura y quince de desnivel, con fábrica ciclópea artificial escalonada para facilitar el tránsito hacia el fondo, polvoriento piso casi plano con vestigios cerámicos, abundantes huesos de animales (bovinos, caprinos, ovinos, porcinos, etc.) y conservando guijarros calizos tallados en épocas prehistóricas».

Topografia realitzada per M. Trias i F. Comas
Els investigadors que signen l'article són: Alexandre Valenzuela, Moisès Bonnín, Jordi Bartolomé, Josep A. Alcover i Miquel Trias. 

Deixam enrere la cova i continuam la ruta. Cercant un lloc assolellat on dinar, trobam restes d'un nou camí. A dalt se situa el coll des Pinetons. 
    
Després de recuperar forces, beure un cafetó amb herbes dolces i menjar alguna llepolia, desfem camí pel pla de s'Argilota.

Pegam un darrer cop d'ull al territori que hem caminat, tot i que ara ens sembla un lloc remot i inhòspit, hem pogut comprovar que en altres èpoques uns homes ramaders i segurament caçadors i recol·lectors, hi feren el seu hàbitat. Temps enrere, però més propers en el nostre temps, pels Fornets i ses Marsesques trobam restes d'unes dures activitats típiques de muntanya.
     Per arribar al punt d'inici només caldrà desfer les passes pel mateix camí per on hem vingut. Arribam a la carretera a les 16:38 (WP-12).     

__________________________________________________________________________________________________________________________________



Veure el track al Wikiloc
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.



FITXA TÈCNICA
Escorca
Distància aproximada: 12,10 km (14,59 GPS)
Pujada acumulada: 472 m
Alçada màxima-mínima: 686-483 m
Temps aproximat sense aturades: 4:09 h
Velocitat mitjana: 2,2 km/h
Temps total:  7:22:24 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Els trams de mal camí
 
Integrants: Maria, Magdalena, Dolors i Joan

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Detall

Perfil de la ruta

Manacor, 22-12-2015

HEM CONSULTAT 
  • Mallorca vora mar. Marines de tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Corpus Cavernario Mayoricense. 2014 José Antonio Encinas.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Fites i fetes. Trescant per la Serra. 2011 Miquel Martorell. 
  • Revista Lluch. 1934.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.