10 - Volta al puig de Ca de Míner 5-2-2012

Ja que la neu a Mallorca no és massa habitual, quan neva és un al·licient afegit per als excursionistes pujar a la muntanya, les quals presenten un aspecte més alpines que mai. Per aquest motiu, l'objectiu d'aquesta sortida pels voltants del puig de Ca de Míner —coneguda ja per alguns dels components del grup, en canvi per altres era la primera vegada—, era trepitjar i gaudir de la neu sense exposar-nos de més.

Darrerament s'ha restringit el pas per Fartàritx, per tant aconsell seguir les indicacions del nou propietari, i com sempre respectar la propietat privada. 

A l’altura de la possessió el Pujol, deixam el GR 221 que ens duria a Lluc (camí Vell Pollença-Lluc) i botam la reixa que dóna pas a la finca.

Des d'aquí ja tenim una bona imatge del Tomir nevat i dels estreps del puig de Ca i el coll de Fartàritx. Precisament per aquest coll tenim previst ultrapassar aquesta muntanya.

El primer objectiu a assolir és l'escaló geomorfològic de Fartàritx, un preciós altiplà.

Esperàvem que fes molt més fred del que realment feia, així i tot vérem algun caramell congelat a una soca d'un garrover situat gairebé al pla, més tard i més amunt en veuríem més.

El llogaret o redol de cases de can Cerdà. El nostre Arxiduc diu: «Havent arribat a la plana de la vall, on es troben mitja dotzena de possessions petites, de les quals Son Marc i Pedruixella són les dues més grans».

Cases des Pujol. Més enllà, la gran possessió de Son Marc, la qual dóna nom a la vall. 

El Pujol. El 1595, pertanyia a l'honor Mateu Vila. Confrontava amb el camí de Lluc, el torrent de Vàritx, Son Pasqual, Son Marc i Vàritx. Aquest corriol per on caminam, el camí de Fartàritx des Racó —el qual apareix al catàleg de camins públics de Pollença amb el núm. 79—, és públic, tot i això hem d'agrair al seu propietari la bona disposició quant als excursionistes.

Deixam a l'esquerra les cases del Pujol i començam a pujar per un empinat tirany, el qual discorre per un ombrívol alzinar.

El camí de Fartàritx del Racó, popularment anomenat des Ninot per aquesta roca punxeguda, presenta trams ben conservats i trams molt desfet per les rossegueres.

Començam a veure neu; estam a una altura d'uns 400 metres sobre el nivell de la mar.

Aquest camí de ferradura era la via més ràpida pels nevaters per arribar a la casa de neu de Fartàritx, i per baixar la neu a l'estiu.

Al fons, darrere el Ninot, apareix la serra del puig Caragoler de Femenia ben enfarinada.

De l'antiga possessió de Son Marc, l'Arxiduc diu: «Son Marc té una àmplia clastra, finestres amb barana veneciana i un portal quadrangular, a més d'un bonic hort amb tarongers. El terreny és rogenc, originàriament pedregós, de manera que hi ha molts clapers als camps; però està ben conreat i cobert parcialment de figueres, oliveres, ametlers i garrovers plantats de forma regular».

«Es domina de manera fantàstica tota la vall d'en Marc. Es veu Pedruixella Gran i tota la vall plantada d'oliveres, on el torrent dels Casals flueix avall. Un poc més endins hi ha la vall de Pedruixella Petit, on la casa es troba al fons enmig d'alegres plantacions d'oliveres i figueres, dominada per dos penyals, la Pedra Roja i el Castellet».

El Ninot. Al fons, el rellar de Son Marc (449 m).

Si giram la vista enrere albiram les serralades on els excursionistes podem gaudir d'espectaculars rutes: la serra del Cavall Bernat, la d'Albercutx, el Pal, el Fumat, la badia de Pollença, l'Avançada, Formentor i la mar infinita.

El cingle de Fartàritx del Racó, el Raconàs i part damunt, sobresurt el cim nevat del puig Tomir.

Aquesta ha estat la nevada més important després de la de 1956. En el 1985 i en el 2005 també es registraren nevades intenses.

Bàrbara jugant amb els caramells.

A l'altiplà de Fartàritx berenam a l'ull del sol; tot seguit reprenem la marxa cap al coll de Fartàritx.

Vora les cases observam les restes d'un talaiot de planta circular construït sobre una plataforma quadrada, testimoni d'ocupació de la contrada d'uns 3.000 anys d'antiguitat.

Per aquest indret hi ha la font de la Roda, la seva presència es fa evident per l’aigua que corre al nostre pas. Més amunt, devora el puig el Moletó (679 m), se situa una altra font, la font de la Parra.

Decidim anar a la font de la Roda situada als peus de l'imponent puig de Ca de Míner, i des d'allà seguir el tirany cap al coll.

Per tot arreu corre l'aigua de les fonts que brollen en força a causa del desglaç de la neu.

El puig Gros de Ternelles (838 m) destaca a la l'altra part de la vall.

 

L'entorn de la font de la Roda està molt degradat, una carretel·la d'obra, plàstics i restes de canonades fan mal als ulls.

El Torm de la Seda i el Blanquer són topònims situats per aquestes cingleres del puig de Ca (876 m).

L'altura assolida ens permet copsar amb el zoom les cases de Fartàritx del Racó, les quals a la tornada podrem veure de prop.

Prop de la font hi ha aquest gran i desgarbat poll.

Deixam enrere la serreta, també enfarinada, formada pel puig cònic de la Cuculla (711 m), la Moleta (693 m) i el Moletó (679 m). La neu també cobreix l'altiplà de Fartàritx.

El topònim Ca fa referència a casa i no a l'animal domèstic; per tant hem de dir puig de Ca de Míner i no puig del Ca de Míner.
 

El puig de Ca presenta molts de despreniments de grans pedres. D'aquestes esquerdes rocoses, n'hi ha moltes pels voltants, les quals el caminoi va esquivant.

En Joan puja amb pas decidit.

Bella és des d'aquest vessant la vista de Pollença i les seves muntanyes i valls. En primer terme, el salt del Molinet, a la plana de Fartàritx.

Pujam pel coster nord del puig de Ca, en direcció sud-oest, per un tirany a vegades perdut i envaït per la vegetació, que es va apropant a la casa de neu de Fartàritx, coneguda per la Casa de la Neu.

Hem arribat a la més singular de les cases de neu de tota la Serra, la qual es troba a 750 m d'altitud. El fet més destacable és que es tracta de l'únic pou de neu que conserva la coberta. Aquesta és en part de teules i la resta de morter en forma de volta de canó, la qual és molt corrent en les cases de neu valencianes (Vallcaneras, 2002).

     Una notícia molt primerenca sobre la venda de neu a Mallorca, diu: «Dia 30 de març de 1582, Jeroni de Josa presentava una súplica demanant poder administrar neu en la Ciutat [...] i es compromet a no vendre la neu a més de mig ral mallorquí per cada lliura [...] Els jurats del Regne, vista aquesta súplica i vist esser cosa justa [...] concedeixen llicència que seria per temps de 10 anys». (Rosselló, 2007).

Hi podem comptar fins a sis bombarderes, quatre obertes a l'exterior i dues tapades, però que es poden veure des de l'interior. Segons Vallcaneras mesura: 15 m de llargària, 6,5 m d'amplada i 4,7 m de profunditat.

En l'interior del pou hi ha dos nivells, el més elevat dels quals sembla que fou construït posteriorment a la resta de les instal·lacions. Segurament la seva funció no tendria res a veure amb el comerç de la neu. Gorries (2001) diu que per baixar al pous s'usava una corda anomenada rest i per treure els pans de neu s'usava un torn.

Una altra curiositat destacable és la presència del que possiblement sigui un albelló en l'interior del pou, segurament per desguassar l'aigua de neu fosa, per tal d'evitar que l'aigua s'embassàs i fongués la neu emmagatzemada. Es pensa que aquest no és un fet aïllat, malgrat que en altres pous no es pugui comprovar pels enderrocs que hi ha.

En aquestes bombarderes s'han format llargs caramells semblants a les estalactites.

Finalment, cal indicar la presència d'un petit marge, just al costat de la porta, el qual es pensa que tenia la finalitat de facilitar la càrrega de les bísties, les quals es posarien en el petit passadís que hi ha entre parets.

No he vist mai el porxo dels nevaters, segons Gaspar Valero «es troba un poc allunyat, sota els espadats rocosos del puig de Ca de Míner, vora una petita surgència d'aigua».

Una cançó popular de Campanet, de quan els nevaters baixaven coincidint amb les celebracions de carnestoltes, diu:

Som un jove nevater

que ha vengut de la muntanya:

amb una mà duc sa pala

perquè és es dijous jarder.

Una altra situada a Selva, de quan s'acabava la temporada, arribava la primavera i baixaven al poble, diu:

An es nevaters de Selva

ja mos han duit es ramells:

hi ha roses i clavells

i una botella per beure.

Per ventura la més popular i coneguda sigui aquesta de Selva:

Pitgen sa neu, pitgen sa neu,

i tots estan dins ses cases:

Peguen potades, peguen potades

en Toni, en Xisco, en Joan i n'Andreu.

Arribat l’èstiu, la neu ja gelada era convertida en pans de neu, que feien un pes d’un quintar o 42’328 kg. i la seva forma s’adaptava a les beasses que portaven les mules. Quan les mules eren carregades, ja de nit per evitar la calor, l’apreciat gel era transportat als pobles per a fer-ne l’ús necessari.

Per aquest ombrívol coster la neu s'ha glaçada. Plantes i roques presenten un gruix de dos dits de gel. 

Aquest, potser sigui el racó més fred de la contrada, no hi pega el sol i rep el vent que baixa del coll.

Alguns autors diuen que el camí de la casa de neu de Fartàritx era compartit pels nevaters del Tomir.

Plantes completament glaçades i modelades al capritx del vent.

Fora del camí el gruix de neu arribava als 30 o 40 centímetres.

El coll del puig de Ca de Míner o de Fartàritx, se situa a 800 m d'altitud, format pel vessant nord-est del puig Tomir i pel vesant sud-oest del puig que li dóna nom.

Des del coll, el puig Tomir presenta aquest aspecte ben hivernal i alpí.

Per la contrada hi ha un pou de neu, el qual no he vist mai, també he de dir que no l'he cercat. Es tracta del pou de neu de Míner o casa de neu de Lo Avenc o del coll de Ca de Míner, documentat el 1786. Aquest pou, diu Vallcaneras, es troba en ruïna total. Tant és així que no s'atreveix a donar un valor, ni tan sols aproximat, de la profunditat. Gorries (2001) apunta que era un antic avenc que es va eixamplar i folrar de paret seca.

De totes maneres, amb el que queda, ha pogut intuir les mides de llargària (11 m) i amplada (4,4 m), així com la seva forma.
      «Dia 11 de desembre de 1755, per ordre del Reial Acord, foren fetes unes disposicions per recollir neu, notificacions que s'havien de fer a les viles de Pollença, Escorca, Selva, Inca, Bunyola, Valldemossa i Sóller, comunicant la necessitat de proveir de neu els habitadors de l'illa "por el alivio y socorro de los enfermos". S'ha de notificar als amos, arrendadors i administradors de les cases o pous de neu, procurant que quedin ben plenes.
     El batle de Pollença diu que hi ha 2 cases de neu en la possessió Míner però no s'ha fet aquesta intima per estar les cases derruïdes».
     Tot i que: «Dia 2 de març de 1756, el batle notificava que ha fet encantar les obres de reedificació de les cases de neu de la possessió Míner.
     Dia 1 d'abril, el batle de Pollença notificava que les dues cases de neu de la possessió Míner s'estaven adobant per ordre de l'Audiència, i una altra casa en la possessió de Fartàritx, de Mateu Vila, regidor, "però a ningunes se troba neu replegada per no haver-ne fet este any bastant per replegar-ne"». (Rosselló, 2007).
     Fins aquí arribava el camí que davallava de la casa de neu del Tomir, des d'on, segurament, continuaria fins al pla.

Trobam cites de l’existència de comerç de la neu a Mallorca en el s. XVI, el qual segurament es va consolidar en el s. XVII. En la primera meitat de s. XVII ja predominava en l’economia mallorquina la ‘llei de l’oferta i la demanda’, en la qual s’emparaven els venedors de neu per fer fluctuar els preus.

Les utilitats terapèutiques convertien la neu en un producte del qual no es podia prescindir. El 1656 el procurador fiscal de la Regia Cort, juntament amb els jurats de la Universitat del Regne de Mallorca, redactaren els ‘Capítols de l’Obligat de la neu’, mitjançant el qual s’establia el comerç de la neu en règim de monopoli, és a dir, que un sol arrendatari (l’obligat), era el que podia comerciar amb la neu a la nostra illa.

Una nevada important fou la de 1726, en la qual en el centre de Sóller s’acumularen fins a quatre pams de neu. A partir de 1760 començà una nova fase freda que els meteoròlegs atribueixen a les nombroses erupcions volcàniques que hi va haver entre 1750 i 1850.

Pel que fa al s XIX, s’inicià amb una etapa d’hiverns més suaus que finalitzà devers 1830.

La pista que seguim ens dóna dues opcions: cap a la dreta circumval·laríem el puig Tomir; cap a l'esquerra, l'opció elegida avui, ens durà a les cases de Míner Gran, i al coll de Míner, per on podrem tornar a Fartàritx i als vehicles.

La finca pública per on transitam es denomina MUP (Mont d'Utilitat Públic) núm. 15.

Degotissos completament glaçats.

Les germanes de Montuïri, Francesca i Antònia, es diverteixen amb la neu.

L'Institut Nacional de Conservació de la Natura (ICONA) adquireix, l'1 de juny de 1984, la finca d'unes 535 ha segregada de l'antiga possessió de muntanya anomenada Míner Gran. Aquest predi fou segregat pels seus propietaris, els germans Pons Perelló l'any 1978, dividint-se en Míner Gran (l'actual MUP núm.15, per Bartolomé Pons Perelló) i Míner Gran d'Enmig (per Joan Pons Perelló). La part pertanyent a Bartolomé Pons fou cedida, baix unes circumstàncies de pagament i cessió que no es corresponen al típic contracte de compra-venta, a José Vicens Mateu, darrer propietari de la finca abans de l'adquisició per part de l'administració (per l'import de poc més de 23 milions de pessetes).

L'any 1984, la finca de Míner Gran, amb la qualificació jurídica de domini públic, es va transferir des de l'Estat/ICONA a la comunitat autònoma de les Illes Balears, mitjançant el Reial Decret 1678/1984, d'1 d'agost, de traspàs de funcions i serveis de l'Estat a la comunitat autònoma de les Illes Balears en matèria de conservació de la natura.

Míner Gran es localitza a l'extrem més oriental del municipi d'Escorca, amb una petita part dins els municipis de Pollença i Campanet, al sector nord de la serra de Tramuntana. Aquest espai, considerat uns dels més grans i valuosos de les Balears, avui dia (2002) es troba en ple debat en relació amb la possibilitat de declarar-lo parc natural.

Limita, al nord, amb els predis de Muntanya, Fartàritx i amb remanent de Míner Gran. A l'est, al municipi de Pollença, limita per una part amb una porció segregada (i adjudicada a Joan Perelló), denominada Míner Gran d'Enmig i per una altra amb la finca Míner Petit; al sud, amb Alcanella i Alcanelleta i pel torrent de Sa Mina amb Biniatró, i a l'oest amb la finca pública de Binifaldó.

La finca pública es beneficia del dret de pas per a vehicles autoritzats per la pista forestal de Míner Petit, al llarg d'un camí que comença a la carretera rural que parteix de l'Oratori de Sant Miquel (Campanet) cap a la possessió del Fangar, tot travessant portells amb pany de les finques privades com la de Son Monjo i Míner Petit. El 24 d'abril de 2001, Míner Gran va ser declarada Refugi de Caça.

Caminam cap al clot Fondo. El relleu de la finca és molt irregular, hi abunden les depressions càrstiques i els torrents assoleixen uns graus alts de desenvolupament. L'oscil·lació altitudinal va des dels 175 m del llit del torrent de Sa Mina, fins als 1103 m del Puig Tomir.

A nivell geomorfològic hi destaquen també els penya-segats del Tomir i del puig de Ca, i els barrancs interiors de la part sud de la finca (coster de ses Buines, ses Calderes, els Cingles, serra de Sa Carrasca), que constitueixen els diferents ramals del torrent de sa Mina, molt encaixat en certs indrets segons els materials que travessa, com el pas de ses Calderes o la barraca dels Porcs.

Els torrents recorren la finca pública de sud a nord. El principal és el torrent de sa Mina. Els seus diversos braços tenen el seu naixement al Puig Tomir (2,5 km), coll de Fartàritx (2,9 km) i el caire del Cirerar (1,7 km). El Torrent de sa Mina és un afluent del Torrent de Sant Miquel o conca de Muro (d'una superfície de 17,01 km2).

Es pot destacar un torrent de menor entitat que s'encaixa en el tàlveg de l'Enrocador dels Bocs i que és la capçalera del torrent dels Picarols, que conflueix al mateix torrent de Sant Miquel que els anteriors.

A la finca pública de Míner Gran es localitza només una font natural, al comellar d'en Soler, al camí que comunica la finca amb Alcanella. És coneguda com la font d'en Soler. La font es presenta una petita mina i una pica rectangular, ocupada per llot i vegetació.

Un altre aprofitament —a més de l'agrícola i ramadera—, que només es podia donar en les condicions d'alçada i precipitació de Míner Gran, és l'emmagatzematge i comerç de la neu. L'activitat de nevatejar ens ha deixat a la finca una valuosa mostra toponímica i d'elements etnològics relacionats: cases i clots de neu, porxos de nevater, camins empedrats, marges de recollida de neu, etc. Cases de neu del Tomir o de Muntanya (1717) i casa de neu de Lo Avenc o del coll de Ca de Míner (1786).

La finca no disposa d'edificacions avui dia destinades a l'habitatge, però sí que hi ha unes poques construccions abandonades, lligades a l'explotació agrícola i ramadera i de la neu. Les cases de la imatge, de Míner Gran, no formen part de la finca pública, aquesta casa és de propietat privada.

Les cases de Míner Gran. Possessió documentada el 1454, amb cases i guardes de 300 ovelles i 26 bèsties bovines. Tenia una gran casa de neu.

A les cases hi havia un molí de sang, que funcionà fins el decenni de 1950-60. Totalment desproveïda d’olivars, no tenia tafona.

A 150 m al sud de les cases, hi ha una mina o ‘qanat’ àrab, que pot esser l’origen del nom de la possessió.

El 1927, la possessió fou adquirida pel campaneter Joan Pons —Quelet—. El 1950, la família Torrents en millorà el proveïment d’aigua amb una gran cisterna. La finca tenia devers 100 quarterades de sementers, tancats de paret, denominats de la Foradada, del Pou, del Pla de l’Aigo, del Cirerer, del Pla de la Tanca de l’Era i de les Marjades. En el s XIX es va dividir i en sorgí Míner Petit. Té cases i tafona. Era dedicada totalment a olivars. El 1930, pertanyia a Rafel Aulí, titular de Fartàritx del Racó, Fartàritx d’en Vila i Caselles.

Pla i cases de la Mola. En aquesta finca s'hi troba el jaciment arqueològic anomenat les Derrocasses. A prop hi ha un puig del mateix nom, de 697 m d’alçària, situat entre la Cuculla i el Moletó.

Els vessants sud-est del puig de Ca de Míner són més dolços i accessibles que els que miren a tramuntana.

Portell i paret mitgera de Fartàritx del Racó, al coll de Míner.

Després de botar la paret prosseguim per la pista asfaltada fins a les cases.

Caramells a una balma utilitzada com a sestador pels bous.

Magnífic aspecte que presenta el puig de Ca a la vessant nord.

Arribam a les cases i decidim seguir la llera del torrent del Molinet i guaitar al salt.  

Les cases del Molinet, davant les quals, en el penya-segat, es precipita avall el salt des Racó o de can Guillem Bet, popularment conegut com a salt del Molinet, freqüentat pels aficionats al barranquisme.

Aquesta canaleta duia l'aigua a les cases.

Veient que no hi havia els amos, la curiositat fa que ens acostem a les solitàries i joliues cases de Fartàritx del Racó. La possessió està situada entre la Sortassa, les Covasses i la cova del Moro, prop de les cases.

Un curiós portell dóna pas a la carrera de la casa.

La façana principal orientada a migjorn mostra dues plantes d'alçat. El portal forà està format per un arc de mig punt adovellat. Les dovelles inferiors presenten una degradació important.

A la meitat de la façana un contrafort assegura la llarga paret. Més enllà, damunt la finestra apareix un rellotge de sol.

Un segon portal s'obre a la façana principal, segurament l'entrada a la casa dels amos.

Un petit edifici secundari, annex al buc principal, dóna l'esquena al puig Tomir.

Fartàritx actualment comprèn les possessions anomenades del Racó, d'en Roig, d'en Vila i Gran. Segons Àngel Rodríguez (2000): «Al Repartiment figura com a Alcheria Fardaritx, 5 jovades, dins la part 'De domo Templi' del districte d'al-Jibal. [...] Al Llibre d'Actes del Temple només figura una divisió de béns radicats a aquesta alqueria. Tant Geraldus de Ponte i sa muller Maria, com llur fill Guilelmus de Ponte pagaran el cens, [...] als hereus de Bernardus Rotgerii; a més, Geraldus de Ponte pagarà 5 sous al Temple pel Clot de Fartàritg, dins la seva part. Totes dues parts fruïran d'empriu de pastures i, quan Geraldus sigui mort, el seu fill Guilelmus podrà accedir a la meitat del Clot pagant la meitat del cens [...] La part de Guilelmus inclou les cases de l'alqueria».
(Llocs, termes i valls de Pollença a l'època medieval i moderna, 2010, J.M. Torres i Pere Sales).

L’antiga possessió de Fartàritx es documenta ja al s XIII. Ocupava el vessant nord del puig de Ca de Míner. El s XVII, estava dividida en dues propietats, valorades en 2.400 i 1.800 lliures. El 1672 Fartàritx dels Martorell —de l’Hort— tenia cases i guarda d’ovelles. El 1728, Fartàritx dels Martorell —de Pedruixella— comprenia també el rafal de can Huguet i tenia cases i conreu de cereals. Feia una renda anual de 52 lliures i 52 quarteres de blat de xeixa 
(GEMall, V, 178). 

Algunes dovelles del portal presenten creus gravades. Segurament, el significat d'aquestes creus era d'alguna forma, una manera de protecció de la casa i els seus habitants.

«El 23 de maig de 1489 Bartomeu Martí, de l'alqueria de Fartàritx, va vendre als germans Jordi, Rafel i Antoni Pont, de Pollença, una alqueria en el terme de Fartàritx, alou del Temple; confronta amb l'alqueria de Fartàritx de Joan Martorell, Pere Cànaves, alqueria de Bàlitx de Pere March, alqueria de Mantona de Pere Martí i Rafel Martorell, i alqueria del venedor, dita el Clot de la Sarell».
(Rosselló Lliteres, 1985).

Façana posterior de les cases.

La baixada la feim pel mateix camí des Pujol o, més ben dit, camí de Fartàritx del Racó. Davant de nosaltres es desplega un quadre magnífic de la vall d'en Marc.

El Pujol.

Observam per darrera vegada, per avui, la imatge de la muntanya on ens hem divertit amb un element meteorològic poc habitual a Mallorca.

El temps canvia a marxes forçades, el cel es tapa, el color gris pren protagonisme i amenaça en banyar-nos abans d'esser als vehicles. Al final ens dóna temps d'arribar-hi, només cau una fina cameta d'aranya que ens fa accelerar el pas. 

     Un meravellós paisatge i un esplèndid dia en companyia de bons amics, que més volem!

____________________________________________________________________________________________________________________________________

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Traça del GPS sobre el mapa orto-fotogràfic. Recorregut: 14,10 km. Amb un temps total de 7 h 19' 59".

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

 

• Les cases de neu i els seus itineraris 2002 Lluís Valcaneras.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.  

• Document de gestió de la finca pública Míner Gran, MUP núm.15 2002 Irene Moya Paris / Isabel Mozo Fornari.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge 2002 Arxiduc Lluís Salvador. 

• XXII Jornada d'Antroponímia i Topinímia 2009. 2010 DD.AA. 

• Notes sobre consum de neu i dolços. 2007. Ramon Rosselló Vaquer.