22 d’ag. 2017

181 - Puig de n'Escuder i el pas de sa Rota d'en Clapat 20-8-2017

El llegendari puig de n'Escuder* està situat al terme de Selva, al lloc de Caimari. La seva figura de muntanya isolada i piramidal, ja destaca des de la carretera de Selva a Caimari. Les seves parets penya-segades ens acompanyen quan feim el primer tram de la carretera de Lluc, i si ets excursionista no podràs evitar girar la vista cap a elles. Aquesta jornada decidírem pujar-lo i anar a cercar el pas de la Rota d'en Clapat, situat a la serra Estreta.

*Escuder: 1. Fabricant d'escuts / 2. Jove noble, no armat encara cavaller, que acompanyava un cavaller per portar-li l'escut i servir-lo. (DCVB).

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

El punt de partida és a l'aparcament que hi ha a la dreta de la carretera Ma 2130 (Inca-Lluc), a la sortida del poble de Caimari. (WP-0) (175 m). Si està ple, com estava aquest dia, hi ha l'opció de deixar els cotxes a l'aparcament que hi ha devora l'església. Haurem de caminar un poc més, però a això venim.
     Començam a caminar a les 9:00 h en direcció a Lluc. Passat el punt quilomètric 7 i als cinc minuts de marxa, ens desviam a l'esquerra (WP-01) (189 m), pel camí des Horts.
     Segons Berard (1789), Caimari està «al principio de la cuesta o camino áspero de Lluch y remate del camino de ruedas». Binimelis diu (1593): «Caymari es otro lugarejo de 28 casas que los árabes llamaron Caymari Labenleube».

Ben aviat apareix la figura piramidal desafiant del puig de n'Escuder (574 m), on el pas del Puig de n'Escuder o des Caçadors ens permetrà pujar-hi, no sense poques dificultats degut a la seva verticalitat.
     "El 1430 es troba documentada la forma Puig del Grau de n'Escuder". (Els noms de lloc del terme de Selva, 1989). 

Des d'aquesta distància ja podem albirar el pas, un simple marge de pedres, situat on acaba la zona marjada i comença el penyal.

L'Arxiduc descriu la contrada, diu: «Enmig de la vall s'aixeca el turó cònic anomenat puig de s'Escuder, i la vall es divideix en dues conques que serpentegen entorn del puig; nosaltres prenem el brancal esquerra, contemplam els pendissos de l'esmentat puig dividits en feixes sembrades d'oliveres i pujam en direcció a les seves muntanyes. [...] El puig de s'Escuder té a la valleta esquerra, davant dels seus vessants, un penya-segat molt abrupte amb coves a manera d'arc, als peus del qual continua la carretera. Les altes parets rocoses formen una penya com un con, anomenat es Cavall Bernat».

En el punt on hem de deixar el camí des Horts (WP-02) (204 m) ens donam una agradable sorpresa; han habilitat una escala-botador i han senyalitzat un senderó que mena als peus del puig.
     «El camí des Horts fou construït en diverses etapes. Així, el 1899 l'Ajuntament arribava a un acord amb els propietaris partioners per eixamplar-lo. Aquests cediren els terrenys i l'Ajuntament realitzà l'obra [...] El 1920 s'enllestí un altre tram però l'impuls definitiu es donà el 1936». (Sa Comuna de Caimari. L'home i el bosc, 2006).

Un gual de fusta permet salvar el torrent de sa Mosquera o de sa Coveta Negra i continuar coster amunt. Veim alguns garrovers vora la partió de finques.
     «L'1 de gener de 1847 l'Ajuntament de Selva atorgava les escriptures d'establiment d'una porció de les comunes de Caimari, situades vora el camí de Lluc. Una de les obligacions estipulades a les escriptures establia el següent: "2ª Segunda: se deja camino libre por todo posehedor de tierras de las comunas con cavallerias, o sin ellas por los caminos demarcados a la mosquera, el uno que dirige al coll des matá y el otro asta llegar al terreno establecido a Jayme Martorell, que dirige a lo mas alto des Puig den Escuder"». (Catàleg de camins del terme de Selva).  

El guardià d'aquesta rota vol venir amb nosaltres i ens costa feina llevar-li la idea del cap.

Unes estaques de fusta pintades assenyalen el camí a seguir. Superam les marjades per les antigues escales de pedra volada, integrades a la pròpia marjada.
     Aquests terrenys comunals, entre el puig de n'Escuder i el camí de Lluc, foren establerts el 1850 amb parcel·les que, en alguns casos, arribaven a les 9 quarterades. (Sa Comuna de Caimari. L'home i el bosc, 2006). 

Pas des puig de n'Escuder o des Caçadors
En pocs minuts (a les 9:18 h) assolim la base dels verticals penyals del puig de n'Escuder, on veurem un marge situat a tocar de la paret, a l'únic punt feble que té aquesta cinglera per on es deixa pujar; es tracta del pas des puig de n'Escuder, popularment anomenat pas des Caçadors (WP-03) (251 m).

Na Rafi i na Dolors prenen la davantera i ataquen el pas amb decisió. El marge fou aixecat de la manera que estam acostumats a veure per la muntanya, aprofitant un relleu, anaven amuntegant pedres, compostes amb mestria.

En Joaquín, des de baix, copsa una bona perspectiva del marge i la cordada del grup d'avui. La passa més compromesa i exposada és la que ve després del marge.

On s'acaba el camí de pedres hi ha unes piquetes de ferro, que no són gens segures, ja que s'engronsen molt i no aguantarien el pes d'una persona, són més bé testimonials, segurament hi havia un passamà de corda. Veim na Rafi a la zona més exposada, allà trobam una anella on aferrar-nos, tot i que pels peus hi ha poques preses. (Foto: Guillem Seguí).

El punt clau del pas des puig de n'Escuder. (Foto: Guillem Seguí).

Superada la passa —millor no mirar a baix, si pateixes vertigen—, haurem de fer la primera d'una llarga llista de grimpades fins que arribem al cim del puig. (Foto: Joaquín Muñoz).       

En aquesta imatge veim les ajudes que trobarem, l'anella on s'aferra en Guillem i alguna piqueta de ferro, a més de les preses naturals a la roca i alguna de picada. 

Hem guanyat alçada. A baix es veu l'olivar i el camí des Horts que hem deixat fa uns minuts. Aquest camí s'obrà l'any 1935-36 per poder treure fàcilment el metro, troncs de pi que feien 10 pams i mig. «Els talladors de Caimari arribaren a ser coneguts per la seva destresa i, devers 1946 cobraven un jornal elevat, d'entre 35 i 50 pessetes». (Op.cit.).

Seguim pujant, grimpant, com hem dit abans, orientats per alguna fita esporàdica. Tanmateix, l'ascensió no té moltes opcions, a la dreta tenim l'imponent penya-segat que es veu des de la carretera de Lluc i a l'esquerra un terreny complicat. Enrere queden les marjades de la rota des Carter, la rota d'en Casetes...
     «L’origen de les marjades de ses Rotes està vinculat al pensament il·lustrat que pretenia impulsar la reforma agrària. L’objectiu era posar en mans dels agricultors les propietats de l’Església i dels municipis, considerades poc aprofitades i que no proporcionaven ingressos a l’Estat. Fruit d’aquest ideari, entre els anys 1837 i 1853 s’establiren part de les terres de sa Comuna de Caimari i molts caimariencs esdevingueren propietaris d’una porció sobre la qual bastiren marges, parets i casetes». (Llibre de la pedra en sec, 2001). 
   
Aquest és el panorama que tenim davant, parets de roca calcària quasi verticals, on lluiten per sobreviure ullastres, revells, mates i algun pi, majoritàriament.

Dos dels companys pugen més a la dreta, més a prop del cingle, cosa que aprofit per copsar darrera d'ells, la carretera de Lluc i el Cavall Bernat o la Filosa de la Mare de Déu, un penyal isolat on fan escalada. Al costat de la Ma-2130 s'alcen les parets acinglerades del puig des Albellons

N'Escuder no dóna treva fins que ets al capcurucull. Per cert, zona comunal, pública. «La part comunal acabà reduïda a 1.060 quarterades dividides en tres parts desconnectades entre si i que ocupen les parts altes de la muntanya: el coll Matar, sa Serra i el capcurucull del puig de n'Escuder». (Llibre de la pedra en sec, 2001). Està documentada el 1735 amb el plural, ses Comunes.

Caimari
Guanyam alçada, ens situam als voltants dels 500 metres, als nostres peus apareix el poble de Caimari, on podem veure els nostres cotxes aparcats. Estam situats a la porta, o a una de les portes d'entrada de la serra de Tramuntana.

Per esser una muntanya de roca pura i dura, en els pocs replans que hi ha hi trobam bons exemplars de pins. A l'ombra d'un d'ells feim aturada per berenar.

Recorrem, ara, una zona de roques molt crivellades i tallants, on una caiguda seria fatal. Segons la GEM, «n'Escuder està situat entre el camí des Horts, la vall de can Pipa i la serra de s'Esquerdar. Segons una tradició local, dalt del cim hi havia una fortalesa islàmica que resistí les tropes de Jaume I d'Aragó. Els assetjats optaren pel suïcidi abans d'entregar-se».    

Cim del puig de n'Escuder
A les 11:00 h assolim el punt més alt del puig (WP-04) (574 m). Podríem dir que és un bony de roca pelada amb molt bones vistes. 

Al sud-oest tenim la gran depressió del comellar des Horts, a l'ombra del puig de sa Creu o de s'Aladernar (602 m), el coll de ses Rotes (498 m), el puig de ses Fontanelles (689 m). A l'avançada del puig de sa Creu, de roca nua, que veim en primer terme, se situa el pas de s'Herba Tendra. 

A l'oest, destaca el puig més alt de sa comuna de Caimari, el puig de n'Ali (1057 m), també és el més alt del terme municipal. Al fons, apareix la gran massa calcària del puig de Massanella (1367 m).

Ens disposam a continuar la ruta. Es tracte de baixar per la part oposada a la que hem pujat, ja que tornar enrere i baixar per les verticals parets ha de ser ben perillós.

El camí que hem de fer pel coster que mira a l'oest, al comellar des Horts, té alguns passos on cal posar atenció. (Foto: Guillem Seguí). 

Un passet ens mena a un replà. A la dreta, els penyals se separen en una gran bretxa, profunda, per on podrem guaitar a la carretera i al camí vell de Lluc.   

Apareixen les cases de Son Canta i més amunt, es Barracar, el camí vell de Lluc i la carretera. La possessió de Son Canta és travessada pel camí Llarg o costa Llarga, drecera del camí Vell. D'unes 50 quarterades, era íntegrament dedicada a olivar. Sense tafona, elaborava l'oli a ca ses Marianes de Caimari. Dita també can Canta i can Canta des Solivelles. La possessió des Barracar [Albaranca] fou utilitzada com a alberg dels pelegrins que pujaven a Lluc i el seu manteniment estava a càrrec dels obrers del santuari. Les primeres notícies que se'n tenen són del 1349 i està documentat el 1370 com a Taverna del Barracar. (GEM/M).         

No s'han acabat els entrebancs, un altre pas ens farà estirar les cames i aferrar-nos fort. La rampa que ve després, molt rosta i amb fullaca de pi, l'haurem de baixar amb seny puix acaba en sec i cau en picat al comellar des Horts.

Si no fos pel pi i les mates que camuflen el tall del cingle, faria mal passar per aquest llisar.

La pobre planta aguanta el pas de tothom, sense ella no sé com passaríem, preses a la roca no n'hi ha, ni pels peus ni per les mans. Tanta sort que té un bon gruix de fulla de pi que fa de coixí i esmorteix el nostre pes.  

Composició fotogràfica on s'aprecia la passa a donar per la roca llisa i l'esclat que hi ha a molt poca distància. (Fotos: Guillem Seguí).

Passat aquest llisar haurem de fer la darrera grimpada, també un tant exposada, a la nostra esquena tenim un bon pati. Després el terreny s'endolceix, encara que estam bastant amunt vers el coll i el pinaret dets Horts. (Foto: Joaquín Muñoz).

Des d'aquesta ampla terrassa colombram on se situa el pas de sa Rota d'en Clapat, els colls des Pinaret, la serra Estreta, la serra de Baix, la serra de Davant, la serra de s'Esquerda, n'Ali i el Massanella.

El sender evita el tallat del penya-segat que cau en picat des d'una bona alçada sobre un coll, volta a la dreta (nord) i passa vora un antic marge que tancava un estret pas. Es tracta d'una paret d'època islàmica, més concretament, d'època almohade (uns 800 anys d'antiguitat).

Un pi arrelà damunt aquest jaciment, amb les nefastes conseqüències que això ocasiona.  

A l'esquerra, estic situat damunt la paret i a la dreta a la mateixa alçada.

Mur islàmic
Observant l'orografia d'aquesta part de la muntanya, el punt on estam situats és un dels pocs, per no dir l'únic pas per on es pot accedir al puig per aquesta vessant, per tant la paret devia ser defensiva. (WP-5) (512 m). Algunes llegendes dels temps dels moros situen els fets en aquest puig, la paret guardaria relació amb aquestes contarelles.
     Veure l'article de Manuel Calvo, Catalina Roca i Bartomeu Salva (BSAL, 53, 1996) ⇨L'assentament islàmic del puig de n'Escuder (Caimari-Selva).

La paret amida uns 8 m de llargària per uns 2'30 d'alçada màxima «La conformen pedres de tamany mitjà, les quals es fonamenten a la roca mare. La tècnica és de pedres fortament travades amb morter de calç, i falcades amb reble (les pedres no estan massa treballades, només es retoca lleugerament la cara exterior) L'estat de conservació, si exceptuam la filada superior, és acceptable». (Article citat). (Foto: Joaquín Muñoz).

A uns metres més avall de la paret, seguint el senderó, poguérem veure les restes del camí que traçaren per pujar al puig. L'article assenyala tres tipus d'estructures: condicionament d'accessos i camins, estructures defensives i condicionament del terreny.














Els autors de l'article situen aquest jaciment a l'època almohade, de la dominació islàmica de l'illa. La conquesta de Mayürca per part de les tropes almohades es va produir l'any 591 de l'hègira (1203 de l'era cristiana), els quals foren derrotats per les tropes de Jaume I l'any 1229.     
   
A un nivell inferior trobam aquest altre marge, que possiblement formàs part del camí d'accés.

Assolim el coll a les 11:53 h (WP-06) (467 m). A l'esquerra, a l'altra part de la paret, hi ha el pinaret dets Horts, a través del qual podríem arribar al camí homònim i a l'inici de l'excursió. En aquesta altra part, s'estén la rota de Caimari.

Esquena paret admiram altres cims comunals, el puig Nespler i el puig des Albellons, separats pel coll des Albellons.   

Arrambats a la paret, continuam la ruta a la recerca del pas de sa Rota d'en Clapat. Passam una paret transversal (rota de Son Canta) i uns colls de caça. Llavors la costa és empinada de valent.

Enrevoltam un penyal en forma de queixal, pujam una rosseguera i creim assolir el pas de sa Rota d'en Clapat. Si no és aquí exactament podria ser un poc més amunt, a la collada més ampla també tancada de reixeta. Aquest, és un collet estret tancat de reixeta, no massa vella, amb un pas a l'esquerra, on antigament hi havia una porta, ja que podem observar un vell galfó ficat a la roca. 






Seguim guanyant alçada per l'estret i rost comellar.

Pas de sa Rota d'en Clapat
Assenyalam l'indret com el pas de sa Rota d'en Clapat (WP-07) (520 m) tot i no estar completament segurs. Per aquesta cresta se situen una successió de collets anomenats els colls des Pinaret.

Sector del mapa toponímic de Selva on apareix el pas (Deferència: L. Soler)

El pas vist des de ponent, vora un penyal molt esquerdat i més a la dreta, el puig de n'Escuder.

Avanç un poc més fins a la serra de Davant (WP-07/1) (549 m), allà s'obri el camp visual de la zona on se situa el pas de sa Rota de Son Canta, el coll de sa Jonqueta i la serra de s'Esquerda (705-626 m), n'Ali (1035 m), el Massanella (1367 m) i més a la dreta, el Caragoler des Guix (906-861 m). 

Dinam pels colls des Pinaret amb magnífiques vistes d'un territori indòmit, abrupte, natura en estat pur, d'aquí li ve precisament la seva bellesa. Li hem de fer un retret, i no és culpa seva, el soroll de les motos que pugen per la carretera cap a Lluc. 

 Ara toca baixar tot allò que hem pujat des del coll que fa partió entre ets Horts i la rota de Caimari. Au idò!

En el coll s'inicia un camí de carro que baixa fent giragonses per les marjades de la rota de Caimari fins al camí vell de Lluc. Les cases de Son Canta apareixen, ara a una cota més elevada que nosaltres.

Connectam amb el camí Nou de Lluc a les 14:29 h (WP-08) (317 m). Ja no hi ha pèrdua possible. Passarem pel llegendari còdol d'en Seda o d'en Ceba, on provarem sort d'encertar amb un mac el forat que té (WP-09) (233 m). Més avall passarem ran del Cavall Bernat o la Filosa de la Mare de Déu, observarem els penyals i coves de n'Escuder; i amb un tres i no res, ens plantarem a Caimari, ben contents d'haver aconseguit culminar amb èxit l'eixida. Acabam la ruta a les 14:54 h.

 

Llegenda

«Just passat Caimari, quan començava a pujar Sa Costa Llarga, prop d'Es Puig de n'Escuder, li sortiren els moros disposats a robar-li el menjar que portava, decidits a matar-lo, si oposava resistència al seu afany de saciar la fam. Veient-los d'un tros lluny, n'Amet, enfilà una sendera de l'esquerra que conduïa al Puig, entre pedreny i torrenteres. De vegades, caminava ajupit sota el boscam, d'altres de genollons, cercava sempre de contenir l'alè perquè no el trobassin. Fins que descobrí una cova i s'hi amagà, tot esperant que els moros acabassin per desistir, cansats de cercar-lo.

Cerca qui cerca, els moros, acabaren per pujar a dalt de tot d'Es Puig. S'acostaren a un serrat que a sobre l'entrada de la cova i observaren que en sortia la coa de l'ase, d'aquell portal. Pensaren, només de veure la coa de la bèstia, que allà dintre s'hi abscondia n'Amet i que seria bona cosa, amb la idea de sorprendre'l, amollar-se lentament pel serrat dins unes alfàbies que havien transportat fins a la cuculla. En fermaren una i hi ficaren un moro. L'alfàbia davallava pausadament. Així i tot, pegava per les roques, de tant en tant; fins que acabà per trencar-se i, tant els tests com el moro, vingueren a caure just davant la porta de l'amagatall. Els de dalt cridaven: 
     —Què t'has fet mal?
N'Amet invocà la Mare de Déu de Lluc. Li demanà que no li coneguessin la veu, els moros, i va respondre:
     —No me n'he fet. Ja en podeu amollar un altre.
Tornaven amollar una alfàbia, i una altra, i una altra... Aviat, tots els moros vingueren a morir davant el coval, estimbats sota les alfàbies esmicolades».


Gabriel Janer Manila (1984) Les llegendes de les terres de Lluc.
 
 
Història

Pels voltants de puig de n'Escuder fou l'escenari d'un crim comès el 14 de juliol de 1574, per dos moros, Amet i Abrahim, pare i fill, sobre Gabriel Mairata, un al·lot de 14 o 15 anys, caimarienc, missatge de la casa de Nostra Senyora de Lluc.
     El 14 de juliol quan va esser tramès pel prior de Lluc a Ciutat per sal i sabates per la donada i fil d'empalomar i per una mà de paper, que seria per donar matèria o tasca als minyons. Dotze sous bastaven per pagar-ho tot.
     En Gabriel ensellà l'ase i partí com tantes vegades, però aquesta ja no arribaria a Lluc.
     L'infant, segons diuen els antics papers, fetes totes les comandes i amb l'ase carregat amb dues castanyes de vi blanc, dues barcelles de sal, un paner de fruita, una catifa, un ruquet del prior i una forqueta, xica, d'estany, venia de Ciutat de tornada cap a Lluc. A prop de Caimari, a la plana del grau de la cafosa de n'Escuder, l'envestiren els dos moros i el varen "scanyar y offegar y despullar tot nuu y llensar en un avench y robar li tota la roba que aportava carregada ab una ase".
     Veient a Lluc que se torbava sortiren a cercar-lo, però fins el cap de set dies no en trobarien les despulles, que foren enterrades en el cementeri de Selva el 23 de juliol.
     Els malfactors serien prest descoberts ja que en el seu poder obraven les robes del malaurat minyó. Damunt el pare cauria tot el pes de la Justícia mentre el fill, tal volta per minoritat, sortiria escàpol.
     La sentència —datada el 18 de gener de 1574 [1575] sota el virregnat de Joan de Urries—, fou inexorable i terrible, atesa l'atrocitat del delicte i la condició de moros, possiblement esclaus, dels assassins:
     "...mana lo dit Amet esser tret dels carrers reals y, posat sobre un carretó y posat a un pal, córrega la ciutat per los lochs acustumats de aquella y sia aportat en el loch del supplici, y en la via sia attenellat ab tanalles fogatjans, talment que lo seu cos sia masserat, y aprés, en lo loch del supplici, sia degollat per lo coll, en guisa que muyra y la ànima sia separada del cos, y del cos sien fets quatre corters, per çò que a ell sia càstig y als altres terror y exempli y guart si (sic) qui guardar si ha, car qui tal farà tal cobrerà".

     Després d'un càstig tan cruel, l'aleshores prior de Lluc, Antoni Alonso, deixà escrites aquestes paraules: "Nontre Senyor Déu los ho perdó".


Antoni Ordinas, Gabriel Ordinas i Antoni Reynés (1998) El Camí Vell de Lluc.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
 



⇨Veure el track al Wikiloc
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



FITXA TÈCNICA
Selva
Distància aproximada: 7,70 km des de Caimari
Pujada acumulada: 507 m
Alçada màxima-mínima: 576-148 m
Temps aproximat sense aturades: 2:52 h
Velocitat mitjana: 1,13 km/h
Temps total:  6:04:12 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Algunes persones poden tenir problemes per fer els passos que trobaran al puig.
Integrants: Rafi, Dolors, Joaquín, Paco, Biel, Guillem i Joan

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS damunt el mapa Alpina Tramuntana Nord, amb els punt principals

Traça del GPS damunt el mapa IGN, amb els punt principals

Perfil de la ruta i valors aproximats

VARIANT

FITXA TÈCNICA
Selva
Distància aproximada: 7,70 km des de Caimari
Pujada acumulada: 573 m
Alçada màxima-mínima: 574-169 m
Temps aproximat sense aturades: 3:08 h
Velocitat mitjana: 1,13 km/h
Temps total:  6:22:00 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Algunes persones poden tenir problemes per fer els passos que trobaran al puig.
Integrants: Gaia, Jenny, Tania, Joaquín, Guillem i Joan

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS damunt el mapa Alpina Tramuntana Nord, amb els punt principals

Perfil de la ruta i valors aproximats


Manacor, 22-8-2017 

HEM CONSULTAT 
  • Sa Comuna de Caimari. L'home i el bosc. 2006 Antoni Ordinas Canyelles, Gabriel Ordinas Marcé, Antoni Reynés Trias, et. al.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador. 
  •  Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés Trias i Vicenç Sastre Arrom.
  • Viaje a las Villas de Mallorca 1789. 1983 Jeroni de Berard. 
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan B. Binimelis Garcia.
  • Mapa Alpina Tramuntana Nord E-25.