27 de set. 2016

158 - Pas de s'Al·lot Mort, pas de sa Carritxera, casa des Moro, pas de s'Estaca i pas d'en Termes 25-9-2016

Aquesta ruta discorre per un dels paratges més esquerps de la nostra serra de Tramuntana, els vessants nord dels estreps de massís del puig Major, per la zona de Tuent: «Una natura excepcional, expressada especialment en el contrast de cales i platges amb els grans espadats marins i amb els cims pròxims del puig Major» (Sastre). Gràcies a una sèrie de passos, podem fer un itinerari gairebé circular. El mític pas de s'Al·lot Mort, força exposat, i el de sa Carritxera, ens pujaran a l'altiplà de sa Mitjania, on veurem la casa des Moro. Els passos de s'Estaca i, sobretot el d'en Termes ens permetrà tornar baixar a Tuent. El pare Roig qualifica part d'aquest itinerari, de molt difícil i perillós. 

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Per emprendre aquesta ruta cal estar preparat físicament i tenir un bon sentit d'orientació a la muntanya.

El punt de partida és a Tuent, a la carretera que mena a es Verger (Ma 2141), vora l'accés a les cases que se situen al racó de Tuent, de can Lleig, can Real i can Bardí (WP-0) (16 m), allà trobarem lloc per deixar el cotxe.
    «El fons pla i breu de la vall de Tuent està cobert d'oliveres i garrovers. A la banda dreta de la vall, entre el blau grisós de les oliveres, guaiten can Palou i can Xispa, i un parell de cases més al fons de la vall. Allà hi ha can Lleig i can Real, amb magnífics tarongerars on creix una esvelta palmera [...]». (Les Balears, 2002). 

Començam a caminar a les 9:18 h pel camí de terra que trobarem uns metres més endavant d'on hem aparcat, i que ens durà a unes marjades d'oliveres.

En uns minuts arribam al portell que dóna pas al camí públic de Tuent als Binis, passant arran de can Real, on el propietari prega que li deixin tancat, fet que hem de respectar.

Can Real












La GEM situa aquesta antiga possessió, entre can Bardí, ca Fra Puig, can Palou i can Llec. Els germans Sastre ens parlen de la seva arquitectura: «amb un entorn cuidat, la seva arquitectura mostra encara l'essència de fa quatre segles. La tafona es conserva com si d'una capella es tractàs i a l'interior del casal es poden identificar elements de defensa contra els corsaris o bandolers. A la porta principal sobre un batiport reduït, i des de la cuina es controla l'aiguavés d'entrada gràcies a una petita espitllera».    


Deixam enrere les cases de can Real i passam per devora uns antics rentadors i un safareig que es nodreix de la font de can Real.
     Com a anècdota curiosa, per fer la ruta del pas de s'Al·lot Mort, el pare Rafel Juan es va llevar la sotana —va ser la primera vegada, segons García Pastor—, i la deixà penjada a una figuera de can Real.
  
Font de Can Real
Deixam a banda i banda les fonts ►de can Real i ►de can Lleig.

Can Lleig
Can Lleig o Llec —segons la GEM—, «és una possessió del terme d'Escorca, situada a cala Tuent, entre el torrent de s'Al·lot Mort, el cingle d'en Coll, can Palou i can Bardí». Els germans Sastre ens donen més informació, diuen: «[...] té una torre de defensa de planta quadrada encastada, una bella carrera i jardins amb diverses espècies d'arbres d'ombra, i conserva un vell molí d'aigua. La torre de can Lleig disposa de quatre plantes i s'hi entra, des de l'interior de la casa, per un portal elevat i escala de caragol. Al llindar de la casa hi figura la data de 1712».
     A l'obra Les torres d'Escorca, trobam una descripció més detallada de la torre «La torre és de pedra lligada amb argamassa i en alguns punts hi té pedretes incrustades. A la planta baixa, aïllada de la resta, hi accedim des de l'entrada de la casa per un portal rectangular. L'interior, disposat a manera de botiga, presenta volta d'aresta i un arc rebaixat sobre el portal [...] Des de l'entrada de la casa i per una escala que es disposa formant un escaire i pel que abans era un pont llevadís, accedim al primer pis de la torre, que té la coberta de llenyams, i tan sols uns finestra. És en aquesta habitació on comença l'escala de caragol, que, amb tretze escalons, ens porta al segon pis, també amb coberta de llenyams i una finestra de pedra picada. A l'escala, hi ha una espitllera lleugerament modificada, que ara, pel creixement de l'edifici, dóna dins una cambra de la casa.

     Dotze escalons més ens porten a la darrera planta, també amb una finestra de pedra picada, coberta amb teulada de doble vessant, modificada i estructurada mitjançant una biga central sobre la qual se suporten les altres. A l'escala hi ha situat un altre finestró, també procedent d'una antiga espitllera.
     Tenim referència de l'armament que existia a la possessió el 1745, quan Vicenç Arbona Lleig, deixava a la seva dona els mobles de la casa, exceptuant-ne dos arcabussos i una escopeta, que reservava per als seus fills».
     Era tan gran la inseguretat de la contrada de Tuent, que ja des del s XIV hi havia guardes que vetllaven les costes. Primer foren els genovesos i després els moros que feren estralls a les possessions d'aquestes terres.

     Podem observar, part damunt les cases, l'a prop que arribà el foc de l'incendi que es va produir el passat mes d'abril.

Can Lleig i l'antic camí que han tancat (Rutes..., 75)

Torrent de can Real
Hem de remuntar per un caos de roques el torrent de can Real (WP-1) (36 m), el qual és la unió dels torrents del Gorg des Diners (o de sa Fosca) i el de s'Al·lot Mort (o de la coma de Bini).

Sortim de la torrentera per la dreta per esquivar grans blocs de pedres. Ho feim entre lianes espinoses i una esponerosa vegetació, preludi del que seia bona part de la ruta i, en algunes zones, es tornaria impracticable.













Les immenses roques caigudes, qui sap quan, de les altes parets que s'alcen davant de nosaltres, formen entre una i l'altra ponts per on hem de passar. Dins aquest món de pedres gegantines tenim la impressió d'estar en una altre dimensió, ens empetiteix tant, que ens recorda el país de Lil·liput.

Quan el barranc s'entreforca, un gran salt talla el pas pel torrent de s'Al·lot Mort i ens obliga a fer una travessia cap al torrent del Gorg des Diners (WP-2) (120 m).
  
La lluita contra la rosta rosseguera ens farà entrar en calor ben aviat i ens posarà a prova tots els músculs.

Sortim de la torrentera pel costat de la dreta, per una empinada canal. L'espectacularitat d'aquests comellars i els impressionants salts plomats, es fan paleses en aquesta imatge. 

Pas de s'Al·lot Mort
Acabam de pujar la rampa de càrritx, recorrem el vertiginós coster que separa els dos torrents i apareix el pas clau d'aquesta cinglera, el pas de s'Al·lot Mort (WP-3) (210 m). Quan arribam aquí són les 11:05 h.

Per davall la roca és l'únic punt que permet continuar per sortir d'aquest impressionant barranc. Després de la roca ve la passa més exposada, i per afegitó la mata d'aritja t'escup al buit. (Foto: Angelika).  

El pas de s'Al·lot Mort, juntament amb el pas des Marge, des Ruc, d'en Termes, el de s'Estaca i algun més, eren les vies de sortida i comunicació d'aquests indrets tan aïllats (Sa Calobra i Tuent), amb el pla de Bini.

En el Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana, resa: «Es tracta d'un pas molt mal de seguir que servia per davallar dels Binis a Cala Tuent després de travessar el Torrent de s'Al·lot Mort. El camí surt de Bini Petit i després de passar algunes tanques, es difumina per dins l'esquetjar fins arribar al Bassol, aquí comença una llarga davallada cap a la dreta fins arribar al llit del torrent.
     A partir d'aquí el camí és molt difícil de seguir a causa de l'envaïment de la vegetació i arriba prop de Cala Tuent.
     El seguiment del tirany es fa majoritàriament per fites».

(Prem damunt la foto per veure-la completa).

Jesús García Pastor anota: «El Pas de S'Al·lot Mort, encara que és el seu punt crític, no és només el 'pas'; doncs des que iniciam la cornisa d'accés, ja ens trobam en l'únic pas possible; i fins i tot quan creuam el jaç del Torrent dels Bini, ens trobarem en una continuació del 'pas' doncs si no és allí pel punt determinat que pujarem, tampoc seria possible encimbellar-nos sobre aquella zona de la Muntanya de Montcaire. És a dir, que el Pas de S'Al·lot Mort, és, pròpiament, una llarga successió de diversos 'passos' continuats». (Foto: Joaquín).

El topònim de s'Al·lot Mort, del torrent i del pas, es degut a una història o, segons diu el pare Roig, no se sap ben cert si ve d'una llegenda o d'una història o d'un compost de les dues coses. La versió que anota al seu llibre 40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc, és la següent: «He sentit contar que en una d'aquestes possessions de can Lleig o can Real vivia un matrimoni que tenia un al·lot de 17 anys. Un dia que son pare havia pescat molt de peix, sa mare demanà al fill si en volia portar una sarrieta a uns parents seus que habitaven els Binis i que segurament ho agrairien molt. L'al·lot demanà a sa mare si podia endur-se'n l'escopeta de son pare a la qual cosa accedí la mare, descontenta i de mala gana.
     Es feia tard i el jove no havia tornat encara. La mare comunicà al seu marit el pressentiment que el fill hagués tingut un denou. Son pare prengué el camí que el fill havia fet i no es va torbar molt a destriar dins la fondalada del torrent una cabra morta juntament amb l'al·lot i l'escopeta al seu costat.
     Tot feu pensar que en la lluita del jove amb l'animal, ferit greument, els dos s'estimbaren per un caminoi tan estret com era aquell.
     El dolor immens d'aquella mare va fer que de llavors ençà es cusís a l'ala del capell de palma un forc de tela que li impedís veure aquelles roques altives on el seu fill havia trobat la mort». (Foto: Joaquín).

A la web Toponimiamallorca.net trobam una altra versió: «Segons contà al pare Rafel [Rafel Juan, arxiver de Lluc] l'amo en Salvador de Can Lleig, possessió del llogaret de Tuent, l'al·lot era el fill de la madona de Can Real, possessió veïna. En mala hora la madona envià el seu fill a munyir les cabres que pasturaven pel torrent de Bini, enfilades per cingles i penyals. Una passa mal donada i l'al·lot s'estimbà sense remei. En paraules d'en Salvador:
     La dona quedà traumatitzada per tota la vida; ja no pogué mirar més torrent amunt. Si sortia a la carrera de Can Real d'on era madona, era amb el capell posat i l'ala baixada, per no veure redolar altra vegada el fill».

Una tercera versió, ben diferent, la trobam a la web del grup de muntanya Doblevuit: «Em va explicar un amic els avis del qual vivien allí en aquesta època que no va ser un al·lot que va anar a munyir una cabra. Em va dir que va ser un jove llicenciat del front que va anar a caçar una cabra per celebrar-ho i va sofrir l’accident que dóna nom al torrent i al pas».

Al núm. 75 de les Rutes Amagades de Mallorca, a un peu de foto se cita de passada la versió més reproduïda: «Es tradición que el paso debe su nombre a un muchacho que murió al pasarlo, mientras su madre, una payesa de este sector, lo vió despeñarse desde abajo. Dice la conseja que aquella mujer ya no quiso levantar jamás la vista del suelo, ni mirar ya más hacia lo alto, y que, sin volverla a levantar jamás, acabó sus días consumida por la pena».

Dins el paratge bell i feréstec situam el punt clau que permet prosseguir per aquest exposat coster.
     L'amic José A. Encinas, planteja la possibilitat que l'etimologia del nom del torrent i del pas vengui de la planta aloc*. «Es decir, puede tratarse simplemente del "torrent de s'alo(c)mor". Pero en la leyenda hay algo más. Aloc/aloq(ue), comisión o regalo a quien intermedia en una compraventa. También se dice de lo que se paga en concepto de enfiteusis; aunque en el Toledo andalusí (Ferrando, 1995, pág. 125) es un pago obligado de compensación por trabajo. Una alcabala, seguramente relacionada con la construcción del camino entre los Binis y Tuent.
     Por otra parte, el 'alambor' del castellano es un falseo por derivación de la vertical de la cara del frontal de una piedra singular u otro escarpado elemento y que en este caso del PASO en discusión parece recurso semántico más moderno y que algo parece tener que ver con la fotografía que al efecto publicas y marcas con una flecha. Especie de zócalo de barandilla, según otra de las aserciones peninsulares».

*ALOC m., bot.
Planta verbenàcia, Vitex Agnus-castus L.; cast. sauzgatillo. Es un arbust de dos metres d'alçada, olorós; té les fulles peciolades, palmades, amb cinc o set folioles lanceolades, enteres, tomentoses blanquinoses per davall; les flors són blavoses, moradenques o rosades, petites, amb el calze tomentós de cinc dents triangulars i la corol·la bilabiada; els estams sobresurten; el fruit és rodó, petit, de color negre vermellós. Se fa per marges i llocs humits de la regió mediterrània. 

Hem assolit una bona alçada des d'on copsar una bonica vista de cala Tuent, més enllà d'uns penyals isolats.

La muntanya no ens dóna treva, seguim remuntant un molt inclinat coster. A baix, a l'extrem esquerra de la imatge, encara podem albirar el pas de s'Al·lot Mort, i a dalt les timbes dels serrats de sa Mitjania.

(Prem damunt la foto per veure-la completa).

El tirany, d'uns 25 o 30 cm, ja no pot esser més inclinat, tan inclinat és, que les fulles de les carritxeres arrelades al peu de la cinglera de sa Mitjania pengen per avall. (Foto: Joaquín).

Com podem comprovar, el pas de s'Al·lot Mort, és una successió de passos fins que assolim el jaç del torrent homònim. En el requadre situam un altre punt clau. Més enllà, a l'altra paret del barranc, situam la sortida —pas de sa Carritxera— de la llarga pujada que haurem de fer si ens proposam fer aquesta ruta.

Joaquín resta situat en el pas que acabam de superar i que apareix remarcat a la imatge anterior. Recorrem una altra baldana molt inclinada folrada de càrritx.

Pas de s'Al·lot Mort II
Recorrem la base d'unes parets balmades al final de les quals haurem de fer una grimpada. Assenyal aquest punt com a pas de s'Al·lot Mort II i donam per finalitzat el llarg pas (WP-4) (304 m).
     Tot i que García Pastor diu que el pas és tota aquesta llarga cornisa, ell mateix el situa a aquesta rampa.  

Assolim el ressalt i tenim la sensació d'alleujament per haver superat el pitjor. Davant tenim el llit del torrent i la canal que ens traurà fora del barranc. Ens sorprèn trobar una paret mitgera per aquest pagos.

Els companys segueixen les meves passes cap al llit del torrent dels Bini o de s'Al·lot Mort (WP-5). El torrent de s'Al·lot Mort, és una correntia d'aigua que, juntament amb la del Gorg des Diners, aboca les aigües del vessant Nord del puig Major a cala Tuent. Té uns 5 km de recorregut horitzontal i 9 km² de superfície de conca. (GEM). De totes maneres aquest és un topònim modern, d'ençà que succeí el fet tràgic, li seria més adient el nom de torrent dels Bini.


Pas de sa Carritxera
            






Recorrem uns metres torrent amunt fins que trobam el punt per on és més factible deixar-lo (WP-6) (309 m). A mitjan pujada apareixen els marges de sosteniment del camí públic de Tuent a Bini. Possiblement és el vial de comunicació més sorprenent i el que travessa el paratge més complicat de l'illa.

A les Rutes... llegim: «la continuació no seria possible si no existís aquest altre pas sense nom, o diguem-li 'de sa Carritxera'—».   

La part final no és un camí de roses. És una llàstima que degut a l'abandó i al desús, aquests ancestrals camins es perdin definitivament.

Una vegada superat el pas, a pesar que el relleu que trobam és de mala petja, gairebé resulta un descans si ho comparam amb la pujada pel barranc que acabam de fer. De tant en tant apareixen bocins de l'antic camí.
     Deixam a la dreta el tirany que mena al pas des Marge i al del Ruc (WP-7) (494 m). A través del primer podríem tornar baixar a Tuent, si l'ignoram haurem de seguir fins al final per un territori molt complicat.

Ja ho pot ben dir García Pastor: «[...] i, trepitjant ja terreny de la Muntanya de Montcaire a la seva vessant oriental, ens enfrontam amb el laberint del seu etern i al·lucinant món de pedra». I es demana: «Per on i com seguir per pujar als Bini?».

Veritablement, el despiste per aquest sector està assegurat, sinó fos que duim aparells GPS que ens facilita i molt poder seguir per la sendera correcte. En aquest cas seguim les passes virtuals de l'amic Toni Sureda. Les fites de pedra també són importantíssimes, i no diguem del mapa Alpina instal·lat al GPS.

Situam alguns dels llocs que podem reconèixer des d'aquí.   

Passam per una zona més planera on veim alguna barraca i, segurament alguna bassa, la qual figura al mapa Alpina.

Per la contrada és on el camí es troba en més bon estat. Dos muls joves tresquen per la contrada, un d'ells surt escapat camí amunt. Devíem fer cara d'afamats.

El camí ens mena a guaitar a l'obaga coma de Bini (WP-8) (513 m), una vall pregona on trobarem la casa des Moro, segurament l'habitatge dels roters que treballaven la contrada. Situats al portell d'una paret seca, s'Arreplegada, colombram el nostre objectiu, el pinar que veim al fons de la coma. A dalt del graó que veim a la dreta se situa el pla d'en Gumbau, a la vall dels Binis.

Haurem de travessar una franja d'espessorall impenetrable de gatoves, argelagues, bruc, càrritx i mates que ens deixaran un mal record pels braços i cames. (Foto: Joaquín).

A la fotografia d'Angelika s'aprecia perfectament la barrera d'espines que hauràs de travessar si intentes baixar a la coma.

Al jaç del torrent de la coma de Bini o de s'Al·lot Mort, feim un descans per a recuperar energia i fer recompte de ferides (WP-9) (421 m).     

Na Rafi admira el paratge càrstic de la Muntanya de Montcaire i de sa Mitjania, aquest darrer sector; «consisteix en un promontori rocós de planta més o menys triangular, la màxima altitud del qual oscil·la als voltants dels 550 msnm. Els seus límits vénen definits pel Torrent des Gorg des Diners a l'Est, pel Torrent de s'Al·lot Mort a ponent i la Coma de Bini a la part meridional». (Endins, 16). L'etimologia del topònim és claríssima; cosa situada en mig, en aquest cas, en mig dels dos torrents.
     Resseguim la marxa, travessam l'altra part del tàlveg del torrent, la qual també està ben poblada de gatoves.

Dirigim les passes cap a una zona de roquissar on hi ha algunes roques grans, disforges, de les quals n'hi ha una que destaca pels seus forats i per l'estranya figura fantasmal. 

Quan ens hi acostam més, albiram una paret amb finestra aixecada al seu peu. És la casa des Moro. 

Casa des Moro
A les 14:55 h assolim la casa o caseta des Moro (WP-10) (500 m). De la curiosa roca, aprofitaren els seus buits i forats per tancar-los de parets de pedres per habitar-la. Desconeixem la data de la seva construcció, només hem sentit parlar que fou habitada fins a l'any 1860.
     Segons el filòleg Álvaro Galmés de Fuentes, els topònims derivats de la rel preromànica mor 'munt de pedres'; morr 'monticle rocós' 'penyal'; morra 'roca punxeguda'; mora 'caramull de pedres'; morro 'monticle rocós', 'roca prominent'; queda descartada l'associació amb els sarraïns. (Toponimia: mito e historia, 1996).   

Una part de la pedra que feia de sostre a l'entrada, s'ha esfondrat i ha tomat part de la paret de la façana i un brancal del portal. Es pot dir que té dues habitacions, una a cada part de la roca que fa de gruixuda columna central, que no és més que el peu on es recolza la roca.
     Veim marques dels barrobins que feren servir per llevar material i donar a la roca la forma que volien. 

Quan entram, allò primer que ens crida l'atenció és una arquet que aguanta un boci de paret que tapa un forat.

A la imatge, on veim en Joaquín, podem apreciar l'altura del sostre i les parets amb junta tapada, paret en verd.












A l'esquerra s'aprecia l'enderroc de la paret que va produir la rompuda de la roca. A la dreta, una de les finestres presenta restes de ciment amb la marca del bastiment o marc que aguantava la fulla. Per aquest element pensam que no només es tractava d'un refugi ocasional, sinó al contrari, que era l'habitatge d'alguns roters que explotaven la coma de Bini, una explanada on veurem restes de marjades. A la web ►Toponímiamallorca podreu veure la imatge de la caseta abans del despreniment.

Fotografia apareguda a les Rutes..., 54 (1972), de Jesús García Pastor. Ell mateix anota: «És aquesta una senzilla edificació de curiós aspecte, que aprofita una balma davall d'una roca caiguda del muradal de la part dels Bini, que allà s'aturà. Pròpiament l'edificació no consisteix sinó en uns bocins de paret que tanquen la balma; però la disposició i aspecte de la roca és de tal forma, que pareix feta a posta per a donar la sensació d'una casa amb les seves teulades, aiguavessos i petit relleu i voladís damunt el portal. Maldament el seu nom, està clar que no és obra de moros, ni ha viscut allà ningun moro, encara que pel seu aspecte i construcció, la seva existència dins aquell amagat racó es pot remuntar prou antiga. És ben segur que ningú mai en ella habitualment, tractant-se d'una barraca de conreu —ara simplement refugi pel bestiar a lloure— de l'època en que es conrava la Coma de Bini». 

Després de dinar al redós de la casa, reprenem la ruta adreçats a nord-est, cap a la coma de Bini. 

La coma marjada de Bini, envaïda ara de pins, alguns d'ells molt grossos, que denoten el temps que fa que han substituït els sembrats de gra.   
     A la nostra esquerra, a l'altra part d'un serradell, l'espeleòleg Joaquim Ginés explorà els avencs (sa Mitjania -102 m; avenc Petit -7 m; avenc Públic -45 m) que es troben per aquest paratge, diu: «sa Mitjania representa un exemple paradigmàtic del conjunt de morfologies exocàrstiques i endocàrstiques que caracteritzen la muntanya mitja de la part septentrional de Mallorca. De fet, l'àrea que ens interessa presenta un esplèndid modelat exocàrstic juntament amb la presència de cavitats verticals, alguna de les quals té importància a nivell insular».

     Cal anar alerta per aquest territori, ja que, a més dels avenc citats també abunden els engolidors impenetrables, situats al fons de les dolines i el petits avencs de lapiaz.

Hem travessat la coma de Bini i assolim el torrent del Gorg des Diners (WP-11) (516 m), un vell conegut del dematí.

Pas de s'Estaca
Uns metres abans de què el torrent es posa valent i barra el pas als senderistes, l'abandonam per la dreta, per un providencial pas, el pas de s'Estaca (WP-12) (509 m). El nostre pròxim objectiu és el pas d'en Termes, pel qual tornarem a cala Tuent.

(Prem damunt la foto per veure-la completa).

Aquesta torrentera inicia la seva carrera desenfrenada cap a la mar, a la coma des Ribell o coma Fosca, del puig Major, el qual apareix a la imatge.

El coster de l'altra banda del torrent del Gorg des Diners, és pràcticament intransitable. Paratge càrstic típic de sa Mitjania. Coronen aquest coster unes espectaculars formacions càrstiques, les típiques monges.

Transitam per estretes feses, travessam comes fragoses que comprometen l'orientació. La instantània mostra un paisatge esquerp i aclaparador que cal anar amb compte a cada passa. Caminam per la zona de ses Monjoies.

El poeta Guillem Colom glossà roquissars semblants o qui sap si aquests mateixos:

Penyalars durs, sens pietat,
muntanyes que us trenqueu en mil desferres
en la desoladora soledat
d'aquestes aspres serres:
Que en mil esquerdes fengué el dit de Déu,
punxegudes calisses,
llimades per les aigües i la neu; el gran tro apar que senta
de la terra que en febre us infanta.
Sou la vella ossamenta
del món d'ahir i de demà!

 
Ens hem de moure per entre grans carritxeres i impressionants camps de lapiaz (Karrenfeld), amb un bon repertori de formacions tipus: spitzkarren, rillenkarren i rundkarren. Aquests fenòmens càrstics i els camps de lapiaz, dels voltants de sa Calobra han merescut l'atenció de geògrafs, geòlegs i naturalistes des de fa bastants d'anys.

Destaca, a ponent, la penya de Bini, el pa de Figa, el Queixal, els Tres Xaps, el coll de na Polla i el morro des Forat. Per allí hi ha altres antics camins (pas des Marge i camí de sa Costera) que permetien als habitants de Tuent sortir de l'aïllament orogràfic, a través del pas des Ruc i el coll de Biniamar.
 
Assolim la carena on fa una collada (coll de les Mamelles) per on iniciarem la davallada a Tuent, a través del pas d'en Termes. L'antic camí baixa per l'esquerra de l'esperó que tenim a la dreta, per la seva dreta també hi ha una davallada (canal d'en Termes), molt més ràpida, però sense camí. Aquesta canal apareix a la GEM com a canal d'en Térmens: «situada entre el torrent des Gorg des Diners, can Palou, l'ermita de Sant Llorenç i el cingle d'en Coll».
    
Des del coll dominam també una bella panoràmica el port de sa Calobra, el morro de sa Vaca, es Turmàs... Aquí hi ha un trencall de camins; també podríem prendre cap a l'est, pels clots Carbons i arribar al camí dels Cingles o a la carretera de sa Calobra, pel camí de sa Barra.

Abans de baixar ens feim la foto de grup. (Foto: Joaquín).

A les 17:42 h començam a baixar pel pas d'en Termes o de can Termes (WP-13) (400 m). Quan es guaita al vertiginós cingle d'en Coll hom té la impressió que és un tallat impossible de baixar i li remouen les sensacions de vertigen que hem sentit al pas de s'Al·lot Mort.
  
Pas d'en Termes
Però, seguidament es troba l'antic camí del pas d'en Termes que baixa per la cinglera, tot fent llargues llaçades. Segurament, aquest era el millor camí que tenien els habitants de la contrada segles enrere per comunicar-se amb la resta de l'illa.
     García Pastor el descriu així: «És un camí de ferradura prou accidentat i incòmode, i en part enrunat. Però camí a la fi: un nostàlgic i venerant camí oblidat de la vella Mallorca muntanyenca i ancestral, que també, ella així mateix, està acabant».     

Cada vegada que giram a un revolt mudam de paisatge. Quan caminam cap a l'esquerra tenim a l'abast, més enllà del cingle d'en Coll, els torrents i el pas de s'Al·lot Mort que hem superat el dematí, amb una perspectiva sorprenent.    

Després d'uns 40 minuts de baixada assolim la carretera de cala Tuent a les 18:25 h (WP-14) (215 m), on trepitjarem pla per primera vegada després d'un recorregut de 9 km llargs per un territori caòtic, lluitant amb una vegetació esponerosa.
     Si abans d'iniciar la ruta hem tengut la previsió de deixar un vehicle al coll de Sant Llorenç, haurem de remuntar per l'asfalt uns centenars de metres. Si no ho hem fet, com nosaltres, que tenim el cotxe a baix, haurem de baixar 2 o 3 quilòmetres per l'asfalt. Antigament hi havia un camí de ferradura, engolit ara per la carretera i per l'abandó. Els germans Sastre descriuen el recorregut que seguia aquell camí de ferradura: «Des del costat nord de la platja, prop de Can Xispa, partia l'antic vial públic —citat en els arxius de la Diputació des de 1816— que per Can Palou i el coll de Sant Llorenç es dirigia a sa Calobra. La urbanització, iniciada el 1963, ha esborrat el camí i n'impossibilita el pas. A Can Palou s'unien el camí de la cala i el camí de Can Lleig. Entre Can Palou i el coll reapareix el camí antic i en mal estat, del tot desfet en el seu tram final».  

     Jo vaig dur sort i uns turistes que passaren em davallaren amb el cotxe, estalviant-me uns quilòmetres d'asfalt, i una bona malmenada dels cansats peus i cames.      

 ______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.




FITXA TÈCNICA
Escorca
Distància aproximada: 9,24 km
Pujada acumulada: 731 m
Baixada acumulada: 519 m
Alçada màxima-mínima: 586-11 m
Temps aproximat sense aturades: 5:52 h
Temps total: 9:07:31 h
Ruta circular: No
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Ruta de gran duresa pel terreny que trepitjam i la vegetació espinosa. Requereix una bona condició física. El pas de s'Al·lot Mort pot resultar vertiginós per a les persones que pateixen vertigen sever  
Integrants: Angelika, Rafi, Dolors, Joaquín i Joan 
 
CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta i valors aproximats


Manacor, 27-9-2016

HEM CONSULTAT 
  • Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.
  • Rutes amagades de Mallorca. 75, 1976 Jesús García Pastor.
  • 40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc. 1995 Bartomeu Roig i Roig.
  • Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Corpus de toponimia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  • Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Binimelis. 
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.