31 de maig 2017

178 - Pas d'en Redó, pas de sa Mola i pas des Aragalls 28-5-2017

Aquesta ruta és una de les nombroses que podem triar per arribar al pas des Aragalls. Nosaltres hi arribarem a través dels passos d'en Redó i de sa Mola. Segurament, entrant pel camí nou de Planícia, des de la carretera de Banyalbufar a Estellencs, sigui més a prop. La tornada al punt d'inici que férem també té altres opcions: cap al camí des Correu, pel camí de ses Rotasses o pel moletó de sa Granja. Es Aragalls, és un espectacular comellar envoltat de rossegueres on s'aixecaren alguns rotlos de sitges, barraques, forn de pa i un camí que recorria aquells ranxos.

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Per emprendre aquesta ruta cal estar preparat físicament i tenir un bon sentit d'orientació a la muntanya.

Per arribar al punt de partida cal agafar la carretera d'Esporles a Puigpunyent (Ma-1101). Devers el km 8,500, a l'esquerra de la carretera, un poc abans del portell d'entrada a Son Vic, trobarem lloc per deixar el cotxe (⇨WP-01) (301 m). Nosaltres, aquesta vegada els deixàrem a sa Granja i arribàrem aquí a peu.

     Començam a caminar des de sa Granja d'Esporles a les 9:07 h. Entram a la finca per un portell agrícola situat devora el pont del torrent de Son Vic, el qual normalment està tancat en pes (WP-02) (270 m).

Avançam en silenci (recordem que és una finca privada), per una camada que discorre pel costat del torrent, entre camps de cultius, on veim alguns garrovers. Ben aviat apareix la mola d'en Vic o de Son Vic, amb es Colomer i la penya des Migdia. A aquesta paret quasi vertical, del puig de la dreta, se situa el pas de s'Ullastre o des Voltor. Per veure la ruta d'aquest pas clicau ⇨aquí.

Passam per devora una construcció moderna, d´usos agrícola i giram a la dreta, cap al bosc per un camí que s'insinua. (Foto: Joaquín).  

Anam pujant per entre pins, mates, càrritx i alguna mata de romaní, quan apareix el típic camí de carro de muntanya, amb marge de sosteniment.

Aquest camí puja recte per un comellar situat entre el comellar des Romanins i el de sa Caçola, fins a una paret entre grans roques amb portell que dóna pas a l'alzinar (WP-03) (359 m). La paret de l'esquerra del portell té una escala integrada que permetia salvar-la còmodament.

Aquí trobam la primera de les nombroses pujades fortes de la ruta. Anam una estona seguint el camí carreter però l'hem de deixar puix surt del nostre itinerari. És llavors quan el coster s'empina de valent. 

Basses de Son Vic
Tot i que la pujada està fitada, podem triar la passa que més ens convengui per arribar a la primera de les basses de Son Vic, la qual, aquest dia estava completament eixuta. Aquesta explanada només serà un intermedi per atacar la segona pujada forta del dia, per arribar al pas d'en Redó.

Pas d'en Redó
Resseguim un senderó que va pujant en diagonal per tal d'evitar un poc el fort rost. A mitjan coster giram a l'esquerra cap al terreny roquer i deixam les relliscoses fullaques. Al peus dels penyals que ens barren el pas trobam una opció per pujar, el pas d'en Redó (WP-04) (563 m). Hi arribam a les 10:11 h. Han intentat esborrar les petites fletxes que assenyalaven l'arrencada del pas. (Foto: Joaquín).

El pas d'en Redó, és un pas de caçadors i segurament una via ràpida pels carboners que feinejaven per la zona, el qual puja escalonadament pels penyals. Com diu Vibot «Gran part del carbó produït anava cap a Ciutat i segons conten, prèviament es deixava en un magatzem de sa Granja d'Esporles, el que permetia al carboner o a la seva família tornar al ranxo». (Sa Mola de Planícia, 1999). Qui sap si la tornada amb les mans buides la feien per aquest pas!

Trobarem escalons picats a la roca que faciliten molt l'ascensió.   

Situats a la capçalera del pas, tenim una bona vista de la muntanya de sa Fita del Ram i part de la vall de Superna. A l'esquerra, apareixen les marjades des Rafal; a la dreta, les terres de cultiu de Son Vic de Superna. A l'extrem de la dreta, despunta el puig de na Bauçana.

Si volguéssim fer el pas de baixada, aquesta seria la imatge que veuríem abans d'arribar al tall del penya-segat. El marcam com a fi del pas (WP-06) (588 m), i aprofitam per recuperar forces.

Després de berenar ens adreçam a nord-oest caminam camp a través, a cercar el camí que puja del comellar de ses Rotasses. Un poc més a la dreta trobarem el tirany fitat. Assolim un tirany (WP-07) (694 m) que ens menarà a aquest maco camí que veim a la foto, també fregam la partió dels termes d'Esporles i Banyalbufar.

Seguim pel viarany, prou fresat, que recorre sa mola de Planícia, per on de tant en tant veim el cim principal (933 m). Els altres cims secundaris són: es Puntals (887 m) i es moletó de sa Granja (606 m).     

Caseta d'en Camotes
Així arribam a un ranxo de carboners, on destaca la barraca d'en Camotes, amb coberta de teules (716 m). Aquest aixopluc fou entaulat per alguns bombers i components del grup Tramuntanya, de Manacor. Si voltejam la barraca veurem l'avenc de ses Falgueres.

Ens topam amb una altra de les nombroses parets frontereres que creuen la carena de sa Mola (WP-07) (814 m). A l'altra part hi ha el terme de Puigpunyent. (Foto: Joaquín). I a l'altra part continua el camí.

El bosc embruixat






















L'amic Pere Llofriu, al seu llibre Caminant per Mallorca titula el capítol IV, 'El bosc animat'. Diu: «De sant Josep a sant Miquel, el bosc cobrava abans una animació que contrasta amb la soledat actual: era l'estació dels carboners». Actualment és el senderista el que anima aquest meravellós territori.
     El bosc que travessam és de les alzines que rebrotaren després de les tales que feren els nombrosos carboners que treballaven per aquí.  Segons Tomàs Vibot «Una de les poques dades que demostren l'antigor d'aquesta activitat al bosc de sa Mola daten de l'any 1720, on un tal Pere Geroni Arbós va denunciar Antoni Vich per haver arrabassat branques de dins la seva rota [...]». (Sa Mola de Planícia, 1999).   

Camí des Carro de sa Mola
El viarany que dúiem connecta amb el camí des Carro de sa Mola (WP-08) (888 m), l'arteria principal de la Mola: «via per la qual es baixaven els sacs de carbó i de calç de damunt la muntanya». S'ha de dir que aquest camí fou habilitat per al trànsit rodat durant la primera dècada del segle XX. De fet, els avantpassats banyalbufarins ja deien al respecte l'eloqüent dita:


Això que dius és una barbaritat tan grossa
com que un carro pugi damunt sa Mola.

(Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).

Aljub des Puig (o bassa des Puig)
Al poc temps de baixar pel camí des Carro ens topam amb la bassa des Puig, la qual queda a la dreta (WP-09) (852 m). «És el dipòsit més bast i tosc de tota la muntanya, tant per les seves dimensions desproporcionades com per la grandària de les pedres amb les quals està construït. Recull l'aigua que s'escorre del coster veí (NE). La seva tipologia es correspon a la d'una bassa». (Vibot, 1999).

El traçat d'aquest camí és espectacular per l'entorn on discorre. Enrere deixam el puig de sa mola de Planícia (941 m). Amb aquest topònim (Mola de Planícia), la muntanya, ja es coneix des de 1323. Actualment fa de frontera entre els termes de Banyalbufar, Esporles, Puigpunyent i Estellencs.

Per una clariana podem copsar la serra des Puntals, al final de la qual sobresurt el puntal de Planícia (887 m) o puntals de Son Fortesa (mapa GEM). Més enllà, despunta el gran Galatzó (1027 m), i a la seva dreta, s'entreveu la mola de s'Esclop (927 m).
     Aquesta atapeïda i closa massa forestal és coneguda com el 'bosc animat' (Pere Llofriu).

Quan el camí va planer ens surt un trencall a l'esquerra, és un camí de ferradura que baixa a la vall de Superna, camí de la coma d'en Batle. Va al pas des Cingles, pels puntals de Son Balaguer, passa per la coma d'en Batle i el coll de sa Senyora. Uns metres més endavant, una branca del camí des Carro continua recorrent es Puntals (WP-10) (784 m).

El camí des Carro de sa Mola salva un gran desnivell gràcies a aquests ben traçats i estètics revolts que passen entre penyes.

Es Aljupets
Els Aljubets (WP-11) (740 m) —popularment anomenats es Aljupets— estan situats ran del vell camí de s'Arboçar, també anomenat camí des Carro o de sa Mola. «Es Aljubets és un dels més importants dipòsits d'aigua de Tramuntana, gràcies a les seves colossals dimensions (13'80 m x 6'50 m), la perfecció l’arquitectura i per ubicar-se en un dels llocs més privilegiats quant a bellesa botànica. Consta de dos cossos: un destinat al consum humà i l'altre a abeurar els animals. Fou aixecat el 1882 per una colla de margers esporlerins sobre els fonaments d'una antiga bassa». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).
     La data apareix cisellada a la pedra plana de la llinda dels Aljubets.

«Els Aljubets emmagatzemen el que segurament és un dels tresors ambientals de la finca pública de Planícia: una població introduïda de ferrerets (Alytes muletensis). El ferreret és un petit granot endèmic de Mallorca que va ser descobert primer com a fòssil al 1977 i que més tard, al 1981, se'n varen trobar exemplars vius. El seu nom prové del seu cant, ja que recorda els cops d'un ferrer contra un mall. Sabies que la població dels Aljubets és la que té els individus més grossos de l'Illa?». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011). (Foto: Joaquín).

      Supòs que el motiu de tancar els Aljubets és per preservar la colònia de ferrerets, però n'hi ha que en veure barreres no tenen altra idea que espenyar-ho tot o forçar els panys.

 
A més del carbó i la llenya de l'alzinar i de la calç de les pedres, es treien altres profits del bosc, com la caça: amb filats i amb les lloses. I també, segons el testimoni d'un informador de Vibot, la neu s'emmagatzemava a una petita casa de neu.     

S'Aljub des Porxo, de sa Boal (o sa Bassa Nova)
A un revolt del camí trobam un conjunt de construccions prou interessants per aturar-nos'hi, es tracta d'es Porxo i s'Aljub des Porxo, també dit s'Aljub de sa Boal o sa Bassa Nova (WP-12) (663 m).
     Vora una gran barraca, destaca s'aljub des Porxo «una petita bassa recoberta de volta (parcialment esbucada) i paredada en verd. Rebia l'aigua dels pendissos que hi ha darrere seu per una petita boca. Al seu costat trobam es Porxo on el porquer de Planícia guardava els animals que antany grufaven per aquesta muntanya». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).

L'Arxiduc diu: «El bosc servia de devesa a molts de porcs i per això hi ha cinc basses (abeuradors) per recollir l'aigua. El camí que va en direcció al turó de la mola en passa per tres, la bassa del Puig, la bassa dels Aljubets i la bassa Nova [...] Era aquest un bosc fantàstic, un dels més bells de Mallorca amb alzines velles, que tenien les branques plenes de liquen d'un pam de llarg, i on també es podien veure unes maduixeres de les més grans de l'illa. Recentment, emperò, el marquès el va fer talar i amb el producte de la tala va comprar la finca veïna de s'Arboçar, i d'aquesta manera amb el rafal i Planícia creà una magnífica possessió sense interrupcions». (Les Balears, 2002).

A pocs metres del porxo se situa aquesta gran olla de forn de calç. L'ofici de calciner estava relacionat amb el de carboner, ja que el calciner aprofitava les branques primes que no servien per a fer carbó. Unes 40 o 60 tones de llenya es necessitava per a fer una fornada, la qual durava 10 o 12 dies. En una bona fornada es podien treure unes 150 tones de calç.
     Segons el calciner Mestre Josep Sampol Barceló un forn de calç és: Un clot fons i rodó on hi covem ses pedres, perquè a força de foc tornin calç.
     Els informadors més vells encara recorden les flamarades blaves que escopia l'olla durant el vespre tant del Forn de ses Rossegueres, com dels que hi ha rere les cases de Planícia [...] des d'on es feien ben bé tres viatges diaris i sense bísties, salvant tres-cents metres de desnivell. (Vibot, 1999). 


Unes passes més enllà hem de deixar el camí des Carro que baixa a Son Sanutges (WP-13) (663 m). Ens desviam a l'esquerra per un camí més senzill que ens durà al pas de sa Mola. 

El sender baixa decidit, descriu unes quantes llaçades i s'engorja entre els penyals. El rost comellar s'estreny i acaba com un embut amb un estret pas. «Una excursió que val la pena de fer diu l'Arxiduc és la del rafal de Planícia fins a la veïna mola de Planícia [...] passant en part per un pintoresc congost, puja per un viaró costerut que anguileja amunt fins al bosc de Planícia».

Pas de sa Mola
És el pas de sa Mola (WP-14) (581 m). «És l'únic pas de tot Planícia que compta amb camí de ferradura. Aquest serpenteja entre l'únic frau que hi ha darrere les cases, on resten les traces d'un portell». (Vibot, 1999). Desgraciadament aquests ancestrals passos de muntanya es van degradant implacablement, una vegada caiguts en desús.
 

Valero apunta: «Al final del pas, notam les restes d'una barrera de fusta que ens obre el coster en davallada; el sender agafa una lleugera tendència cap a l'esquerra, amb un penyal isolat que destaca per la nostra dreta, el penyal des Migdia». (Foto: Joaquín). 

«Sa Mola de Planícia comptava per al carboner amb quatre accessos ben definits: per la banda de sa Granja d'Esporles s'accedia als ranxos pel Comellar des Bous, per on puja un vell camí de ferradura; pel costat de la Vall de Superna, a través de l'únic comellar evident (dit sa Coma d'en Batle); darrere les cases de Planícia existeix es Pas de sa Mola, el qual també constituïa una via còmoda; i finalment, el conegut Camí des Carro de sa Mola, prop de les cases de s'Arboçar, únic accés per pujar i baixar els carros de carbó. Pels tres primers, doncs, només es podien traginar els sacs a esquena de bístia. Existeixen una quantitat considerable de passos i vies alternatives però només eren utilitzats en casos excepcionals, això sí, exposant la vida». (Sa Mola de Planícia, 1999).    

Font de na Ferrera
 

Just després del pas seguim el tirany fitat que segueix per l'esquerra, el qual ens menarà a un camí carreter. Allà, entre les marjades podrem veure la font de na Ferrera, o simplement na Ferrera (WP-15) (528 m). 
     Antigament proveïa les cases de Planícia. L'aigua era canalitzada per una síquia d'argamassa que discorre per damunt una paret per tal d'evitar el contacte amb els animals, i arribava fins a les cases. ⇨Per a més informació. 
     Passades les cases, aquesta mateixa veta torna a brollar a la font des Pins Vers.  





 












Seguim per aquest camí ampla fins que veim a una volta unes fites que surten per l'esquerra. Seguim aquest tirany, el qual passa per una rosseguera. Aquest xaragall ja forma part del conjunt de rossegueres anomenades es Aragalls. 


Els pins s'entremesclen amb les alzines deixant clarianes que ens permeten veure els majestuosos Puntals. Per allà dalt se situa el pas de sa Biga. Diuen que per aquella canal s'hi va fer passar una biga per a la tafona de la possessió de Planícia, des de llavors s'anomena el pas de sa Biga. (Salamanca, 2008). Vibot aporta que «Se suposa que el fet de conduir-la per aquí i no optar per una altra via menys perillosa era perquè l'accés es trobava més a prop del Camí des Bosc Gran que per altra banda».

Passam l'esquena del coster i baixam al xaragall, on trobam un camí que agafam i continuam pujant adreçats a la rosseguera. Segurament aquest camí és el que recorria es Aragalls «un interessant topònim derivat de xaragalls». (Vibot, 2009). Podem agafar com a fita aquesta vella llauna d'oli, tenint en compte que pot desaparèixer (WP-16) (511 m).

Es Aragalls
La vista que tenim de les imponents rossegueres, quan estam situats al començament des Aragalls, és descoratjadora. Si no fos perquè hem vengut ben a posta per pujar per aquí, no crec que ens haguéssim atrevit. Vibot diu: «Davant nostre, el vertiginós comellar dels Aragalls i tota la serra dels Puntals».

Els xaragalls es succeeixen i s'entrecreuen. Ocupen els inclinats i abruptes costers que baixen cap al bosc Gran, paral·lels al comellar de sa Mola.  

Una paret tanca el xaragall principal a modo de presa de contenció o pels animals, ja que la paret estava coronada de reixeta. A la dreta s'obre un portell, a la rebranca del qual trobam una fletxa vermella.

Altes parets emmarquen aquest impressionant comellar.

A la foto d'en Joaquín s'aprecia la forta inclinació que presenta la rosseguera, molt inestable si surts de la senda trepitjada. 

La ruta volta pel flanc esquerra del comellar i passa per un portell natural, trobam un tram de camí en bon estat i un ranxo de carboners. A l'esquerra tenim unes verticals canals impossibles de baixar. Travessam la sitja i continuam per amunt.

No sé si havia vist mai tantes pedres al mateix lloc. Observau la inclinació dels xaragalls que tenim a banda i banda. (Foto: Joaquín). Segons Tomàs Vibot, el pas des Aragalls «És una via de baixada molt directe però sense habilitar que va paral·lela als saragalls que davallen des de la muntanya». (Sa Mola de Planícia, 1999).

En els llocs on no han arribat les rossegueres, resten bocins del camí que devien fer servir els carboners que explotaven aquest indret de la finca de Planícia. 

El territori dóna una treva i es replana, lloc on trobam un ranxo amb un forn de coure pa.

El comellar s'estreny, el camí és més evident, tot i que molt desfet, i intuïm que ja arribam a dalt.

En el darrer tram el camí puja fent revolts. Aquí assenyalam la part de dalt del pas des Aragalls (WP-17) (711 m). Són les 13:33 h quan hi arribam.

A les 13:38 h assolim la carena on enllaçam amb el camí des Carro (WP-18) (724 m), lloc on posam taula per recuperar-nos del gran esforç que hem hagut de fer per superar es Aragalls, no de bades hem pujat 213 m de desnivell des de l'inici de la rosseguera fins aquí.

Hem dinat i descansat, segurament abans d'hora, però hi havia massa talent per avançar més. Dic abans d'hora perquè ara haurem de pujar bastant més, seguir remuntant la continuació del xaragall, anomenat es Aragalls, fins a dalt de la Mola. Arribam al coll entre els dos cims a les 14:40 h (WP-19) (925 m). Serà el punt més alt de la ruta. Per a la tornada al cotxes hi ha varies opcions, com hem dit a la presentació: baixar cap al camí des Correu per dos llocs diferents o baixar pel comellar de sa Caçola, com ho férem nosaltres.

Amb les vistes de la costa de Banyalbufar i Son Bunyola ens feim la foto de grup.

Bastant cansats però satisfets d'haver aconseguit culminar l'eixida d'avui: 18 quilòmetres per la muntanya i 1.070 m de pujada acumulada, amb una temperatura molt alta pel mes de maig, no és cap broma. Arribam als cotxes a les 17:15 h. Tot i això ha valgut la pena l'esforç.        

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________ 



⇨Veure el track al Wikiloc
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
És aconsellable seguir unes normes bàsiques





FITXA TÈCNICA
 
Esporles-Banyalbufar-Puigpunyent
Distància aproximada: 17,42 km
Pujada acumulada: 1.070 m
Alçada màxima-mínima: 926-228 m
Temps aproximat sense aturades: 6:16 h
Velocitat mitjana: 2,3 km/h
Temps total: 8:09:35 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Possibles problemes d'orientació degut a l'extensa xarxa de camins que té la mola.
Integrants: Maria, Rafi, Dolors, Joaquín, Toni i Joan
 
CARTOGRAFIA
Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa Alpina amb els punts principals

Sector del mapa de Planícia on apareix remarcat es Aragalls i el pas des Cotxo (T. Vibot)

Perfil de la ruta i valors aproximats


Manacor, 31-5-2017

 HEM CONSULTAT  
  • Superna. Una vall a través de la història i els seus noms. 2001 Tomàs Vibot i Just Hernández.
  • Sa Mola de Planícia. El vessant nord-oest. 1999 Tomàs Vibot.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés i Vicenç Sastre.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Son valentí, Son Balaguer, Ses Mosqueres. Una història, un territori. 2002 Jaume Albertí, Ramon Rosselló i Tomàs Vibot.